Un any i mig després del canvi, les dues principals empreses de la CCRTV viuen processos de renovació dels convenis col·lectius, i en mobilitzacions passades i futures, a Catalunya Ràdio i a TV3. Acomplint les previsions que deien que un canvi polític potser no comportaria unes millores socials, els treballadors s’han trobat amb les posicions i plataformes empresarials de sempre, però empitjorades, i decidides, en el cas de TV3, a retallar a fons un conveni que si bé és un referent per a altres comitès d’empresa, en canvi, és vilipendiant entre els diferents responsables de Recursos Humans. És l’objectiu a abatre, per massa avantatjós per als treballadors i “poc competitiu”, en comparació amb la desregulació salvatge del sector audiovisual, és clar.

La decepció dels treballadors de Catalunya Ràdio per la negativa dogmàtica a iniciar el camí de l’equiparació salarial amb TV3, i la percepció que es volen atacar els drets aconseguits en anys de mobilitzacions i unitat de la plantilla, constitueixen un focus de conflictivitat potencial, que ja s’ha manifestat en la primera tongada de vagues parcials a Catalunya Ràdio, seguides massivament per una plantilla cohesionada, i pot fer-ho aviat amb la convocatòria de vaga a TV3, amb motiu de les condicions laborals i professionals al canal 3/24. Protesta que es pot generalitzar si es confirmen les propostes desreguladores del conveni presentades per la direcció, avalades per part del consell d’administració i en sintonia amb una orientació empresarial liberalitzadora, que des de la direcció general es vol vendre com l’única possible, apel·lant a recents amenaces passades, procedents de sectors del nou Govern, sobre la continuïtat o la reducció del volum de les empreses de la CCRTV. Els treballadors de Catalunya Ràdio han convocat una nova tongada de vagues sobre la qual es pot trobar més informació a la web de l’SPC (www.sindicat.org).

El pitjor seria que això es volgués revestir ideològicament amb un discurs que pretengués presentar els treballadors de la Corporació com a privilegiats (com s’ho han de sentir dir per part dels seus caps de Recursos Humans que, per cert, són els mateixos d’abans) i apel·lar a algun suposat criteri social o a una fermesa en aplicar el rigor, fet que contrastaria amb una suposada feblesa d’anteriors direccions i administracions. Fos o no això cert, no s’ha de menystenir un factor que els sindicats hem de recordar sempre a empresaris i directius: el factor humà, que no se sent de cap forma privilegiat, i menys si el relacionem amb la productivitat o amb l’increment del cost de la vida a Catalunya. Defensar el poder adquisitiu, que ara i aquí vol dir, com a mínim, reclamar l’IPC català, és una mesura d’autodefensa mínima que els treballadors no pensen abandonar, de la mateixa manera que no es deixaran prendre drets que garanteixen una millor qualitat de vida. I pel que fa a les campanyes demagògiques externes sobre el seu estatus, només cal dir que renunciar a lluitar pels seus drets no ajudaria gens a la millora d’altres col·lectius o treballadors, ans al contrari.