Ahir dilluns, en l’acte que el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va fer al Liceu de Barcelona, es van repetir un cop més les limitacions d’accés a professionals de la informació, especialment de fotoperiodistes Diumenge passat, a l’assemblea de compromissaris del FC Barcelona, també va haver-hi molts obstacles per a la feina del periodisme gràfic, fins a extrems gairebé absurds, molt allunyat de l’escenari principal dels fets. Situacions d’aquesta mena no és el primer cop que es produeixen i la seva reiteració en el temps comença a ser preocupant i denunciable. Fets com aquests han succeït també al Parlament, al Palau de la Generalitat i en altres recintes, tant públics com privats, on, les institucions convocants dels actes, deixen només a un reduït nombre de professionals a partir d’un pool d’agències que els cobreixin.
Entenem les dificultats logístiques per organitzar determinats actes de gran transcendència pública, però justament per això reclamem a les institucions que ho facin de manera que els puguin cobrir el màxim nombre de mitjans possibles. Celebrar actes d’aquesta importància limitant l’accés de professionals de la informació té l’efecte contrari d’empobrir la magnitud d’aquests esdeveniments, ja que la ciutadania rebrà una informació gens diferenciada. Garantir el dret a la informació de la ciutadania requereix, entre altres coses, que la informació que rebi sigui el més plural i tan completa com sigui possible i que reduir a la mínima expressió la cobertura gràfica, com comença a passar darrerament massa sovint, va en direcció totalment oposada. Entenem també que la pandèmia fa necessàries certes prevencions, però al mateix temps creiem que aquestes no poden ser utilitzades per no respectar el dret a la informació, que comença a ser més una excusa que una necessitat.
Aquestes limitacions tenen, a més, un efecte secundari molt perjudicial, que és que cada cop podrà treballar un nombre menor de professionals de la informació si se segueix promovent que les imatges principals només les puguin obtenir un reduït nombre de mitjans. És a dir, que aquesta situació no només perjudica el dret a la informació de la ciutadania, sinó que accentua també la precarietat en el sector. És cert que en els darrers anys han augmentat el nombre de mitjans de comunicació, però això no és una excusa per implantar ni consolidar discriminacions injustificables, ja que tots els mitjans mereixen les mateixes oportunitats.
Per tant reclamem a totes les institucions i entitats que convoquen actes d’aquesta naturalesa –especialment les públiques i les de partits polítics– que ho facin pensant també en facilitar la feina dels i les professionals de la informació, especialment fotoperiodistes i càmeres. Fem una crida a tots els i les professionals per tal d’exigir de manera unitària la fi d’aquestes discriminacions i que segueixin denunciant-les com ho estan fent darrerament.
Finalment volem criticar un cop més el silenci còmplice dels mitjans de comunicació i de les seves direccions que no defensen els seus i les seves professionals i accepten aquestes imposicions de les institucions. Si volen fer una informació de qualitat i independent han d’exigir, com nosaltres, unes condicions suficients per als seus treballadors i les seves treballadores. Però, malauradament, opten per una mentalitat gasiva pensant que “així ens surt més barat”. Però el preu d’aquesta actitud és donar a les seves audiències una informació de pitjor qualitat, cosa que finalment se’ls girarà en contra, com ja hem vist massa vegades.