Amb la polèmica de la COPE i les competències del CAC com a rerefons
Amb una coincidència només sorprenent en apariència han sortit nous opositors a les competències que a partir d’ara tindrà el Consell Audiovisual de Catalunya, considerat fins ara el referent a Espanya com a òrgan de vigilància audiovisual. Des d’editorials de premsa fins a diversos responsables polítics espanyols s’han manifestat contra la possibilitat que les exerceixi en el cas concret de determinats continguts de la cadena COPE, que també emet des de Catalunya.
Tots aquests crítics sembla que obvien l’alt grau d’independència, competència i professionalitat del Consell, malgrat que els seus integrants hagin estat proposats pels grups parlamentaris (que al cap i a la fi i segons la Constitució representen la sobirania popular), i opinen que el fet que un organisme d’aquesta mena controli, vigili i, en el seu cas, pugui sancionar l’incompliment dels criteris deontològics i la vulneració de drets constitucionals, és un “camino preocupante y peligroso”, una “irrupción intervencionista” que atribueixen al govern català, un “intrusismo de poder” o, en el límit, una “censura franquista”. Como a solució, només saben aconsellar la via judicial, com si aquesta fos la més oportuna i la més ràpida.
A l’SPC sabem de la coherència d’aquestes posicions, lamentablement compartides per la directiva de la FAPE encapçalada por Fernando González Urbaneja, amb l’oposició d’empreses, editors i alguns directors al projecte d’Estatut del Periodista Professional, en tràmit al Congrés dels Diputats, però fins ara havia imperat l’argument que es tractava d’àmbits diferents; fins i tot s’havia alabat el CAC com a exemple a seguir en el procés de reformes del món audiovisual a tota Espanya. Però ara, quan una autoritat audiovisual independent, que assumeix la competència de la concessió i la renovació de llicències de ràdio i de televisió, es planteja exercir el seu dret a vigilar el compliment de la llei, és a dir, quan les seves potestats deixen de ser simbòliques, es produeix una reacció retrògrada en àmbits empresarials, corporatius i polítics que posa en qüestió tot el projecte de reforma de l’audiovisual espanyol que, per fi i després de dècades de retard respecte d’Europa, es planteja a partir de les propostes del govern de Rodríguez Zapatero i de la Comissió d’experts, que incorporen el millor de l’experiència catalana en tots els àmbits (Llei audiovisual general, autoritat reguladora del sector, desgovernamentalització dels òrgans de gestió d’RTVE). Significa això, per tant, que les empreses periodístiques estendran la seva oposició a l’Estatut del periodista professional també a la bateria de propostes de reforma del sector audiovisual?.
Per part de l’SPC, coherents amb les nostres propostes històriques, seguirem defensant la regulació legal tant de l’exercici del periodisme professional, per garantir el dret a una informació veraç a tota la ciutadania, com de l’activitat audiovisual que, pública o privada, és un servei públic que utilitza radiofreqüències públiques, i que ha d’atenir-se als principis deontològics i constitucionals en les informacions i en el conjunt de la programació.
Barcelona, 23 de desembre de 2005