Article escrit pel secretari general del Sindicat de Periodistes de Madrid (SPM) Manu Mediavilla, amb motiu del Dia Internacional dels Drets Humans, el 10 de desembre, enterbolit per abusos laborals, professionals i polítics.
Per a la professió periodística espanyola, aquest Dia dels Drets Humans és una jornada de desolació.
• Desolació laboral, pels 12.000 acomiadaments i 300 mitjans tancats des de 2008, que són la punta de l’iceberg d’una estratègia empresarial de curt termini que, a més, retalla per les braves salaris i drets laborals i augmenta salvatgement la càrrega de treball de les plantilles reduïdes i menyspreades. Al final, la gran retallada la pateix la qualitat de la informació, fins a completar el cercle viciós que despulla la incompetència gestora: lectors i audiències fugen d’aquests productes informatius de pitjor qualitat, cauen els tiratges de premsa i les audiències radiotelevisives, baixen els ingressos per vendes i publicitat… i les empreses tornen a la càrrega amb la seva política suïcida de quadrar els comptes a cop d’acomiadaments i retallades.
• Desolació professional, perquè el precaridisme forçós dificulta l’exercici d’un periodisme digne i posa sota mínims el prestigi social d’una professió que hauria de ser fonament bàsic del sistema democràtic. En la seva desesperada fugida cap a endavant, les empreses de comunicació ho subordinen tot als balanços econòmics –d’aquí la seva creixent dependència del poder financer– i aparquen qualsevol preocupació per l’ètica i l’autoregulació empresarials. Això explica la febre de superficialitat, banalitat i carrincloneria en els continguts informatius, i l’abundància de desinformació, desqualificacions i sectarisme en columnes, editorials i tertúlies. Autèntiques malalties letals per a la professionalitat periodística i per al periodisme lliure, independent i al servei de la ciutadania que necessita una democràcia de qualitat.
• Desolació ciutadana i democràtica, per les lleis mordassa i les preocupants reculades de la llibertat de premsa, que van fer plantejar-se l’any passat a l’organització Freedom House (Casa de la Llibertat) baixar Espanya a la categoria de «país amb llibertat de premsa parcial». La inquietud és compartida per la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) i per nombroses organitzacions de la societat civil com Amnistia Internacional, Càrites, Greenpeace i les 70 de la Plataforma No Som Delicte, que han denunciat la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana i la reforma del Codi Penal com a amenaces a l’exercici dels drets d’expressió i reunió. Cinc relators de drets humans de l’ONU han arribat a demanar la retirada de totes dues normes. I el mateix han fet quatre grans organitzacions de periodistes (Institut Internacional de la Premsa (IPI), Comitè per a la Protecció dels Periodistes (CPJ) i dos a les quals pertany la FeSP: Plataforma en Defensa de la Llibertat d’Expressió i Federació Europea de Periodistes (FEP).
• Desolació sobre els mitjans públics. Capítol a part de desolació mereixen els mitjans públics, que en l’última legislatura del Govern Rajoy han batut tots els rècords de manipulació informativa i escanyament econòmic. A la pèssima gestió de Radiotelevisió Espanyola, que els seus informatius descaradament progovernamentals han vist estavellar-se la seva audiència i el seu prestigi, s’hi suma el disbarat del PP en cadenes autonòmiques com el clausurat Canal Nou valencià o la desacreditada Telemadrid, l’audiència de la qual és gairebé anecdòtica després de ser arrasada a força d’acomiadaments massius i governamentalització.
• Un bri d’esperança. Però aquest panorama desolador no ha apagat l’esperança, que encara deixa veure brins de futur. Un, els temps de canvi polític, que vaticinen alguns consensos mínims per recuperar la dignitat dels mitjans públics. Un altre, la capacitat de resistència dels mitjans socials i comunitaris del Tercer Sector, que tenen la llei al seu favor perquè es garanteixi la seva presència en l’espai radioelèctric. I el tercer, la puixança informativa dels 400 nous mitjans sorgits durant la crisi, que estan millorant l’escenari periodístic i saltant ‘murs de silenci’ sobre els abusos de poder, encara que la seva creació d’ocupació no sigui suficient encara per compensar 12.000 acomiadaments.
• Gran assignatura pendent. En el rerefons roman sense resoldre el greu problema del col·lectiu de periodistes sense redacció i freelances, exclosos de convenis i a la mercè d’empreses sense escrúpols que els rebaixen ‘per decret’ els seus articles i fotografies. La seva defensa solament serà possible des d’una professió fortament organitzada. I para això hem creat els Sindicats de Periodistes.
10 de desembre de 2015