L’aprovació de la Llei audiovisual, positiva per al dret a la informació i per a una programació digna

L’aprovació avui al Parlament de la Llei Audiovisual de Catalunya, sis anys després que s’acordés la seva elaboració, és una bona notícia per al sector audiovisual, per a la ciutadania que exigeix una informació veraç i una programació digna, i també per als professionals de la comunicació que són els mediadors del dret a la informació. S’afegeix a la que va portar a la constitució de l’actual Consell de l’Audiovisual de Catalunya, dotat per successives reformes de més competències, ara també ampliades per la pròpia Llei de l’Audiovisual.

En un context d’ofensiva generalitzada contra tot intent de regulació pública dels continguts que s’emeten per un espai públic com el radioelèctric, és d’agraïr que el Parlament aprovi aquesta llei que ha de permetre racionalitzar el mapa audiovisual català i preparar-lo per als imminents canvis tecnològics (TDT) i per als desafiaments democràtics que exigeix una societat moderna, que no s’ho pot dir sense opinió pública ben formada, només possible amb una informació “veraç, objectiva i equilibrada”, com defensa la Llei per als mitjans públics locals.

Des de l’SPC valorem especialment la definició que es fa del servei públic audiovisual, que afecta també els operadors privats, la universalitat de l’accés als mitjans i la protecció dels drets de l’audiència. En l’àmbit públic, creiem positiu que es fixi la gestió directa del servei per part dels ens locals, el contracte-programa que assegura el finançament dels objectius, i l’elecció dels directius dels mitjans per majoria de 2/3 en el plenari municipal o supramunicipal, a proposta d’un consell consultiu i assessor elegit prèviament, i en base a criteris de capacitats, mèrits i idoneïtat. En l’àmbit privat, donem suport a l’exigència de transparència, vigilància del pluralisme i de la concentració empresarial, per evitar monopolis, i també a la regulació de la televenda i de la publicit, a vegades subliminal i encoberta. I trobem coherent la potestat que la llei atorga al CAC d’inspecció, i de sancions en cas d’infracció dels principis legislats.

Creiem en canvi que no s’ha avançat en l’impuls del “tercer sector” audiovisual (ni públic, ni comercial), per donar sortida a la voluntat d’expressió d’entitats i moviments socials. I tampoc en els requisits mínims d’estabilitat laboral, i també professional, a les plantilles dels mitjans locals, tant públics com privats, que continuen sent una font de precarietat que afecta la professionalitat i la qualitat dels continguts.

El nostre principal retret, però, és contra el retard en l’aprovació de la nova llei de la CCRTV, exigència que va ser el clam professional que va provocar el debat monogràfic sobre l’Audiovisual de desembre de 1999, el qual va fer-ne una de les prioritats.  Ens trobem amb la paradoxa que per primer cop es pretèn desgovernamentalitzar els mitjans públics des del govern, mentre l’oposició, sense haver fet públic cap projecte global sobre el tema, agafa el què li interessa de la proposta però planteja encara mesures contràries a l’esperit de despartidització d’aquests mitjans (nombre de membres del consell d’administració per mantenir les quotes polítiques, negativa a les incompatibilitats per fer-ne un òrgan més empresarial). Per això l’SPC reclama l’aprovació immediata del projecte de reforma de la Corporació, que recull l’essencial de les propostes professionals dels darrers anys, i que ha d’acabar amb la provisionalitat, i la fragilitat, de la gestió de les empreses de la CCRTV, especialment TV3 i Catalunya Ràdio.

Barcelona, 20 de desembre de 2005