Mariela Guerrero és cap d’investigacions de la Revista Alternativa de Colombia, un dels pocs mitjans de comunicació independents del país. La seva trajectòria periodística l’ha convertida en una especialista en paramilitarisme, guerrilla i drets humans, però també en el blanc i l’objectiu de contínues amenaces i pressions, com molts dels seus companys i companyes, avui simples estadístiques que han fet de Colòmbia el lloc del món amb més periodistes assassinats els darrers anys. El futur de Colòmbia, després de més de quatre dècades de guerra civil larvada i amb un difícil i entrebancat procés de pau, és incert i penja d’arriscats equilibris polítics i socials.
Crec que el dret a dubtar que hem de tenir tots els periodistes a qualsevol lloc s’ha anat perdent i que l’ètica dels valors del periodisme s’ha globalitzat en una pèrdua d’identitat general. Això passa a Colòmbia, com a qualsevol altre lloc, d’una manera molt dura i ha comportat una pèrdua d’interès i també la falta de posicions crítiques en la majoria dels periodistes. Avui dia el periodisme d’investigació al meu país ha desaparegut de gairebé tots els mitjans i són molt pocs els que s’atreveixen a sostenir-lo, perquè això comença a tocar fons en la relació que hi ha entre el poder polític, l’econòmic i el del narcotràfic.
Durant els anys 70 es van començar a desenvolupar les unitats investigadores als mitjans que van tenir una forta repercussió denunciant la classe política, les corrupcions i desfalcs, amb noms i cognoms. Això va permetre un gran salt qualitatiu en la professió i l’aparició de molt bons periodistes. Als anys 80, coincidint amb l’auge del narcotràfic i de la seva relació amb polítics i autoritats, la resposta immediata va ser la persecució als periodistes. Inicialment se’ls va persuadir amb diners. Com que la gent no feia cas i va perseverar amb les seves denúncies, van començar les amenaces de mort i els primers exilis forçats, la persecució i l’assassinat. Fer periodisme d’investigació s’ha tornat summament arriscat. La gent s’ha atemorit i ha començat a callar i a ser fàcilment manipulable. El periodisme és una de les feines més perilloses a Colòmbia, fins el punt que té un subsidi especial.
Si a algú li volen posar una làpida al coll n’hi ha prou amb dir que fa apologia de la guerrilla. És un tema tabú. En els últims deu anys era impossible parlar als mitjans de res que tingués a veure amb la guerrilla. Un decret presidencial impedia entrevistar ningú de la guerrilla, perquè era acusat immediatament d’apologia. Tampoc no es podia parlar dels paramilitars, ningú no publica res de res, sobretot sobre els vincles entre el paramilitarisme i l’exèrcit. Qui ha publicat llibres sobre paramilitarisme, avui és a l’exili. Cada vegada que es diu que les forces militars estan compromeses amb els paramilitars, que són responsables de massacres, de seguida surt la jerarquia militar a dir que les informacions són filtracions de la guerrilla al periodista que ho diu o a la ONG que ho denuncia, amb l’objectiu de desprestigiar-los i que en tot cas, deuen ser casos aïllats. Portem anys demostrant que això és una política d’Estat que neix ja als anys 60. El periodisme compromès amb el dubte, la crítica i el fet de qüestionar no és possible a Colòmbia.
Sí, perquè no reconeixen la situació real que viu el país, l’emmascaren i contínuament reprodueixen una gran mentida. Cadascú atén la seva parcel·la i mai no es pensa en conjunt. El paper social del periodista es dilueix i llavors és molt fàcil mantenir l’opinió pública desinformada. Els mitjans sintetitzen i la informació es reprodueix amb el mateix objectiu: mostrar certa imatge, desprestigiar l’oposició o la guerrilla, tapar i protegir-se… Els mitjans han contribuït al fet que ningú no sàpiga què passa a Colòmbia. El públic ja no sap què pensar. El periodista repeteix una mentida sistemàticament i la convertirà en veritat. Aquesta desinformació és el més pràctic per governar un país com aquest on, a més, el gremi dels periodistes és el més desarticulat de tots. L’únic que compta és la informació oficial i això és el que es reprodueix. Mai no es va a preguntar a altres sectors, al poble, als grups oprimits. Els periodistes acabem essent còmplices.
Hi ha molt pocs corresponsals que entenguin la complexitat del país i la contextualitzin. No s’estudia, no es llegeixen llibres, no es fa investigació, i no es qüestiona, perquè no es tenen contraarguments. La major part dels corresponsals són periodistes d’escriptori. No van a les zones de violència, no s’arrisquen i fan un periodisme de despatx, d’Internet o de repetició del que diuen els mitjans colombians. És una informació limitada i distorsionada. Sento dir-ho, però el cas de la premsa espanyola és un dels pitjors.
D’entrada hi ha diversos obstacles que cal vèncer, com el canvi de presoners o l’establiment d’una agenda de punts. L’Estat manté que un d’aquests punts és deixar de matar i, a l’altre costat, la guerrilla planteja el problema del paramilitarisme. Què farà Pastrana amb tot això? S’enfrontarà als militars? Reconeixerà que el paramilitarisme és un projecte d’Estat? Aquí és on no té alternativa. Fins on podrà continuar amb el seu desig de negociar? Què es pot fer? Que els narcotraficants entreguin terres per a fer una reforma agrària? Que els latifundistes cedeixin part de les seves propietats -en un país sobretot agrícola i on totes estan en mans d’un 3% de la població- mentre s’importen aliments de fora? Tot és absurd. Les millors terres estan en mans dels narcotraficants, s’hi fan cultius il·lícits, evidentment protegits pels paramilitars. La majoria de la gent ha estat desplaçada. En deu anys, 1,2 milions de persones, que viuen amuntegades a les grans ciutats, amb els problemes de violència que es poden generar. En dos mesos, en un sol departament, es van produir 70 suïcidis. La joventut viu sense futur ni perspectives.
No gens. Si no hi ha accions concretes respecte el paramilitarisme per evitar que se’ls doni estatut polític, no hi veig sortida. La situació s’agreujarà, perquè la guerrilla, de moment, està guanyant la partida. Els paramilitars arremetran durament contra el moviment popular, el sindical, i les ONG. S’haurà de lamentar més d’una mort atroç a mans dels paramilitars per pressionar, arraconar les condicions de la guerrilla i evitar un diàleg fructífer. Atacaran els defensors dels drets humans i la població.
Des dels anys 60 hi ha dues tendències. L’ELN, cristiana, i les FAR, marxistes. Totes dues coincideixen en què el socialisme que ha d’existir a Colòmbia ha de ser “a la colombiana”, que no pot ser la imitació de cap experiència passada, amb la participació del poble en la discussió dels grans temes nacionals, i un nou govern. Calen reformes estructurals, diuen, encaminades cap a un socialisme que s’adeqüi a les condicions d’Amèrica Llatina i que obeeixi a les necessitats de Colòmbia.
Que jo sàpiga, la guerrilla no ha assassinat cap periodista. Es pronuncien en contra del que diuen alguns, però d’aquí a matar-lo, és una altra cosa. La figura dels paramilitars és un paraigua per a tothom. Quan actuen no pots acusar l’exèrcit, perquè no és ell qui ens amenaça, ni cap ministre o polític. Els paramilitars ja poden fer tots els excessos que calgui. Com que no sabem on són, qui els castiga? Sempre són amenaces que no se sap d’on venen ni qui les fa. Els paramilitars ja van anunciar que aquest seria un any molt dur i que ho lamentaven, però que havien de fer una neteja i atacar els guerrillers que s’amagaven darrera les ONG i dels drets humans i que no ho tolerarien. El paramilitarisme ve molt infiltrat en les diferents ONG i això és molt arriscat. Colòmbia viu un altre cop alarmada. Al vespre truco i ningú no dorm a casa seva, perquè cada nit es dorm en un lloc diferent.
