El company Joan Roura va rebre aquest 15 de juny al Parlament de Catalunya el Premi Solidaritat 2020 que atorga l’Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC) i que ha reconegut la seva feina periodística en la menció especial Mitjans de Comunicació  que en el marc d’aquest guardó s’entrega a professionals i mitjans que en l’exercici de la seva tasca informativa aborden la defensa i la protecció dels drets humans. En la seva intervenció, Roura va reclamar que s’apliqui com més aviat millor la reforma de la Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), on treballa, que ha estat aprovada pel Parlament i encara no s’han implementat les mesures que estableix.

En el mateix acte, presidit per la presidenta del Parlament, Laura Borràs, es va entregar el premi de l’IDHC a l’Associació in via, guanyadora del Premi Solidaritat 2020, que concedeix aquesta entitat des de 1987. De les 16 candidatures presentades a la convocatòria, el jurat del premi, format per representants d’organitzacions i activistes de drets humans, ha volgut reconèixer la tasca d‘in via en defensa dels drets de les persones que pateixen violència i discriminació, especialment les dones maltractades.

L’IDHC ha explicat que el reconeixement a Joan Roura, redactor d’internacional dels serveis informatius de TV3, especialitzat en Orient Mitjà, ha cobert com a enviat especial els conflictes de la regió des dels anys 80, és per «les seves cròniques, que han estat imprescindibles per conèixer i entendre en clau de drets humans la realitat de la regió, incorporant sempre les veus oblidades de les víctimes dels conflictes». En el seu agraïment per aquesta distinció, Roura va destacar la funció social del periodisme, «de suport a les llibertats, als drets, i de denúncia de tots els tipus de vulneracions». També es va referir a les reformes pendents a la CCMA.

A continuació reproduïm la seva intervenció en l’acte al Parlament:

«Bona tarda a tothom i gràcies per fer-nos companyia tots plegats.

En aquesta casa, el Parlament de Catalunya, especialment representativa del que volem.

Gràcies per obrir les portes a un acte de defensa dels drets humans, m’atreviria a dir que cada vegada més vulnerables.

Gràcies a l’Institut de Drets Humans de Catalunya per permetre’m compartir aquesta menció especial a un periodista amb l’organització premiada aquest any, l’Associació In Via, en uns moments de repunt lamentable i condemnable de la violència masclista. Mai més encertat que reconèixer-los amb un guardó anomenat “Solidaritat”.

És funció dels periodistes –crec– abordar la realitat sota uns paràmetres que evitin la neutralitat purament equidistant. El primer marc de referència per nosaltres hauria de ser la Declaració Universal dels Drets Humans. En situacions de conflicte, com són les que m’han ocupat la major part de la meva vida professional, s’han de tenir sempre presents també les quatre Convencions de Ginebra sobre el dret internacional humanitari. Estan destinades, especialment la quarta, a protegir les víctimes dels conflictes armats.

Amb aquestes referències a la butxaca, i els coneixements de context que se’ns suposa, el nostre treball hauria de consistir a donar veu especialment a les víctimes i denunciar els victimaris. Més a prop nostre, ho podríem dir d’una altra manera: qüestionar el poder i fer costat als que en pateixen els abusos.

El periodisme, per mi, no és un quart poder com sovint se l’ha anomenat per utilitzar-lo, precisament, entre els poderosos. El meu ofici, això ho he anat entenent al llarg de més de 40 anys, té una funció social, de suport a les llibertats, als drets, i de denúncia de tots els tipus de vulneracions.

En situacions de conflicte, social o bèl·lic, no s’hi val la neutralitat, perquè massa sovint, sempre, acaba beneficiant els més forts, en equiparar-los a les seves víctimes.

L’objectivitat és una altra cosa. Pot semblar quimèrica, perquè es basa a contrastar i descriure fets amb el poc temps que es poden permetre la majoria de mitjans. S’ha d’encapsular la informació, el que vol dir que ha de ser escollida i interpretada pel periodista i no hi ha dues persones que vegin igual un mateix esdeveniment.

Aquí entra el tercer factor a tenir en compte en l’ofici: la independència professional, imprescindible per treballar i interpretar la notícia segons criteris que poden marcar el dret humanitari, els codis deontològics, però no la ideologia del periodista, i menys encara la dels que sustenten econòmicament un mitjà.

El periodisme és interpretació dels fets, per força. Perquè la realitat –sempre complexa- s’ha de resumir, fer-la entenedora. Explicar-la, en definitiva, i de la manera més contrastada i rica en matisos que sigui possible.

De vegades és una mirada que ho diu tot. Com la d’una dona que ens vam trobar en un hospital de Nassiya, a l’Iraq de l’ocupació de 2003. Ens va cridar amb els ulls. Ens va obrir un mocador de fer farcells que tenia a la falda. Dins, el seu nadó mort. El metge ens va dir que de gastroenteritis, una malaltia que aquí ja no mata ningú. Al carrer, milers de tancs nord-americans avançaven cap a Bagdad, sense senyals d’ajudar els civils que deien alliberar. Tret, això sí, del llançament d’ampolletes d’aigua i xocolatines davant les càmeres.

Aquella dona, i el seu fill, eren víctimes dobles. Del règim de Saddam Hussein, però també dels anys de sancions internacionals que van culminar amb l’ocupació il·legal anglo-nord-americana.

Es tracta d’això. De posar el focus, o el llapis, o el micro als invisibles darrere els exèrcits i els que els comanden. Perquè ells són els protagonistes de veritat, els que pateixen els jocs de poder, els que no es miren ni s’escolten quan es prenen les grans decisions als palaus.

Però això gairebé mai no ho pot fer un periodista sol, ni un equip que és com treballem a la televisió. Cal el suport d’un mitjà. Material, però sobretot de confiança. Confiança en el professional per publicar o emetre el que ella o ell diu que ha vist, ha escoltat, ha captat, ha olorat i, en un últim pas, ha interpretat abans de portar-ho al públic.

La independència, la professionalitat dels mitjans de comunicació és condició ‘sine qua non’ per oferir informació veraç. No neutral, potser no del tot objectiva, però veraç, contextualitzada i emmarcada en el dret internacional i humanitari.

En aquest sentit, i aprofitant l’edifici on ens trobem, vull acabar amb un prec al Parlament de Catalunya. Es disposa a renovar el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, on treballo. La nova llei de la “Corpo” es va aprovar, aquí, per unanimitat, fa dos anys, però encara no ha estat aplicada per falta del consens que exigeix en els nomenaments dels consellers i conselleres.

La petició és que no s’ajorni més, que el consens sigui el més ampli possible i que les persones siguin nomenades pels seus mèrits professionals, per sobre del color polític que puguin representar.

Els mitjans públics són absolutament necessaris, però han de garantir la pluralitat i, sobretot, la independència en el treball dels seus professionals.

Gràcies, gràcies, gràcies.»