Hem esperat la celebració del Consell Directiu del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC), abans d’emetre un comunicat d’urgència sobre el conflicte dels Balcans que no hauria aportat gran cosa de nou que no fos una veu més en el ja nombrós cor de lamentacions, amb el conseqüent rebuig a la política de neteja ètnica de Milosevic i la repugnància pels mètodes bèl.lics de l’OTAN que bombardeja sobre els qui vol protegir i lamenta la “colateralitat” dels danys, com si la vida no fos el centre i la resta colateral de la vida.
Per respecte a la tragèdia que vivim dia a dia, no havíem volgut afegir una nova veu convencional als nombrosos comunicats que, més enllà de tranquilitzar la consciència de l’emissor, desgraciadament revelen el desconcert, fins i tot dels sectors més conscients de la societat, que contempla astorada la falta d’una autèntica política pacificadora global, la nul.la iniciativa en política exterior de la nova Europa democràtica i es veu abocada a contemplar o bé la inhibició continuada en el llarg conflicte bosnià, o bé una insensata escalada bèl.lica que a pesar dels preparatius i precedents, llargs mesos gestats, no havia previst una desbandada de centenars de milers de refugiats.
En el curs d’aquest llarg mes d’expulsions de kosovars i escalada militar, alguns esdeveniments ens són especialment pròxims pel que afecta als informadors i a la informació. L’escalada de bombardejos de l’OTAN contra Iugoslàvia ha sobrepassat un límit que va més enllà del tolerable: la destrucció de la seu central de la televisió estatal sèrbia a Belgrad i d’altres cadenes televisives, que ha causat desenes de víctimes civils, treballadors i professionals de l’emissora. És cert que la barbàrie de la guerra (tant si se la considera justa com si no i tota guerra és desmesura) també provoca víctimes “colaterals” entre la població civil: però almenys els Estats majors diuen que han estat “errors” i que lamenten els morts. Però el bombardeig de la TV sèrbia ha estat deliberat, quan no es tracta d’un objectiu militar i quan, més enllà de la manipulació que pateix a mans de Milosevic és una “font d’informació” visual que, a més de propaganda, també mostra els efectes dels atacs aeris de l’OTAN.
Amb el mateix argument moral, sobre la manipulació política, es podria bombardejar Prado del Rey, Sant Just o Sant Cugat, per no dir la seu central de la CNN o les diàries rodes de premsa del portaveu de l’OTAN a Brussel.les.
En qualsevol cas, és evident que es tracta d’un atac frontal a la llibertat d’emissió i de premsa, que abona la teoria del “tot val” i que vulnera el dret a la informació que, tot i relatiu, queda més malmés amb la destrucció dels mitjans i amb la mort dels seus professionals. “Matar el missatger”, no per conegut deixa de ser una greu indignitat, sinó un crim injustificable.
També el règim de Milosevic ha assassinat periodistes crítics a la seva política, sense mirar si eren serbis, bosnians o kosovars. I ha destruït diaris i ha acallat tota veu discrepant per la via definitiva.
Acabem la nostra reflexió encoratjant avui, més que mai, els informadors en general, els occidentals per proximitat i a un bon nombre de companys i companyes del nostre propi Sindicat, compromesos en la informació diària dels Balcans, a extremar el deure de transmetre al món la realitat i tota la realitat.
Alguns esforços podem percebre en aquest sentit i podríem ja evidenciar com, escarmentats per la Guerra del Golf, molts professionals s’han posat en guàrdia. Les dificultats no són poques, immersos en la pressió mediàtica, no menys asfixiant de l’Aliança i els seus Estats membres.
En el llarg conflicte dels Balcans estem vivint els fets més sanguinaris ocorreguts a Europa des de la IIª Guerra Mundial. Tràgica fi del segle XX. El segle més criminal de la història de la humanitat. Només la veritat, tota la veritat, una vegada més ens tornarà a l’àmbit de la llibertat avui sotmesa sota l’estat d’excepció. I és en aquesta responsabilitat que encoratgem els professionals de la informació a assumir-ne el compromís des de la primera línia del combat.
Barcelona, 28 d’abril de 1999

Etiquetes: , ,