Article publicat pel portal comunicacio21.com

El desembre de 1999 el Parlament de Catalunya celebrava el seu primer debat monogràfic sobre l’Audiovisual. El va afavorir l’equilibri de resultats entre CiU i PSC (guanyadora una en diputats i l’altra en nombre de vots), però obeïa també als posicionaments professionals i sindicals dels treballadors dels mitjans públics, i als pronunciaments del Col·legi de Periodistes i de l’SPC, que reclamaven la fi de la ingerència partidista i la desgovernamentalització d’aquests mitjans, que distorsionava greument el dret a la informació dels ciutadans i la tasca dels professionals de la informació.

Òbviament, davant els grans canvis en l’àmbit audiovisual, es va aprofitar per mirar de posar al dia la legislació en aquest camp, i a més d’acordar l’elaboració d’una Llei del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (que després s’ha reformat per ampliar les competències d’aquest organisme), es va plantejar, per completar el procés previst en la resolució parlamentària, l’elaboració d’una Llei de l’Audiovisual general que regulés tot l’àmbit audiovisual, tant el públic com el privat.

En primera instància, però, i en consonància amb les reivindicacions professionals dels treballadors, que tenia el suport de representants del món acadèmic de la comunicació i del dret constitucional, es va acordar reformar la Llei de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, en el sentit d’independitzar-la del poder polític i assegurar-ne la neutralitat i la professionalitat. Mentre no hi hagués nova Llei, i com a mostra de la pressió que havíem exercit els professionals d’aquests mitjans, es va arribar a un acord provisional segons el qual el pròxim director general de la Corporació el seguiria nomenant el Govern, però requeriria el vistiplau del consell d’administració, en el qual, per primera vegada i també per reclamació dels treballadors i els seus organismes, hi havia membres que no responien exclusivament al criteri de quota política per partits.

Així va ser elegit l’any 2000 Miquel Puig, que va inaugurar una etapa de consens que va comportar millores en la línia informativa de les empreses de la CCRTV, i també l’aprovació d’un contracte-programa que volia garantir l’estabilitat financera en un termini de quatre anys. Però s’acostaven les eleccions del 2003 i CiU va fer caure Miquel Puig, i paral·lelament a aquest retrocès, perquè el nou director general el va tornar a nomenar el govern de forma digital, es va estroncar la possibilitat de reformar la Llei de la Corporació, per la negativa de CiU i del PP. L’oposició, en canvi, havia fet bandera de la reforma, i així es va plasmar en l’acord del Tinell quan es va formar el govern tripartit.

A partir d’aquí van passar més de dos anys buscant l’acord amb la nova oposició que, paradoxalment, es mostrava reticent a un projecte que desgovernamentalitzava els mitjans de la Generalitat, fins que el mes d’abril la ponència creada a l’efecte va donar llum verda a un text consensuat, pendent només del període d’esmenes que cada grup podia presentar. Semblava que la llei estava definitivament encarrilada, però la ruptura del tripartit va canviar radicalment les coses. I finalment, si la llei no s’aprova, serà per l’impediment d’una força política de qui no es podia esperar que posés obstacles, i que ara assenyala un seguit de deficiències del text consensuat, a les quals oposa unes propostes que sens dubte millorarien el projecte però que en la pràctica duen que aquest descarrili.

Els professionals de la informació i les seves organitzacions representatives, com el Col·legi i el Sindicat de Periodistes, ja havíem reclamat des del 1999 incorporar uns criteris ambiciosos en el contingut de la llei: des de proposar que fos el CAC qui nomenés el director general de la CCRTV (com ho fa el CSA francès amb el de la RTV pública), fins a garantir la presència dels representants dels treballadors, professionals i laborals, i d’entitats socials en el consell d’administració o en el consell assessor. Eren elements que enriquien el caire democràtic i de participació dels organismes de gestió i control de la CCRTV, però que clarament situàvem en un pla diferent de les exigències bàsiques, que eren la independència de la Corporació respecte del govern, mitjançant un nomenament del director general que atengués a la independència i a la professionalitat, i un consell d’administració digne del seu nom que deixés de ser el fiscalitzador partidista de la tasca de gestió, que sense la nova llei, amb raó podia seguir sent qualificada de governamentalista.

Per això ens ha sorprés la superposició de plans diferents per part d’un dels partits integrants de la ponència, que apel·lant ara a l’objectiu màxim, la millor llei que podríem tenir, obstaculitza de manera letal la possibilitat de tenir ara la millor llei possible, fruit d’un difícil consens de més de dos anys, i que fa difícil imaginar un desenllaç més positiu en un altre context posterior. De moment, el que tindrem sense la nova llei, és un nou director general nomenat a dit pel pròxim govern, un consell d’administració partitocràtic com els de sempre, que entre altres virtuts avala i consolida el sistema de blocs electorals en els informatius -precisament com a reacció al governamentalisme de la direcció general- una substitució en cadena de càrrecs superiors i intermitjos que pot arribar fins a caps de secció i editors i conductors d’informatius, i la falta d’un contracte-programa no garantit per llei i sense el qual s’hipotecaria el futur de les empreses de la Corporació.

Més de sis anys després d’aquell debat audiovisual, no era aquest el resultat que esperàvem del Parlament de Catalunya.

Etiquetes: , , , ,