«La ciutadania no sap exactament el que li expliquen les grans plataformes. No sap què vol dir “algoritmes”. S’utilitzen paraules molt especialitzades i la gent no sap què passa. Això, les companyies que informen. S’estan fent canvis tecnològics importants que la gent no entén». Ho afirma Mercè Molist, periodista especialitzada en seguretat informàtica i cultura hacker. Autora dels llibres Cibercrimen i Hackstory.es, la historia jamás contada del underground informático en la Península Ibérica, recentment publicat en paper com Historia del hacking en España, dona xerrades i escriu a mitjans de comunicació sobre aquestes temàtiques. Ha col·laborat entre altres a El Confidencial, El Mundo, El País o La Vanguardia. Molist, que ha patit en carn pròpia el ciberassetjament, ha participat en el Simpòsium Internacional sobre Dret a la Informació i Ciutadania organitzat pel Sindicat de Periodistes de Catalunya / Sindicat de Professionals de la Comunicació (SPC), on ha estat entrevistat per la periodista Joana Garcia Grenzner.
Mercè Molist, periodista especialitzada en ciberseguretat
Molist lamenta la poca cultura de seguretat informàtica que hi ha en la societat on diu que la gent no coneix la utilització que governs i grans corporacions posen fer de les dades que es deixen quan es navega per Internet. Així, diu, «amb la informació que agafen de tu a partir del que consultes a Internet, a la Xina, per exemple, segons la informació que tinguin de tu pots comprar un bitllet d’avió o no segons si ets considerada una persona conflictiva o no». Les dades que deixem a Internet «poden ser determinants perquè et donin una hipoteca o no». De tota manera, Molist diu haver vist recentment alguns canvis en aquesta tendència. Així, explica, que «fa uns dies ha passat una cosa sorprenent. Va haver-hi un canvi molt important a Whatsapp que va comunicar la seva nova política de privacitat i fins i tot que podria haver-hi publicitat. I això que fa deu anys la gent, amb el seu desconeixement, hauria respost “jo no se res, a mi no em toca aquest tema”, doncs ara ha estat diferent i de cop tothom ha buscat alternatives i s’han apuntat a Telegram o Signal». Aquest, afegeix Molist, «és un canvi cognitiu important perquè per primera vegada la gent ha donat valor a la seva privacitat i a les seves dades». L’entrevista sencera es pot seguir en aquest enllaç.
Aquest és el tercer capítol del seguit de notícies que l’SPC ha iniciat a la seva pàgina web per tal de donar a conèixer el més destacat del conjunt d’entrevistes que formen part del simpòsium, per ajudar a la seva difusió i per contribuir a enriquir la conscienciació ciutadana sobre la importància del dret a la informació de la ciutadania. En són tres cada vegada –tot i que aquest només en seran dues– i en aquest tercer capítol –els anteriors es poden localitzar en aquesta mateixa pàgina web– també destaquem, a banda de Molist, la participació de Gervasio Sánchez, periodista independent, expert en cobertura de conflictes armats i que coneix els perills que assetgen els i les periodistes arreu del món.
Censura informativa en temps de pandèmia
Gervasio Sánchez explica a l’entrevista realitzada per la periodista Laia Serra Valls, que «durant la pandèmia vaig treballar durant tres mesos de fotògraf i de periodista cobrint la crisi sanitària per a El Heraldo de Aragón i 20′ i vaig topar-me amb una situació que em va sorprendre des del primer minut. Jo, que estic acostumat a les dificultats que et trobes en zones de conflicte per informar, com la censura, les manipulacions, permisos que es converteixen en paper mullat quan els vols utilitzar, ara m’he enfrontat a una maquinària de censura, prohibicions i fins i tot preses de pèl com no ho havia vist a la meva vida. Però és que això no m’ha passat només a mi, quan he parlat amb fotògrafs i periodistes especialitzats en zones de conflicte que durant la pandèmia han hagut de quedar-se a treballar a Catalunya, a Euskadi, a Madrid, València, Andalusia o Galícia, és a dir, a llocs amb diferents governs i colors polítics, tots han actuat amb la mateixa actitud censora, impedint que periodistes, fotoperiodistes, càmeres, la gent de ràdio, treballessin en la primera línia d’impacte de la pandèmia, és a dir, a les residències, als hospitals o als tanatoris». Sánchez acusa aquests governs «d’haver violat la llibertat de premsa, la llibertat d’expressió i han infantilitzat l’opinió pública tractant la ciutadania com si no es mereixés una informació de qualitat sobre aquest desastre [sanitari]».
Gervasio Sánchez, periodista especialista en la cobertura de conflictes.
Membre de la Junta Executiva de Reporters Sense Fronteres, Gervasio Sánchez, considera que la situació actual «és molt perillosa, amb polítics que es dediquen exclusivament a utilitzar la premsa com si fos una marioneta i en què els interessos estratègics dels empresaris de comunicació, aliats amb els grans empresaris i els grans partits polítics, fan que el periodisme de referència, el d’investigació, sigui una cosa cada cop més difícil de trobar». De tota manera, destaca aquest periodista, «això que passa a Espanya no té res a veure amb el que passa a països amb conflictes eterns, països on estan assassinant permanentment periodistes. A l’Amèrica Llatina i a altres zones en conflicte et maten quan intentes mostrar interès per grans empresaris, polítics corruptes, la policia o l’exèrcit».
Sánchez assegura que «en una societat on no es fa bon periodisme –i no se’n fa ni a Catalunya, ni al País Basc, ni a l’Aragó ni a quasi tota Espanya–, la ciutadania està condemnada a la manipulació i a estar indocumentada». En general, afegeix, «el periodisme espanyol ha caigut molt en qualitat en les últimes quatre dècades. Fa 45 anys que va morir Franco i no podem parlar de la influència del franquisme. Cada cop s’inverteix menys en periodisme, tant ara en temps de pandèmia com en els anys pròspers del periodisme. Hi ha mitjans de comunicació que ara estan contra les cordes que han guanyat molts diners, milionades i ara estan atrapats perquè els seus grans empresaris s’han dedicat a invertir de manera poc ortodoxa fins al punt que han cavat la seva pròpia tomba».
El periodista es pregunta si realment «la ciutadania vol estar ben informada o només vol rebre la informació que vol escoltar». A Catalunya, conclou, «les persones proindependència volen escoltar determinades informacions? I les que són proconstitucionalistes o proespanyolistes, volen escoltar determinades informacions? O és una mena de barra lliure en què cadascú diu i fa el que vol per acontentar els seus seguidors? Si al final convertim el periodisme en una cosa similar a les aficions de futbol, estem en una situació molt complicada».
Finalment, Sánchez lamenta la poca solidaritat que en moltes redaccions hi ha hagut amb els i les periodistes a la peça. Afirma que «el més greu és que periodistes fixes a les empreses generalment no s’han mobilitzat per millorar la situació dels col·laboradors, que s’han trobat sempre negociant com han pogut amb les empreses, amb gerents sovint sense escrúpols». L’entrevista sencera es pot seguir en aquest enllaç.
