Intervenció del secretari de Mitjans Públics de l’SPC, Ramon Espuny, al seminari Credibilidade e compromiso co País, Un novo modelo para a nosa televisión, celebrat a Santiago de Compostela, el 12 de desembre de 2003.

El 1993, arran d’un congrés que va impulsar el Col·legi de Periodistes de Catalunya, es va decidir la creació del Sindicat de Periodistes que, malgrat el nom, engloba tots els professionals de la informació inclosos càmeres, realitzadors, fotògrafs i productors. Va tenir inicialment el suport de CCOO, fins al punt que tots els seus afiliats en aquell moment es van passar al Sindicat de Periodistes. Va néixer amb la motivació de ser un sindicat professional, no corporatiu -en el sentit més negatiu de la paraula- sinó que es centrava en detectar la importància que es treballa amb informació, es toca poder i, per tant, topàvem amb el poder. Hi havia, sobretot als mitjans públics, on ja hi ha sindicats consolidats, companys que veien el nou sindicat com a un instrument bàsic per dir en veu alta allò que era ja una realitat: l’absoluta instrumentalització governamental de les ràdio-televisions públiques. Des del primer moment el Sindicat es va veure com a un instrument per denunciar dins i fora, públicament, les manipulacions informatives.

Paral·lelament, el sistema audiovisual a Catalunya es centra en la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, que neix l’any 1983, impulsada pel govern, però amb tot l’acord parlamentari i l’objectiu principal del qual és la normalització de la llengua i cultura catalanes.

Des dels seus inicis els mitjans públics de la Corporació Catalana van tenir una gran acceptació social per la seva tasca de normalització de la llengua, de normalització de la cultura i des de llavors fins ara hi ha un acord majoritari sobre la necessitat d’una radiotelevisió pública perquè la llengua i la cultura no es poden deixar en mans del mercat i en aquest aspecte han coincidit la dreta, l’esquerra i el centre de les forces polítiques catalanes, a l’inrevès del que ha succeït en altres llocs com, per exemple, a Valencia amb Canal 9.

En aquest context -i malgrat aquesta orientació de la Corporació ajustada a les necessitats de la societat catalana- hi havia el fenòmen de la manipulació informativa al qual feia esment i per això els professionals de la informació van buscar altres instruments (com els estatuts de redacció) per garantir, com a mínim, l’autodefensa de l’informador de poder negar-se a fer informacions manipulades, és a dir, garantir l’aplicació concreta del dret a la clàusula de consciència, no entés només en el sentit de poder anar-se’n de l’empresa si canvia d’ideari -que era la concepció tradicional a la premsa escrita- sinó el dret a mantenir-se en l’empresa, negar-se a donar informació manipulada i no resultar-ne represaliat.

Aquest combat a favor de l’Estatut de Redacció va durar més de dotze anys i només es va aconseguir al 1998 per una cojunctura política que va ser la pèrdua de la majoria absoluta per part de Convergència i Unió. Amb aquesta situació política, el Parlament va donar un mandat al consell d’administració i aquest va elaborar una proposta en base a suggeriments que venien de sectors del món de la comunicació, del dret constitucional (com Marc Carrillo), etc.

Malgrat l’existència de l’Estatut de Redacció, aviat es va veure que no n’hi havia prou amb l’autodefensa del professional, que la manipulació infomativa venia de molt amunt i la línia de comandament emanava dels nomenaments digitals de directors generals, directors de televisió i directors d’informatius. És a dir, els professionals podien negar-se a donar informació manipulada, però si un professional no la feia, se li adjudicava a un altre més dòcil i la línia informativa manipulada continuava endavant.

Això ens va portar a buscar en models foranis i veure amb sorpresa que en la majoria dels Estats europeus no es donava aquesta dependència directa dels governs. Tot i havent-hi enormes diferències, es constataven com a línies generals comuns l’existència d’autoritats audiovisuals independents políticament i organitza i sistemes de no dependència governamental. Amb fórmules diferents, amb més o menys participació social, però no es donava el nomenament digital des dels governs.

Al 1999, especialment, va haver-hi contactes entre representants del món acadèmic, els professionals de la comunicació i el Col·legi de Periodistes. Com a resultat es va aconseguir introduir en l’agenda política aquesta temàtica resumida en tres punts:

• Autoritat audiovisual independent amb característiques com la de no respondre a períodes legislatius; amb àmplies incompatibilitats; elecció dels candidats per la seva capacitació tècnica i no per quotes polítiques, etc.

• Reforma de la Llei de la Corporació basada en nomenar el director general a través de diverses fórmules, però cap d’elles a càrrec del govern. Podria ser el parlament amb majories de dos terços o de tres quintes parts; el mateix consell d’administració o l’Autoritat Audiovisual, com passa a França.

• Generalització a tots els mitjans dels estatuts de redacció i comitès professionals.

Els tres nivells són importants, perquè no n’hi ha prou amb una autoritat audiovisual amb funció de vigilància i control del que ja s’ha emés –i no només en allò que es refereix al pluralisme informatiu, sinó també a la programació-; no n’hi ha prou tampoc amb què el director general no sigui nomenat pel govern, perquè en el dia a dia, a la cuina de la manipulació, en el sentit tècnic, poden passar moltes coses i és necessària l’existència d’aquest Estatut de Redacció perquè els professionals de la informació vigilin aquest dia a dia.

La situació d’empat tècnic electoral va fer que tres partits assumissin aquest compromís l’any 1999, i va permetre dues coses:

1. Passar de l’anterior Consell de l’Audiovisual molt raquític i depenent del govern a elaborar una Llei de l’Audiovisual que va crear un nou Consell de l’Audiovisual molt més independent i amb només una limitació: la concessió de llicències de ràdio i televisió (no només l’informe preceptiu del CAC per a aquesta concessió per part del govern, sinó un informe vinculant).

2. Un acord transitori per escollir un director general per consens per part dels membres del consell d’administració. Això va passar al 2000 i va durar fins al 2002, quan va haver-hi un canvi d’actitud per part del govern català i va ser cessat el director general que durant dos anys va funcionar amb uns criteris força similars als objectius que perseguíem. Durant aquest temps va millorar el pluralisme informatiu, la qualitat de la programació, la relació amb el sistema audiovisual en el seu conjunt i van millorar fins i tot les relacions laborals. Va haver-hi satisfacció respecte aquest avenç, però es va frustrar al 2002 quan van arribar els aires preelectorals.

En canvi, la ruptura del consens va impedir que s’arribés a la reforma de la Llei de la Corporació Catalana i tampoc a una ambiciosa llei general de l’audiovisual que englobés tot el sistema comunicatiu català: televisions locals, municipals, autonòmiques, les delegacions dels mitjans públics estatals, etc.

L’experiència que es va poder extreure de tot això és que fa falta una alternativa sistematitzada que uneixi els tres eixos bàsics que explicarien la necessitat i funció del servei públic. Aquests són:

1. Una definició clara de servei públic (exigida per la UE, després que Tele 5 i Antena 3 denunciessin la suposada competència deslleial de la publicitat per part de les televisions públiques) que respon a les normatives elaborades per la comissió i el Parlament Europeu. És a dir, definir quina és la missió del servei públic que, a més, en determinats llocs, s’ha d’adequar a la realitat nacional.

2. De manera coherent amb això, i en la línia de la BBC o d’altres fórmules que són de pagament directe o cànon, un finançament públic en forma de contracte-programa que posi en relació els objectius amb el finançament i que permeti una programació a mig termini sense la dictadura de l’audiència, que és el que li passa a gran part de la televisió pública.

3. Finalment, i això també ho exigeix la UE, la democratització, autonomia i independència dels òrgans de gestió i control dels mitjans públics.

Cal fer emfàsi que aquesta democratització a la qual s’al·ludeix, exigeix aquesta tríada:

1. Una fórmula d’escollir el consell d’administració diferent perquè no sigui una mera repetició de les comissions de control parlamentàries (per quota política), o un simple òrgan fiscalitzador, enlloc de ser l’impulsor de l’empresa exercint d’autèntic consell d’administració.

2. Una direcció general amb formulacions diferents –i la millor seria el model alemany on els partits polítics no tenen majoria- que podria començar tímidament amb la seva elecció pel Parlament per una proporció de dos terços o tres cinquenes parts, o amb d’altres condicionants. També ho podria fer el consell d’administració, que és la fórmula defensada pels partits d’esquerra a Catalunya. Per últim i com a fórmula ambiciosa, que fos escollit pel consell de l’audiovisual.

3. Els estatuts de redacció com a fórmula per garantir que els canvis es tradueixin també en el dia a dia.

Finalment, i per un altre costat, quan es planteja la necessitat dels consells audiovisuals, en aquest món d’empreses multimèdia, és cada cop més probable que s’hagi d’anar pensant en Consells de la Informació o de la Comunicació, que englobin els diferents sistemes de producció de la informació, sigui premsa, ràdio, televisió o internet.