CCMA, RTVE i FORTA: retrocés cap al governamentalisme i lliurament de les autonòmiques a mans privades

Els darrers canvis polítics a Catalunya i a Espanya han portat en alguns mesos, i s’ha accelerat les darreres setmanes, a una ‘deconstrucció’ de tota la legislació elaborada els darrers anys per democratitzar la gestió dels mitjans públics i regular la seva desvinculació dels governs de torn, atorgant competències als parlaments per acordar una major independència.

La contrareforma va començar a Catalunya amb l’apel•lació a criteris d’austeritat per reformar la Llei de la CCMA, però que es va orientar a trencar el consens a què obligaven les majories de dos terços. Durant mesos, sectors professionals, acadèmics i sindicals, hem assenyalat la perversió de l’esperit impulsor de la Llei del 2007 que significaven els canvis. Ara en patim les conseqüències : els mitjans de la Corporació novament al mig de la confrontació política, un Consell de Govern excloent i en mans de la majoria progovernamental, i un espectacle de cerca de nous directors dels mitjans de la CCMA que enfronten la lògica partidista del Govern i del PP amb la percepció social i també interna que els canvis només tenen motivació política, i no responen a criteris professionals ni deriven de la llei reformada. Això ha portat a iniciatives dins i fora de les empreses a favor del manteniment de la directora de TV3, que no són sinó la prova que trencar els consensos només porta al conflicte polític i social, i deteriora la imatge dels mitjans públics, que per definició etimològica vol dir de tots, i no del poder polític.

Però el més fort és tot aquest retrocés a Catalunya el fa el Govern català de la mà del PP, el partit que aquí i a tota Espanya s’especialitza en tancar, reduir, externalitzar i privatitzar, i en tot cas controlar, els mitjans públics, en contra de les recomanacions europees sobre la seva missió de servei públic, essencial per a la democràcia, que només ells poden oferir. A això s’afegeix la seva hostilitat a la funció de les televisions autonòmiques, i més les de comunitats amb llengua i cultura pròpies, per vertebrar les respectives societat i oferir-les-hi programació i informació de proximitat.

La prova en són les mesures del darrer Consell de Ministres que “liberalitzen” la gestió dels canals autonòmics, amb la quimèrica idea que el servei públic que ofereixen (que pot millorar, i més si el PP hagués afavorit la seva desgovernamentalització, quan RTVE havia avançat en la línia d’una més gran independència respecte del govern) el poden garantir uns operadors privats. La mesura obeeix sens dubte a urgències econòmiques, però que es prenen sobre un substrat de plena i volguda ignorància sobre l’adequació d’aquests mitjans a l’estructuració política espanyola.

I per reblar el clau, i evidenciant ja obertament el seu pensament d’anys, el PP reestructura per decret, i confiat en la seva majoria absoluta al Congrés, els mecanismes de gestió i control de RTVE que amb tots els problemes derivats d’errònies decisions com l’eliminació de la publicitat, decidida pel govern de Zapatero però (mal) copiada de la dreta francesa de Sarkozy, havia aconseguit canviar la imatge de la radiotelevisió pública estatal i assegurar-ne un important grau d’independència i neutralitat informativa. Un objectiu reclamat durant dècades pels professionals i amplis sectors socials que sembla ser justament el que molesta als governs espanyol i català, que si mantenen els mitjans que en depenen és perquè facin el relat que des del poder es desitja, i no perquè responguin als criteris periodístics de veracitat i rigor i d’informar del que passa a la societat, agradi o no als governants.

La confluència de CiU i PP es aquest tema és un fet. Però en el cas de Catalunya costa d’entendre que el Govern s’aliï al grup més contrari a la missió i als objectius de la CCMA i mantingui l’aliança fins i tot quan el govern del PP erosiona les bases no sols d’un model de mitjans públics sinó també de les funcions normalitzadores de la llengua i la cultura catalanes, directament en el cas de les Balears i del País Valencià, i indirectament també de Catalunya, que pot acabar sent una de les poques autonomies amb mitjans públics.

Podem entendre els constrenyiments polítics del Govern, apurat per la gravetat de la situació econòmica i amb dilemes polítics per consolidar aliances. Però decisions estructurals, que haurien de respondre a criteris de país que s’han anat bandejant en funció del rèdit immediat, no es poden sotmetre a la conjuntura política, de la qual caldria sostreure la gestió dels mitjans públics.

Per això reclamem encara del Govern de Catalunya una mostra de seny perquè no deteriori més la situació de la CCMA buscant per raons purament polítiques nous directors dels mitjans, i actuï amb criteris de respecte a la gestió duta a terme fins ara i als nivells de qualitat assolits per TV3 i Catalunya Ràdio, fruit de l’esforç dels seus professionals, inclòs l’econòmic, que van fer per seguir oferint un bon servei a la ciutadania.

D’aquí un consell: treguin les mans dels mitjans públics, i deixin que siguin els òrgans directius de la CCMA, per trucada que hagi estat la seva elecció, els que decideixin, en base a criteris professionals i de gestió empresarial, si el millor per garantir l’estabilitat dels seus mitjans, que tant ha costat aconseguir, és o no la continuïtat dels equips i dels projectes actuals,

L’altre camí, confessat en declaracions d’avui mateix a la premsa, és ingerència governamental que perjudica la credibilitat dels mitjans i la seva consolidació en moments de greus restriccions econòmiques que no poden, però, qüestionar la seva missió de servei públic. I més si els perfils que es barallen es basen en criteris de “correcció política” al gust de CiU i PP, o en noms de grups mediàtics privats que difícilment podran assumir amb convicció la direcció de la radiotelevisió pública catalana.

Barcelona, 22 d’abril de 2012