Entrevista publicada pel diari digital elsingulardigital.cat el divendres 23 de març de 2007

Dardo Gómez és el president del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC). Actualment és col·laborador fixe a publicacions especialitzades en impressió digital i comentarista setmanal al programa Más que palabras de Ràdio Euskadi. Ha treballat també al Grup Zeta, Actual i a El Correo Catalán.

Quina valoració fa el Sindicat del cas Bolaño?
La valoració és negativa. Volem tenir una visió molt més àmplia. El cas Bolaño és el cas de les amenaces i ha hagut molt de soroll. Malgrat tot, s’ha de dir que els periodistes reben pressions i amenaces de tots els poders públics i polítics. Les empreses periodístiques sempre han callat la boca i han baixat el cap davant les pressions perquè rellevessin a periodistes. Molts han estat sancionats per ordre dels grups de poder.

Aquest fet pot marcar un abans i un després en la forma de fer periodisme?
Sí, si això serveix perquè deixessim de tirar-nos els trastos i reaccionéssim. Si ens tirem els trastos, anirem cap a la madridtzació de la política catalana i així no progressarem mai. Hem de reflexionar sobre el que ha passat i respectar la feina dels periodistes.

El Sindicat creu que Bolaño hauria de dimitir?
No ho sé. És una qüestió molt personal. Però el que ha fet està molt mal fet. Més que dimissió, fa falta una correcció i reflexió. Si dimiteix, en col·locaran un altre que farà el mateix.

Va ser correcta l’actitud del president Montilla al respecte?
No hi ha conversa privada i més després de saber que les amenaces venen de l’administració. A més, quan un dels dos implicats l’ha fet pública, ja no és privada. S’ha de fer un exercici de rigor i acabar amb aquest problema.

El fet que Bolaño truqués al periodista, demostra que era veritat?
El cas Bolaño és circumstancial. El problema és que passa a diari. Un exemple clar va ser el conegut 11-M, quan la pressió del govern als mitjans per dir que havia estat ETA va fer que molts directors no fessin cas els seus redactors, que estaven al lloc dels fets i sabien que no havia estat l’organització terrorista.

Com es planteja ara el futur?
El futur no depèn dels periodistes. Nosaltres reclamem, des de fa anys, un Estatut del periodista professional i sembla que s’acabarà aquesta legislatura sense aprovar-se. El que volem és el dret a la informació a través de la llibertat dels periodistes.

Des del Sindicat, creuen que aquesta pressió ha arribat a altres mitjans que no ho han denunciat?
Segurament sí, encara que no tinc cap prova. Per als poders públics i privats, tot hi val i és així per què molts mitjans accepten aquestes pressions.

Hi ha independència en els mitjans per parlar de qualsevol tema?
Els responsables sí que tenen llibertat. Ells decideixen si la llibertat de premsa és la llibertat d’empresa i que és el que s’ha de publicar.

Els mitjans públics estan més polititzats que els privats?
Pel que fa als públics, Catalunya no és dels pitjors indrets del món. Tots els governs tenen l’obsessió de col·locar comissaris polítics i es pensen que ells són els propietaris dels mitjans públics, quan els propietaris som tots nosaltres.

És difícil marcar la frontera/relació entre els polítics i els periodistes?
Una frontera que té nebuloses. Hem d’estar a prop per estar ben informats i això fa que la frontera tingui certs forats. Malgrat tot, és un treball molt difícil de marcar, ja que hi ha permanent contacte.

Ara que s’acosten les eleccions municipals, hi ha un criteri nou sobre l’establiment de quotes informatives pels partits polítics en els mitjans públics?
Nosaltres aspirem a la supressió dels blocs electorals. L’oposició creu, al respecte, que si no es fan els blocs, el govern farà el que vulgui amb els mitjans. Pensem que s’ha de creure en els criteris professionals dels periodistes. El bloc és un absurd professional.