Entrevista publicada el 7 d’abril de 2008 a l’edició número 869 del setmanari El Triangle

Dardo Gómez (Buenos Aires, 1937) és president del Sindicat de Periodistes de Catalunya des del 2001. Porta 32 anys a Barcelona, i ha treballat sobretot en el sector de les revistes, tant d’informació general com especialitzada. L’SPC va néixer el 1993 i celebra enguany el quinzè aniversari. Durant aquest temps ha defensat la necessitat de dignificar la situació laboral i professional dels periodistes, essencial per garantir el dret a la informació de la ciutadania.

El PSOE, en la legislatura anterior, no va complir els seus compromisos en matèria de comunicació. Després del 9 de març, en què ha canviat el panorama?
Certament, el PSOE no ha impulsat totes les reformes que havia promès –la Llei de l’audiovisual, l’Estatut del periodista, la Llei de drets laborals del periodista…– tot i que tampoc no ha dit que deixarà de complir aquestes promeses. En el camp audiovisual, ha fet una reforma de TVE, no com s’esperava, i una llei que fa referència al Consell de l’Audiovisual i que s’ha compromès, ara sí, a engegar en aquesta legislatura. També hi ha el compromís de tirar endavant un Estatut del periodista professional, que no va ser capaç d’activar en la darrera legislatura.

El dret a la informació és una altra de les vostres batalles incompreses…
En aquest país encara no es té clar que hi ha quelcom anomenat dret a la informació que cal exigir i reclamar. A l’interior dels partits polítics, per exemple, no se n’ha debatut mai l’existència, ni una reflexió sobre el dret a la informació. Hem estat els sindicats de periodistes els que hem reivindicat aquest dret ciutadà, perquè és això, un dret ciutadà, no una prerrogativa dels periodistes. Els únics partits polítics que han recollit aquesta sol·licitud han estat IU i Iniciativa.

En quina situació ens trobem els periodistes catalans en relació amb els nostres veïns europeus?
Professionalment, en altres països europeus, entre els quals podem incloure els nostres veïns portuguesos i italians, hi ha uns nivells de dignitat i de consciència que nosaltres no podem ni somniar. Perquè te’n facis una idea: a Portugal s’està discutint actualment una reforma de l’Estatut del periodista en què es planteja la possibilitat que el redactor tingui el control dels seus textos. Quelcom d’inconcebible aquí, on els periodistes es resignen que els seus escrits puguin patir les mil i una penúries. A més, a Portugal no es pot exercir la professió si no es disposa del carnet professional de periodista. L’Estat espanyol és l’únic lloc de la Comunitat Europea que no té Estatut del periodista professional. Existeix a Itàlia des de l’any 1930, a França des del 1946, a l’Argentina des del 1944…

A Itàlia l’organització del gremi periodístic ha creat problemes als governs, no creu?
Hi ha un referent entre les organitzacions de periodistes i és el cas italià, on tenen un Ordine del Lavoro que ho té tot perfectament estructurat i ha permès la millor organització de periodistes d’Europa. Entre d’altres, van evitar que Berlusconi arribés més enllà d’on va arribar amb les vagues que li van organitzar.

Quin balanç fa del Sindicat de Periodistes de Catalunya?
L’SPC acaba de complir 15 anys, però som els qui hem reivindicat un seguit de qüestions sobre la premsa que mai abans no s’havien plantejat. Hem estat el primer sindicat de periodistes creat a l’Estat espanyol i va sorgir des de l’interior del Col·legi de Periodistes de Catalunya amb el suport d’un gran periodista, aleshores degà del CPC, Josep Pernau. Era evident que no es podia fer gaire cosa per la professió si no s’estava a l’interior de les redaccions i si no es representava aquests treballadors lluitant en el dia a dia.

Col·legi de Periodistes i Sindicat de Periodistes. No es donen duplicitat de funcions?
Els periodistes són treballadors de la informació i s’han d’organitzar mitjançant els sindicats, on, com és obvi, no hi participa la patronal. A més, a Europa no existeix res de similar al Col·legi de Periodistes o a l’Associació de la Premsa, associacions força singulars en què hi entra tot: directius, propietaris de mitjans i periodistes de peu. Això sí que té un cert regust corporatiu.

Hi ha la tendència a percebre el periodisme com un tot homogeni. Això no pot portar malentesos?
Hi ha una gran confusió que s’arrossega des de fa molts anys quan els periodistes –això crèiem– ens confoníem amb els directors i amb els propietaris dels mitjans. Pensàvem que érem la mateixa família. I la gent també s’ho creia. Error, perquè els periodistes mai no podrem ni decidir ni influir en la línia editorial del diari en què treballem. Encara avui es manté aquesta confusió sobre les nostres possibilitats i la nostra funció. És més: quan es llegeix una informació determinada en un mitjà determinat, ja se sap que allò respon a un accionista determinat.

Podríem parlar de la proletarització de l’ofici?
El periodista és un assalariat, certament. Però no és un assalariat qualsevol, perquè treballem amb material sensible: la informació, que no pertany a ningú i a tothom alhora. Malauradament, cada vegada es perd més de vista la funció social del periodista, i les noves incorporacions, els joves, s’emmirallen massa sovint en això que en diem èxit mediàtic. Però la cara fosca de l’ofici és la greu precarització que envolta un sector important de la professió.

I quin és aquest sector?
El Sindicat acaba de complir 15 anys i en aquest temps un dels nostres reptes ha estat donar a conèixer la figura dels col·laboradors, o periodistes a la peça, com els anomenen els francesos. Es desconeixia la radiografia de la professió i nosaltres hem denunciat sempre que ha estat possible la situació d’aquest 40% de periodistes que ningú no sap que existeix.

Considera que la premsa rosa o els programes del cor fan periodisme?
Crec que no. La utilització d’eines que corresponen a l’àmbit periodístic no significa que el que es faci sigui periodisme. És una altra cosa. Ni millor ni pitjor: una altra cosa. Al capdavall, la responsabilitat és de les empreses editores que s’han adonat de la quantitat de diners que genera aquest tipus de productes.

Els quioscos, però, mostren una proliferació de productes de tota mena que, en algunes ocasions, desconcerta.
Una altra cosa és el procés que s’està vivint ja fa temps i que tendeix a l’especialització de la informació. Cada vegada més, es divideix l’estament social en divisions més reduïdes en funció dels gustos, de les aficions, dels interessos… Així, trobem productes d’una temàtica determinada amb 5.000 o 10.000 lectors fidels perquè aquests només trobaran aquella informació en aquesta revista especialitzada.

Una lògica aclaparadora de mercat…
Els grans mitjans estan canviant la seva percepció del negoci. Durant la Transició, per exemple, tothom venia informació, perquè la gent estava àvida d’informació. Quan es descobreix el negoci de la comunicació, tot canvia. Aleshores, un empresari disposa d’un diari, d’un parell de revistes, d’una emissora de ràdio, d’un canal de televisió, potser d’un portal d’Internet, però també d’una discogràfica i vés a saber de què més. La informació esdevé, doncs, una mena de propaganda per poder vendre la meva televisió, els meus discos i la meva editorial de llibres. Les grans corporacions de comunicació esdevenen universos tancats: un lector d’El País, posem per cas, només coneix els columnistes i escriptors d’aquest diari, els programes de Canal Plus o de Cuatro i està al corrent de determinats músics de les discogràfiques del grup.

I arribem a la perillosa concentració de mitjans en poques mans: Berlusconi, Murdoch, però també Prisa, Zeta…
La informació és una mercaderia. I el més greu és que es tracta com a mercaderia una cosa que no pertany a ningú, o en tot cas, a la ciutadania. És una estafa, doncs. La informació com a mercaderia i com a eina ideològica, com a propaganda… Tot plegat, una arma letal que genera desinformació. Per exemple: una enquesta elaborada als Estats Units va revelar que el 70% de televidents de Fox News estan convençuts que s’ha demostrat l’existència d’armes de destrucció massiva a l’Iraq.

La llibertat d’expressió, té límits?
La llibertat d’expressió no té límits, però la llibertat de divulgació sí. Quan es vulneren els drets d’una persona, aquesta persona pot recórrer als tribunals i el mitjà en qüestió haurà de ser sancionat. A més, en el cas dels diaris, la llibertat d’expressió afecta només l’editorial i les columnes que s’escriguin.

Em referia a la COPE…
El cas de La Mañana, de la COPE, ja denunciat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya, és força demostratiu. Els mitjans de comunicació no poden emetre missatges que atemptin contra la salut de la ciutadania ni que incitin a l’odi com fa la COPE. I, quan es dóna això, els estats han de tenir eines legals per aturar-ho. I a l’Estat espanyol encara està pendent un Consell de la Informació regulador…

Les noves tecnologies estan introduint canvis transcendentals en la manera de fer periodisme, no creu?
De periodisme, només hi ha una manera de fer-ne. Una altra cosa és el suport. Crec que la premsa tradicional i la premsa on line poden conviure perfectament. També, certament, aquest tipus de premsa disposa de molt pocs recursos per treballar. El fet que una redacció estigui integrada per tres, quatre o cinc persones fent un diari comporta també les característiques d’aquest mitjà. I la publicitat en aquests mitjans creix molt lentament. Potser és que aquest mitjà no es va inventar per al periodisme…

Ja ningú no tem la premsa. Ens han domesticat…
En aquest país hi ha una llista negra –no escrita– de periodistes incòmodes que mai no podran entrar a treballar en uns mitjans determinats. Tothom sap que existeix. Ningú no vol que li tanquin les portes. I això fins i tot queda recollit en el darrer Llibre blanc del Col·legi de Periodistes de Catalunya: més del 70% demanaven privacitat, perquè tenien por que el seu nom i les seves opinions es coneguessin en el mitjà en què treballaven. La gent té por de parlar del que passa al seu diari o emissora. I això passa en el nostre país, a Catalunya…

Etiquetes: ,