La FeSP denuncia que està excessivament influenciada pels operadors privats, atén més a la liberalització que a la regulació de tot el sector i ve condicionada per decisions parcials anteriors.

L’Autoritat Audiovisual neix amb competències retallades i es confia massa en l’autoregulació del sector.

Junta Executiva Federal de la FeSP

Després d’anys de compromisos de diversos governs per ordenar el sector audiovisual, sotmès a normatives disperses, i per dotar-lo d’una llei general i d’una autoritat audiovisual com les existents a tot Europa, el Govern espanyol ha aprovat finalment el projecte de Llei general de la comunicació audiovisual que va presentar a final de juny.

Això hauria d’alegrar els qui des de fa molt de temps hem vingut reclamant una regulació del sector audiovisual que garanteixi el dret a la informació de la ciutadania, acabant amb les radiotelevisions públiques de partit, i també el dret a una programació digna i de qualitat. Una exigència que arriba també a les privades, que en aquests anys han portat al límit la telescombraria, la banalització i la degradació de l’entreteniment. També ens hauríem d’alegrar aquells que exigíem la necessitat d’una autoritat audiovisual independent del Govern central, que vetllés de forma vinculant pel compliment d’aquests objectius i tingués capacitat per sancionar i també per adjudicar les llicències radioelèctriques, amb la finalitat d’acabar amb els favoritismes i clientelisme que comporta deixar-ho en mans dels governs.

No obstant això, ens trobem amb un projecte de llei audiovisual que s’allunya dels primers projectes del 2005, inspirats en el Comitè d’experts que el primer govern de Rodríguez Zapatero va impulsar per donar satisfacció a les exigències de sectors de la comunicació, els usuaris i els professionals de la informació. Ha plogut molt des de llavors i nous actors, principalment operadors privats, han aparegut amb força fins al punt d’influir decisivament en una llei que més que regular el sector apareix com liberalitzadora del mateix. No per casualitat, la Unión de Televisiones Comerciales Asociadas (UTECA) ha aplaudit poc dissimuladament l’avantprojecte.

La proposta del Govern central no parteix d’una concepció global de servei públic exigible a tot el sector audiovisual, sinó que introdueix el principi d'”interès general” i limita el servei públic als mitjans de titularitat pública, a qui imposa més obligacions que no pas drets. Entre aquestes obligacions destaca la “comptabilitat analítica” que separi la programació de servei públic de la comercial, com si fos fàcil de delimitar, i més en el cas d’autonòmiques i locals amb funció de normalització de la llengua pròpia, que travessa tota la programació.

El projecte aprovat avui consagra mesures anteriors, com les noves condicions per a la fusió entre operadors, la TDT de pagament i l’eliminació de la publicitat en la radiotelevisió estatal, que serà un model a generalitzar –UTECA pressiona en aquest sentit– i que condicionarà el sector audiovisual públic autonòmic i local. A més, limita a les televisions públiques la compra de drets de grans retransmissions esportives i de les grans produccions cinematogràfiques, que comportarà el raquitisme del sector públic, que no podrà competir amb la lògica purament mercantil de les privades.

El projecte es refereix sempre al “mercat audiovisual” i no esmenta el dret fonamental a la informació de la ciutadania.

Es crea una Autoritat Audiovisual però sense les competències que hauria de tenir, com la de concedir llicències, que ja tenen organismes anàlegs de comunitats autònomes, com el CAC. Aquesta competència queda en mans del Govern central. La capacitat sancionadora de l’autoritat audiovisual ve limitada per l'”autoregulació”, proposta de trista experiència en el sector.

No es contemplen uns mitjans públics audiovisuals forts, que garanteixin un percentatge majoritari de producció interna, i amb això una garantia d’ocupació estable. No es contempla tampoc afegir als requisits per als concursos de llicències compromisos d’ocupació estable, o de drets professionals com els Estatuts de Redacció.

Les llicències es concediran per períodes de 15 anys, en comptes de 10 com fins ara, amb un màxim de tres. Però posant el comptador a zero, és a dir, ignorant els anys anteriors, de manera que grans operadors tenen garantida llicència per 45 anys, gràcies a la “renovació automàtica” prevista.

El “tercer sector”, o mitjans comunitaris, tot just si es contempla, i se li exigeix continguts determinats alhora que se li impedeix tenir publicitat.

Valorem en canvi els avanços en matèria de protecció de la infància i de limitacions, encara que millorables, a la publicitat.

Per tot això, la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) reconeix el fet positiu d’estar a les portes d’una Llei de la comunicació audiovisual, tant necessària com l’Autoritat que vigili del seu compliment amb eficàcia. Però, al mateix temps, alerta dels perills de consagrar en la llei principis que responen a la rendibilitat econòmica immediata dels operadors privats i no a la necessitat ciutadana d’un audiovisual entès com un servei públic.

La FeSP plantejarà als grups parlamentaris les esmenes oportunes, d’acord amb les organitzacions socials, perquè no es desaprofiti l’oportunitat, llargament esperada, de situar el sector audiovisual al servei de drets fonamentals i no del negoci privat.

16 d’octubre de 2009