En aquesta entrevista Dardo Gómez parla de la crisi i de com les mesures que s’ha pres per combatre-la acaben amb drets adquirits dels treballadors. Gómez afirma que lleis com la de l’audiovisual vulneren el dret a la lliure informació dels ciutadans.

Quina posició manté la FeSP davant la reforma de les pensions?
Estem en contra de totes les reformes que s’estan fent per afrontar aquesta crisi, una crisi econòmica i financera en la qual sembla que tots els treballadors estem obligats a renunciar a drets adquirits. Nosaltres plantegem que la crisi no està provocada pels treballadors ni pels agents socials, sinó que és producte d’un excés del sistema emparat en el neoliberalisme. D’aquesta situació n’estan sortint lliures i enriquits aquells que l’han provocada. Rebutgem les reformes que no estan fetes per ajudar els treballadors o millorar la societat, sinó perquè d’aquí a uns anys es reprodueixi de nou la situació.

Quan parla de «sistema», hem de parlar de noms concrets, perquè les retallades ens les imposa Washington des de l’FMI i Alemanya des de la Unió Europea…
Exactament. Ens guiem per referents que mai van plantejar que ens trobàvem davant d’una crisi, tot el contrari. Molts partits van plantejar que el creixement desmesurat de llavors era un símbol de què tot anava molt bé. En pocs mesos els diagnòstics es van oblidar i ahir mateix al matí, el cap de l’oposició coincidia amb el partit del Govern en que tot és un producte dels excessos de la població que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, com si fóssim els ciutadans els que fixem quines són les nostres possibilitats.
L’única oposició és com una mena de reprimenda als bancs que ens haurien ofert uns diners als ciutadans que estava per sobre de les nostres possibilitats. Quan si s’oferien crèdits amb les facilitats que es posaven era perquè estaven guanyant grans quantitats de diners.

Sí, perquè el Banc Santander i la banca espanyola presenten ara enormes beneficis…
Els bancs que han provocat la crisi, quan venien productes-escombraria i que han acabat pagant els últims de la piràmide quan han tingut problemes, reals o fingits, han rebut els diners dels Estats, uns diners de reserva, que són els nostres diners. I amb aquests diners, els bancs no han refinançat el deute de la gent, no han donat crèdits a les pimes, que són el teixit vital del país, i en comptes de potenciar el creixement es retalla: el teixit productiu, les pimes i autònoms, i ara també els drets adquirits com les pensions.
Es fa tot el contrari al que s’hauria de fer. Tenim una joventut en atur que hauria de tenir diners per aportar a la caixa de les pensions, però el que es fa és allargar l’edat de jubilació amb la qual cosa hi haurà menys treball per a la gent que ingressa en el mercat laboral. I d’altra banda es tracta que no vinguin immigrants per aportar a la Seguretat Social. Cap persona que pensi amb lògica ho pot entendre.

No és aquesta una qüestió de la suficient transcendència com per convocar un referèndum?
Sí, és clar, una intervenció directa dels ciutadans. Tant l’anterior Govern com aquest ho ha arreglat tot al Congrés dels Diputats, un Congrés que és cada vegada menys un reflex de la voluntat popular. Com la Llei Audiovisual que s’ha fet al dictat de la patronal, com totes les lleis que s’estan aprovant, sense escoltar els damnificats. Així es treu, per exemple, una Llei de propietat intel·lectual. Ens temem que darrere de tot això estiguin els fons privats de pensions, que és cap a on tots estan apuntant.

Un altre aspecte del problema són les imposicions de l’FMI i la UE, és a dir, que no decidim nosaltres, sinó els principals centres de poder… hi ha un problema de sobirania nacional.
Això és una cosa que molta gent amb un alt sentit europeu ja va advertir quan es va sancionar la Constitució Europea i tots els partits, excepte alguna rara excepció, van instar a votar. En aquell moment es van alçar veus importants en el món però no van ser escoltades. Ha estat una Constitució feta pels poderosos, és clar.
El que està passant amb els rescats és el mateix que es va viure durant molts anys a Amèrica del Sud, crear una necessitat de diners per després jugar amb els interessos i endeutar sobre l’endeutament i que mai es pugui sortir del deute.
El que anomenen el mercat, que són empreses d’especulació financera, creen desprestigi sobre un Estat, de tal manera que l’interès sobre el deute sigui més alt. Sempre que Espanya treu deute al mercat surt algun prestigiós estudi fet pels mateixos que van fer els de fa quatre anys als estafadors financers, que desprestigia el país. De manera que es demanen més interessos sobre els mateixos diners. Aquí el que passarà és que els diners que es prestin mai es s’acabaran de pagar sobre els interessos.

La Dictadura de la Comunicació
Com més profunda es fa la crisi, es produeix una major concentració de poder sobre els mitjans de comunicació, i de control sobre la informació. Aquí tenim el cas de CNN+…
Quan parlem de CNN+ parlem del desembarcament de Berlusconi i dels seus sequaços, i Prisa, que durant anys va aixecar la bandera progressista, s’ha apuntat amb armes i bagatge. El senyor Polanco i el senyor Cebrián ja s’han assegut al consell d’administració de Telecinco. Això ja està jugat.
Ara passa que l’agenda dels polítics la dicten els mitjans de comunicació, que cada dia són més monopolis. D’aquí a uns anys només hi haurà dos o tres monopolis que controlaran la ràdio, la televisió, l’edició de discos … tot. I això s’està fent amb la protecció dels dos principals partits, que han renunciat a defensar el dret a la lliure informació dels ciutadans. L’última llei audiovisual no només lliura tot el paquet a les privades, elimina la publicitat de la pública, permet la concentració de mitjans de manera que un parell d’empreses controlin l’espai mediàtic, sinó que limita la capacitat d’emissió a les emissores independents perquè no puguin arribar a la ciutadania. Això és una dictadura de la comunicació.
Nosaltres afavorim que es generi una plataforma ciutadana pel dret de la comunicació i la informació. Ens han fet creure que són els mitjans en són els propietaris, i són els ciutadans. Els mitjans i els professionals només som intermediaris. Amb aquest control és com es pot amagar als ciutadans qui són els culpables de la crisi, o vendre-la com el resultat dels excessos dels ciutadans.

Entrevista de Joanen Cunyat publicada a deverdaddigital.com