El canvi en el Govern espanyol creava unes condicions immillorables perquè l’enquistada batalla partidista pel control dels mitjans públics pogués desbloquejar-se, en desaparèixer l’argument que duia cada govern, -central, autonòmic o local- a apropiar-se de la seva radiotelevisió per compensar les que controlava l’antagonista. Sobretot perquè el PSOE, com els partits del Govern català, es va compromèter a “acabar amb la televisió de partit”.

És cert que, com a Catalunya, les lleis que han de blindar la independència d’aquests mitjans encara no eren vigents, però es podia demanar coherència als nous governants perquè fessin els nomenaments de càrrecs directius amb els mateixos criteris que diuen que defensaran en la reforma de la legislació. Coherència extensible als mitjans dependents d’administracions que ja controlaven i als quals ja no poden aplicar l’argument de la compensació.

La realitat és que si al conjunt de RTVE hi ha hagut nomenaments de gent de l’empresa ben acceptats, i d’altres que només es poden considerar un mal menor en relació al passat recent (igual que a EFE), no s’ha aplicat el criteri del consens previst en les futures lleis. Tampoc ha estat així a TVE-Sant Cugat, mentre la sorpresa és la continuïtat de les direccions de RNE i EFE a Catalunya, que fan mèrits per demostrar la seva eficàcia en servir senyors diferents, però que contradiu la voluntat de canvi dels professionals que les han patit i els criteris d’independència defensats per ZP. I mentre, als consells d’administració, es continua la tradició de nomenar caps de premsa, d’organització o polítics en atur, incomplint fins i tot les lleis actuals.

Als mitjans locals grans (BTV, COM Ràdio, La Farga de l’Hospitalet…), com que encara no s’avança cap a la despartidització del model global, ningú no té pressa a desarmar-se de manera unilateral. Així, assistim a l’espectacle de veure els campions del governamentalisme als mitjans reclamant el contrari ara que no governen; i a l’inrevès, els partidaris del canvi en l’àmbit general, mantenen el model dirigista en el seu particular, esperant a no se sap què per canviar-lo.

Pel que fa a la CCRTV, que va ser punta de llança en el debat sobre el nou model independent de mitjans públics, ara se sap que la ponència parlamentària deixa per al final la seva reforma, darrera de la del CAC i de la general de l’Audiovisual (d’àmbit i propòsits més ambiciosos) de manera que la pot endarrerir anys i anys. Això mentre es manté un consell d’administració partiditzat (com penosament va demostrar la votació sobre el canal 3/24) que hipoteca la gestió de les empreses de la Corporació, igual que l’ajornament de la nova Llei impedeix blindar els avenços aconseguits en la via de la independència i el pluralisme.

Davant d’aquest panorama, que es pot anar deteriorant si la “comissió de savis” que estudia un nou model per a RTVE no avança ràpid, i si el Parlament de Catalunya no aborda en primer lloc el problema més urgent (la CCRTV), caldrà que els professionals refresquem la memòria dels compromisos electorals i que exigim:

– Que els nomenaments de directius dels mitjans públics (com per exemple, ara a BTV) es facin en sintonia amb els criteris d’independència, neutralitat i competència professional defensats pel President del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, pel PSOE i pel Govern català.

– Que l’elecció de membres dels consells d’administració (ara per substituir Enric Marín al de la CCRTV) no es faci en base a quotes de partit, sinó per la seva capacitació i preparació. I que els Consells actuin com a tals i no com a trinxeres partidistes i comissions de control duplicades.

– Que s’acabi amb la titularitat simultània a dos consells d’administració, com és el cas d’un conseller per CiU als de RTVE i de la CCRTV, càrrecs que haurien de ser plenament incompatibles.

– Que s’aprovin ja i sense excuses Estatuts de Redacció i Comitès Professionals a mitjans com els de RTVE, COM Ràdio o La Farga, per garantir la possibilitat dels professionals de negar-se a elaborar informació manipulada.

– Que s’abordi amb rapidesa i coherència, en aquest moment propici, la reforma de les lleis clau que poden servir de guia per al canvi en el conjunt de mitjans públics : la de RTVE a Madrid i la de la CCRTV a Barcelona.

Ignorar aquestes reclamacions és abonar una nova frustració dels professionals de la informació i de la ciutadania que, després dels negres anys d’utilització fins a la perversió dels mitjans públics, reclama ja canvis ràpids i en profunditat per deixar enrera una trajectòria clarament predemocràtica.

Barcelona, 1 de juny de 2004