Fa set anys, José Vidal-Beneyto va advertir a l’afiliació del Sindicat de Periodistes de Madrid de l’escassa “pluralitat de la informació que es distribueix als ciutadans, degut al fet que aquesta es tracta com a mercaderia, a la concentració de la propietat dels mitjans i als estereotips dominants”.

Set anys després el mal s’ha estès i Vidal-Beneyto ja no podrà aconsellar-nos sobre la peremptòria necessitat d’enfrontar-lo.

La seva conferència com a convidat especial a la sessió inaugural del primer congrés ordinari de l’SPM va ser enlluernadora, amena i convincent. No va llegir ni una paraula de la seva intervenció, que va farcir de divertides anècdotes, i va cobrir amb excel•lència les expectatives que teníem quan el vam convidar. Escrivíem llavors que “el seu prestigi intel•lectual i coherència democràtica engrandiren la nostra cita a l’Ateneo de Madrid” quan vam distribuir entre l’afiliació el programa del congrés.

Aquell 25 de gener de 2003 a l’Ateneo de Madrid ens va dir que “només la informació democràtica és informació” i avui seguim tenint-lo com una referència. La seva fotografia davant del lema del congrés “Per la dignitat de la professió” ens enorgulleix. El títol que va escollir per parlar-nos “El periodisme en temps d’oligopolis globalitzats” s’ajustava perfectament a la seva altura intel•lectual que divulgava amb una facilitat sorprenent.

Temps després vam voler tornar a comptar amb ell, però el seu estat de salut ens va dissuadir. Encara quedaven els articles que El País ha publicat, en l’última etapa i desafortunadament, cada vegada més espaiats, des de la seva incorrecció política d’esquerres i la seva mirada altermundista.

Fa set anys em va correspondre presentar-li en el nostre Luz y Taquígrafos previ al congrés. Als companys més joves els recordava que a molts de nosaltres el cognom Vidal-Beneyto ens va arribar associat al diminutiu Pepín en els últims de la dictadura franquista, temps de clandestinitat, tortures individuals, apallissaments col•lectius i morts per pintar “llibertat” en una paret o cridar “amnistia” al carrer.

Temps de Junta Democràtica (liderada pel PCE), a la qual pertanyia Pepín, de Plataforma Democràtica (encapçalada pel PSOE) i de Platajunta final para afrontar la Transició. Aquelles preocupacions les va anar decantant més i més cap a la comunicació.

De La ventana global (2002), sota la direcció de Vidal-Beneyto, vaig triar la seva pretensió de refundar el món de la comunicació que veia convertit en una caricatura de les seves grans funcions d’informar, divertir i educar, i en un exercici de manipulació i d’autocensura.

Mesos després de la publicació del llibre, en el primer congrés ordinari de l’SPM, ens va instar a defensar la nostra autonomia personal i laboral davant la pressió dels interessos dels grans grups mediàtics. Des de llavors, no ha fet més que ploure torrencialment. Ens queda el paraigua de José Vidal-Beneyto.

Antonio Peiró – SPM