Amb motiu del 8-M, Dia Internacional de les Dones, l’SPC denuncia les desigualtats que pateixen les comunicadores
El teletreball està guanyant terreny al món laboral. Ara bé, si en un primer moment es va veure un avantatge per a la conciliació, la realitat és que ha incrementat les desigualtats i la bretxa de gènere. El 2021, l’Organització Internacional del Treball (OIT) alertava que les persones que feien treball en remot, el 57% d’elles dones, cobraven un 13% menys que qui tenia una feina presencial. A l’Estat espanyol, el 2023 el teletreball va decréixer sis dècimes entre els homes i es va situar en el 13,1%; mentre que en el cas de les dones es va incrementar en 3 dècimes i es va enfilar fins al 14,6%. El Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) fa temps que denuncia aquesta situació que, a més, no és l’única desigualtat existent en el mercat laboral espanyol: el salari mitjà anual de les dones és un 18,6% inferior al dels seus companys homes. També és alarmant la situació de les dones autònomes a Catalunya: tan sols un 15% de les dones cobren 4.000 euros al mes, una dada que en el cas dels homes s’enfila al 35%. Per contra, un 19% de les dones autònomes i un 4% dels homes facturen entre els 1.500 i 670 euros. La temporalitat també té rostre femení: el 70% de les persones que treballen amb contractes parcials són dones.
Unes dades que denoten com la precarietat laboral s’acarnissa més amb les dones, una realitat de la qual les empreses de la comunicació i la informació no estan exemptes. Aquest sector, a més, està submergit en una crisi i canvi de model que ha propiciat la irrupció d’Internet on la publicitat és més barata que en els mitjans tradicionals i, per tant, aquests han vist com els seus ingressos han caigut en picat. Això s’ha traduït amb la precarització del sector. Segons l’informe anual de l’Associació de Premsa de Madrid (APM) (on no diferencia per gènere), el 2023 es va incrementar un 5% l’atur entre els professionals de la comunicació i la informació; mentre que el nombre de falsos autònoms va pujar del 6% del 2022 al 14% el 2023. A més, en els mitjans de comunicació un 25% de les persones treballadores són autònomes i en l’àmbit de la comunicació institucional, un 24%. La majoria d’aquestes, un 74%, afirma que la principal adversitat és no tenir un sou estable i el 61% asseguren que la crisi del sector les ha impulsat a treballar per compte propi.
Segons ha pogut constatar l’SPC en l’acompanyament dels seus afiliats i afiliades o a través dels seus comitès d’empresa, aquesta precarietat laboral ha repercutit amb més contundència en les dones del sector. Sens dubte, una de les raons principals és que ja el seu punt de partida, abans de la crisi, era pitjor que el dels seus companys homes, ja que ni ara ni llavors ha existit una igualtat real i efectiva en la professió. Un bon exemple és que, malgrat que el periodisme és cada cop una professió més feminitzada i en la darrera dècada entorn el 60% de les persones graduades a l’Estat espanyol són dones, aquesta realitat no es reflecteix en les redaccions. Segons un estudi de la Federació d’Associacions de Periodistes (FAPE) publicat recentment i amb dades del 2022, el 55% de les persones que configuren les plantilles de personal contractat en mitjans de comunicació són homes i el 45%, dones. També impera el sostre de vidre: dels 100 mitjans de comunicació amb més audiència de l’estat espanyol, només un 24% dels càrrecs directius estan en mans de dones. Així mateix, és preocupant la bretxa salarial, 10 punts percentuals per sobre de la mitjana de tot l’Estat espanyol. Les professionals de la comunicació cobren un salari mitjà anual de 30.135 euros, un 28,18% inferior, que el dels seus companys homes (38.231 euros), acord un estudi recent de FeSMC.
Malgrat no tenir dades específiques, l’SPC també ha comprovat que les dones del sector també són les que treballen més com a autònomes sense la seguretat que comporta tenir un salari fix i on l’elevada competència i la caiguda dels ingressos dels mitjans comporta que cada cop es pagui menys per article o fotografia. Això, implica que hagin de treballar per a diferents empreses i, sovint, amb jornades laborals superiors a les vuit hores (com estipula la legislació) per poder arribar un salari més o menys digne, però inferior de si estiguessin contractades. A més, com que no tenen una relació contractual amb cap empresa, poden prescindir dels seus serveis en qualsevol moment sense cap mena d’explicació ni d’indemnització, fet que propicia que visquin la seva situació laboral amb incertesa, neguit, malestar o dificulta poder planificar un projecte vital a mitjà o llarg termini.
Un dels motius principals perquè les dones acabin tenint condicions més precàries és que, principalment, són les que s’encarreguen de les labors de la criança o les cures d’un familiar. De fet, les dones destinen a aquestes tasques, conjuntament amb les de llar, 800 hores més a l’any que els homes. Per això, amb la finalitat de compaginar la vida laboral i personal, acaben optant per reduccions de jornades, el teletreball o ser autònomes, cosa que té un impacte directe en els seus salaris, projectes vitals o possibilitats d’aspirar a un ascens o càrrec directiu així com en les seves cotitzacions per a la jubilació. L’SPC reclama que s’impulsin i s’implementin polítiques de conciliació familiar efectives que permetin una corresponsabilitat en les cures perquè aquestes labors no recaiguin només en les dones i, d’aquesta manera, no es vegin obligades a renunciar a les seves carreres professionals. Si bé les polítiques de conciliació familiar són bàsiques i necessàries, no pot ser que siguin un greuge que sotmeti les dones periodistes a salaris precaris o es converteixin en veritables obstacles per créixer professionalment. La conciliació laboral en cap cas pot anar en detriment de les condicions laborals de les dones treballadores. També s’ha de dinamitar la visió patriarcal que determina que les cures són tasques específiques de les dones i promoure una corresponsabilitat d’aquestes entre els homes.
Plans d’Igualtat
Acord a la normativa vigent, les empreses de més de 50 treballadores han d’implementar un pla d’Igualtat que garanteixi la igualtat de condicions i oportunitats laborals entre els homes i les dones. En aquest context, l’SPC ha constatat que aquests plans d’Igualtat, que haurien de sortir d’un procés de negociació amb els comitès d’empresa, sovint han estat instaurats per les direccions de les empreses sense cap acord amb les representants sindicals i han emprat plantilles prefabricades que no responen a les especificitats del sector. A més, fins i tot en aquells casos que sí han sorgit d’acords, un cop aprovats no recullen un protocol de seguiment o que n’asseguri la viabilitat i efectivitat. L’SPC reclama que aquests plans no siguin simplement un document per complir la legislació, sinó que realment siguin efectius perquè els drets de les dones del sector siguin respectats i garantits.
Si bé és cert que els plans d’Igualtat han de recollir mesures per protegir les dones de les violències masclistes a les empreses, des de l’SPC considerem que en el cas dels mitjans de comunicació haurien de tenir en compte les especificitats del sector i fer un pas més enllà i han de dotar-se de les eines jurídiques pertinents per defensar les treballadores de les agressions externes i el ciberassetjament. Segons un informe de la UNESCO, el 73% de les dones periodistes són víctimes del ciberassetjament, cosa que provoca que moltes d’elles s’acabin autocensurant per por a les represàlies a les xarxes socials. Això, no només va en contra el dret de les dones periodistes de poder treballar en llibertat, sinó també limita el dret de la ciutadania a rebre una informació veraç.
Periodistes en zones conflicte
Des de l’SPC, denunciem la massacre de reporters a Gaza, on des del 7 d’octubre passat Israel ha assassinat més de 150 periodistes o persones treballadores a mitjans de comunicació, 13 d’elles dones. Per això, ens unim a la campanya de solidaritat de la Federació Internacional de Periodistes (FIP) per reconèixer la valentia de les dones periodistes de Gaza. També estenem la nostra solidaritat als companyes i a les companyes víctimes de la guerra d’Ucraïna
També, volem posar sobre la taula les dificultats que es troben les dones del sector quan cobreixen conflictes bèl·lics on, pel simple fet de ser dones, se’ls nega l’accés a fonts d’informació, són víctimes de comentaris sexistes i/o masclistes, així com, amb més assiduïtat que els companys homes, han de bregar amb episodis de violència o amenaces per part d’un o més actors del conflicte que persegueixen intimidar-les perquè no puguin fer la seva feina de manera independent per informar amb transparència.
Prou llenguatge sexista i masclista
En un moment que els discursos d’odi contra les dones o el col·lectiu LGTBI estan en increment per l’ascens de la ultradreta alhora que es posa en dubte l’existència de les violències masclistes, també està en les mans dels mitjans de comunicació evitar magnificar-los i amplificar-los. Per això, des del Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC) els exigim:
-
Que es facin formacions amb perspectiva de gènere a les redaccions
-
Que promoguin un llenguatge inclusiu on es respectin les dones i els seus drets
-
Que en la cobertura d’informacions de violències masclistes els agressors (homes) deixin de ser els protagonistes per sobre de les seves víctimes (dones), cosa que minimitza i normalitza les agressions alhora que descarrega de culpa l’agressor.
-
Que les direccions i consells editorials evitin publicar articles d’opinió o informacions amb dades esbiaixades sobre les violències masclistes o opinions masclistes, esteriotipades, sexualitzades o que infantilitzin les dones del sector periodístic o altres àmbits.
-
Que les dones que apareixen als mitjans de comunicació no siguin tractades com que només hi són pel seu físic o per omplir una quota de pantalla; sinó que siguin reconegudes per la seva expertesa. Reclamem a les empreses del sector que siguin pioneres en la creació d’espais on les dones siguin valorades per les seves habilitats o coneixements i, així, puguin esdevenir un referent per a altres dones.
-
Mirem amb preocupació com les dones polítiques o amb perfils públics no són avaluades per les seves funcions o accions, sinó pel seu aspecte físic o forma de vestir. Instem als mitjans de comunicació que deixin d’emetre continguts sexistes i cossificants com aquests que, per extensió, acaben desvaloritzant totes les dones.
-
Volem uns mitjans de comunicació que s’erigeixin en un exemple a seguir per a la ciutadania en la defensa dels drets de les dones del sector i del conjunt de la societat a través de l’ús d’un llenguatge inclusiu, lliure de discriminacions, vexacions, estereotips i violències masclistes.
En un moment que el periodisme està en crisi i desacreditat per certs sectors de la població o partits polítics, aquest 8-M, Dia de la Dona Treballadora, no podem deixar de recordar la transcendental labor de les empreses de la informació i la comunicació per garantir el dret de la ciutadania a rebre una informació veraç. Ara bé, mentre les dones del sector treballin en condicions precàries i amb agressions masclistes és impossible poder garantir aquest dret a la ciutadania, ja que les professionals del sector, difícilment, podran oferir una informació de qualitat, elaborada amb rigor i sense autocensura, si no poden treballar en entorns laborals amb condicions dignes i segures. Garantir els seus drets és garantir els drets del conjunt de la ciutadania. La qualitat del periodisme i de la informació que rep l’opinió pública, sens dubte, passa perquè les treballadores de la informació puguin exercir la professió amb total llibertat, seguretat, dignitat, sense pressions ni agressions.
Finalment, convidem el conjunt de la professió i, especialment a les informadores i comunicadores a participar de la mobilització feminista del 8 de març, Dia Internacional de les Dones, defensant totes aquestes qüestions.
