Deia Jean Cocteau que un got de vi mig buit és també un got mig ple, però que una mentida a mitges, de cap manera suposa una mitja veritat. Aquesta és, a grans trets, l’opinió de Dardo Gómez, secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes, sobre els continguts de la premsa actual.

Un cop presentada la ponència Mitges veritats, mentides completes. Veracitat i manipulació: la doble cara del Dret Ciutadà a la informació i a la Comunicació, al Congrés sobre informació i drets humans que es va inscriure dins del Fòrum Compostel•la 2010, Gómez va conversar amb aquest diari.

I si, com assegura, la informació és propietat de la ciutadania, i els mitjans, només mediadors, la usurpen, en un entorn cada vegada més precaritzat, quin sentit tenen? Segurament hi ha qui ho resolgui amb una frase d’”el Perich”, el vinyetista català: “Dir la veritat pot fer-ho qualsevol idiota, per mentir fa falta imaginació”. Sempre que per trobar imaginació, avui dia, no es necessiti d’un grup de zahorís.

Mitges veritats, mentides completes. El títol de la ponència deixa clara la seva visió sobre l’assumpte.
Estem subratllant la manipulació que es dóna en els mitjans quan, o bé es silencien els fets per la simple selecció arbitrària, o, en molts casos, la informació que es dóna és incompleta perquè no té veracitat. Conseqüentment, els mitjans ofereixen una mala informació.

Els mitjans, i fins i tot els treballadors, obviem el dret dels ciutadans a la informació?
Crec que els periodistes no. Els periodistes som fins i tot els defensors de la informació. A més, nosaltres podem influir poc perquè una qüestió tant important com és la llibertat de premsa no ens afecta directament a nosaltres, sinó al mitjà que tria els seus continguts. Crec que quan estem parlant de qui ha de respectar el dret a la informació com un dret humà són els mitjans i, sobretot, els grans grups mediàtics. Els periodistes som els soldats, però no triem ni el camp de batalla ni l’exèrcit.

La premsa és avui un dels sectors més precaritzats, i alhora més invisible. Com denunciar i canviar la situació si des de les nostres pàgines no podem fer-ho i els diaris es protegeixen entre ells?
Exacte. És una realitat, el periodista és el gran desconegut del món de la comunicació. Els periodistes no parlem habitualment dels periodistes. Els mitjans no parlen habitualment dels periodistes. I, en general, tots els mitjans, encara que estiguin en trinxeres diferents, silencien el que passa amb els periodistes.
Avui, per exemple, si prenem com a referència el percentatge de periodistes que han perdut el lloc de treball o que van veure minimitzats els seus sous, veiem que excedeix el 25% o 28% de la professió. Si qualsevol gran empresa com Iberia o Seat, fes fora al 28% dels seus treballadors, seria una portada immensa en qualsevol mitjà de comunicació.

La funció social del periodisme, és irrecuperable?
Crec que el periodista té idea de la seva funció social, el que passa és que en aquest moment els grans mitjans de comunicació neguen que hagin de cobrir una funció social. Últimament, pel que fa a la llei de l’audiovisual, neguen rotundament que ells hagin de complir cap funció social i que la funció social és exclusiva dels mitjans públics. La qual cosa no és veritat, perquè la matèria amb la qual treballen els mitjans és la informació i, com a dret humà, la informació és propietat de la ciutadania i nosaltres som simplement mediadors. Aquest treball de mediador és, evidentment, una funció social i, com a tal, imposa el deure que s’expressi de determinada manera. Que sigui veraç i que no atempti contra els valors humans, que no inciti a l’odi ni a la discriminació.

Si, com vostè diu, informen malament i manipulen, i, a més, van trair la seva essència, ¿quina raó de ser tenen avui els mitjans, com actuen sobre la ciutadania?
Existeix una realitat. Malgrat les respostes que el món alternatiu està intentant crear a través de les noves tecnologies, que estan molt bé, cal tenir en compte que no deixen de ser una alternativa als grans mitjans, que són, per tant, els que arriben a la majoria de la població. Un dels grans esculls en l’àmbit mundial per aconseguir una cultura de pau són els grans mitjans. No tendeixen a la pau, sinó a la violència.

En general, la premsa va baixar molt el nivell. Vostè ho atribueix a les directrius dels grans mitjans o de les cúpules de poder. El periodista individualment, no té una responsabilitat sobre el missatge que dóna i, a més, està avui ben format per donar-la?
Crec que el periodista té responsabilitat sobre el missatge donat. Però és que el periodista està cada vegada més allunyat de la seva funció. El que fa quaranta anys era el negoci de la informació, avui s’ha transformat, per als grups multiplataforma, en el negoci de la comunicació.
El que es ven avui no és informació, sinó que la informació s’ha convertit en un pretext per vendre qualsevol altra cosa. Si el que li dóna beneficis al diari no és el periodista, acaba sortint malament tant la informació com el mateix treballador.

¿Què li sembla Wikileaks?
No és la primera vegada que es fa un treball així. En el cas Dreyfus, amb Emile Zola, per exemple, tenim un exemple molt semblant. Hi va haver gent que cíclicament es va preocupar per destapar les úlceres de la nostra societat.
Aquest no és un treball periodístic, sinó el treball d’un ciutadà que no pretén ser periodista, que es va dedicar a investigar i a treure a la llum elements que posa a dalt d’una taula i que li tocaria analitzar a fons a un periodista.

Quina és la seva visió sobre la incerta permanència del paper i la supremacia dels mitjans digitals? En què quedarà tot això i quan es forjarà un presumpte canvi, si és que no desapareix el paper per sempre com molts vaticinen? Com l’afectarà al treballador dels mitjans?
Nosaltres estem molt preocupats pel tema. Han baixat molt els mitjans, sobretot els generalistes. La premsa especialitzada es defensa molt millor. Segurament perquè es va preocupar de millorar la qualitat del seu producte. Com es dirigeix a un públic que entén molt del que se li està parlant i li interessa el tema, això obliga a un periodisme molt més rigorós, com haurien de ser tots.
Com dèiem abans, el negoci de la premsa és la comunicació, i la premsa escrita fa temps que intenta dibuixar en el paper el més semblant a la televisió. I per a la televisió ja hi ha la televisió, no ho farem millor.
En lloc de donar continguts importants i analitzar en profunditat, ens dediquem a donar píndoles del que passa al món, intentant ficar en un diari tot el que la gent escolta ja a la televisió i a la ràdio, i amb el mateix llenguatge.
En aquesta guerra de voler lluitar des d’un mitjà en paper contra la immediatesa insuperable de la ràdio o amb la visualització sorprenent de la televisió, no guanyarem. No guanyarem posant fotos enormes, ni fent petits missatges. Podem combatre i guanyar aprofundint en els temes.
Però portem massa temps entestats a dir que la gent no llegeix i, de tant dir-ho, ha acabat sent realitat.

Entrevista de Marga Tojo a Dardo Gómez, secretari general de la FeSP publicada en l’edició d’ahir de Galícia Hoxe.Foto Jessica Mouzo