«La redacció d’esports no és un espai on les periodistes se sentin benvingudes». Aquesta és una afirmació de la periodista Marta Ramon, de RAC1, al Fòrum de Periodistes Esportives, celebrat ahir a la Casa de la Premsa i organitzat pel Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC).  L’acte Les Periodistes esportives tenim molt a dir servia per tancar la campanya que ha fet l’SPC per denunciar l’assetjament, les amenaces, els insults i els atacs masclistes que pateixen les periodistes que treballen en l’àmbit esportiu. No és que en altres àmbits de la informació les companyes no pateixin situacions similars però el periodisme esportiu està molt masculinitzat i l’entorn de l’esport, especialment el futbol, és un espai molt masclista.

En aquest acte, amb la Marta Ramon, van participar-hi també les periodistes esportives Gemma Herrero (col·laboradora de RAC1 i Catalunya Ràdio) i Maria Tikas (diari Sport) i el company Santi Ovalle (Cadena SER). Un dels elements de la campanya, coordinada per la periodista Elena Tarifa, vicesecretària general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), va ser les entrevistes que Tarifa va mantenir amb les mateixes Herrero i Tikas i també amb les periodistes esportives Danae Boronat (Movistar TV), Laia Bonals (diari ARA) i Anaïs Martí (La Vanguardia). La sessió va ser moderada per Laia Serra, secretaria d’Igualtat de l’SPC, que va remarcar com les denúncies i reivindicacions feministes formen part de la defensa dels drets laborals i del dret a la informació que es fa des del sindicat.

Les periodistes que van participar a la taula rodona d’ahir van explicar les dificultats superiors que els suposa per a elles respecte els companys homes aconseguir el respecte professional, ja que sovint es troben amb el fet que es qüestiona que pel fet de ser dona es puguin dedicar al periodisme esportiu, un àmbit molt masculinitzat. Marta Ramon va explicar que «ara tinc una posició a la redacció i la gent m’escolta quan dic alguna cosa, però m’ha costat molts disgustos arribar fins aquí». Afegeix que «reiteradament et sents trepitjada. A mi m’ha passat fins fa poc en una transmissió esportiva. Potser hi ha un penal com una casa de pagès i jo puc estar dient que ho és i donant les explicacions corresponents, però passa desapercebut fins que no ho diu un home». També que considera que caldria que «els homes comencessin a valorar les opinions de les dones. Mentre segueixin lloant-se entre ells, ignorant les dones de les seves redaccions o d’altres mitjans, l’imaginari continuarà igual. És clau que comencin a escoltar, llegir i valorar el que diuen les dones».

Per la seva banda, Gemma Herrero va recordar que «la violència a les xarxes socials també és violència i és violència masclista». S’oposa als qui creuen que no s’ha de donar importància a aquests atacs perquè «no ens conforta en res aquesta condescendència de merda de ‘Bah, dona, no facis cas! A tots ens passa…’, com si tinguéssim la pell molt fina». Herrero va assegurar que, en el fons, «la violència, el que pretén, és silenciar-nos, que no t’expressis en espais públics. Si el que pretenen és que em calli, no ho aconseguiran perquè aquest espai també és meu». Moltes de les coses que va aportar es poden consultar en aquest article de fa uns mesos publicat a El Crític.

Maria Tikas va deixar constància que «quan les dones comencen en el periodisme esportiu, ho fan amb papers molt més secundaris i amb moltes més dificultats que els homes per arribar a primera línia». Fins i tot, en alguna entrevista de feina «m’han preguntat si m’agradava el futbol». Tikas va afirmar que «jo sé el que valc i tot el que he currat per arribar fins aquí. Vaig decidir mostrar-ho [l’assetjament rebut a les xarxes] no perquè m’afecti, sinó perquè crec que cal fer-lo visible. Moltes persones, entre les quals alguns dels meus companys, no són conscients que això passa».

Les tres periodistes també van denunciar l’escàs nombre de dones en els espais de debat i de tertúlia esportiva, on disposen d’un percentatge de presència molt baix. Santi Ovalle va admetre que entre els periodistes homes de l’àmbit esportiu hi ha molt poca consciència sobre aquesta problemàtica i també molt poca formació. Elena Tarifa va plantejar l’oportunitat que suposa el fet que les empreses de més de 5o treballadors hagin de disposar de plans d’igualtat per intentar capgirar aquesta situació. La possibilitat d’introduir-hi mecanismes i compromisos per avançar en la igualtat de gènere en tots els àmbits de la professió, tant en l’organitzatiu com en els continguts, és una qüestió a treballar-la a fons.

Aquest projecte ha estat desenvolupat amb el suport de l’Institut Català de les Dones (ICD). La directora executiva de l’organisme, Neus Pociello, va obrir l’acte valorant la importància de projectes d’aquest estil per avançar en la igualtat en tots els àmbits. L’SPC va expressar el seu compromís de seguir treballant per a la plena igualtat en el periodisme.

Etiquetes: , , , , ,