L’ampliació de les competències del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), que ha coincidit amb la difusió per part d’aquest òrgan d’un informe sobre alguns programes de la cadena de ràdio Cope, ha fet que diversos mitjans de comunicació hagin coincidit a rebutjar que el CAC tingui aquestes competències que li acaben de ser atribuïdes per una llei. Segons aquests mitjans, el fet que un òrgan d’aquest tipus vigili i, en el seu cas, sancioni l’incompliment dels criteris deontològics periodístics elementals i la vulneració de drets constitucionals és un “camí preocupant i perillós”, una “irrupció intervencionista” que atribueixen al Govern català, a un “intrusisme de poder» i fins i tot a una «censura franquista”.
Aquesta oposició al CAC coincideix amb el rebuig, per part d’aquests mateixos mitjans, del Projecte d’estatut del periodista professional que es troba en tràmit en el Congrés dels Diputats. Però ara fan un pas més: quan un òrgan independent com el Consell de l’Audiovisual -els membres del qual són elegits pel Parlament català, representant de la sobirania popular en aquest territori- té la potestat no només de realitzar informes sinó de sancionar, es produeix una reacció de les empreses i d’alguns polítics i professionals de la informació -lamentablement, amb la total coincidència amb ells del president de la Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya, Fernando González Urbaneja-, que posen en qüestió tot el projecte de reforma del sector audiovisual espanyol que comença a entreveure’s després de molts anys de retard respecte a Europa.
Des de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) sempre hem defensat la necessitat que la professió periodística sigui regulada per llei, per garantir que es compleixi el dret de la ciutadania a rebre informació veraç, i també el sector audiovisual. Els mitjans audiovisuals utilitzen radiofreqüències que els són concedides per les administracions públiques i han de respectar a tota hora els principis deontològics i constitucionals.
Que un òrgan independent vigili el compliment d’aquestes obligacions no és una censura com la que hi havia en el franquisme, ni tampoc una suplantació del paper dels jutges. Existeixen moltes conductes periodístiques contràries a les normes deontològiques més elementals que no constitueixen delicte però que són defensades pels seus autors sota el paraigües de la llibertat d’expressió; són aquestes les que han de ser sancionades per un òrgan independent, perquè els jutges no ho faran ja que no entren en el terreny delictiu.
23 de desembre de 2005
Traducció: Traduït traduit.com