Efectivament, l’esperpent continua, i seria còmic si no fos dramàtic. Per al dret a la informació de la ciutadania i, en consonància, per al lliure exercici de la professió periodística. Els partits polítics, que encara no han estat capaços de consensuar un model independent de mitjans públics que els allunyi del control –sempre temptador- dels governs de torn, continuen mentrestant amb les suspicàcies mútues tant si són al govern com a l’oposició.
La segona impugnació per part del PP del nou acord del consell d’administració d’RTVE, a Madrid, significa una reiteració de la intervenció injustificada de la JEC, sense cap base legal, en el lliure exercici de la tasca informativa. Així ho reconeixia implícitament l’informe del Síndic de Greuges, segons el qual la JEC només té capacitat d’actuació en relació als “espais gratuïts de propaganda electoral”. Però si resulta que aquests espais no ténen cap atractiu per als oïdors i els teleespectadors, aquest no és el problema dels informadors, sinó de cóm es venen els partits polítics.
L’amenaça de la nova resolució de la JEC plana sobre totes les radiotelevisions públiques espanyoles (RTVE, autonòmiques i locals) i caldria una acció contundent per parar els peus a tanta arbitrarietat que, a més, falseja la seva substentació legal. A Catalunya, a la CCRTV, el consell d’administració de la qual torna avui a abordar el tema, es manté la nova fòrmula d’informació sense “blocs” minutats i ordenats a cada informatiu, però obligant encara a un còmput global final que fa abstracció del tipus d’actes que farà cada formació política i de la informació important que generarà, que és el que obliga els professionals amb la ciutadnia, i no altres consideracions.
Són aquestes altres consideracions (que menystenen que els “criteris professionals”, com a la resta de l’any, ja prénen compte la representativitat de cada formació política o social) les que segueixen predominant en els consells d’administració dels mitjans públics i que, com ha afirmat el president del CAC, Jaume Codina, porta a la paradoxa de veure Consells confrontats, en major o menor mesura, a la pròpia empresa a la qual se suposa que dirigeixen.
Per això segueix sent urgent aconseguir un nou model de mitjans públics, a nivell espanyol i català, i que les lleis pendents de reformar s’abordin immediatament i amb voluntat de consens per part de les forces parlamentàries. Si no és així, els professionals, i també la societat, els hauran de recordar els seus compromisos.
Barcelona, 1 de febrer de 2005