Original publicat a Diagonal

Fa set anys ja que el Fòrum d’Organitzacions de Periodistes (FOP) va redactar i aprovar l’Estatut del periodista professional (EPP), un compromís electoral de l’actual Govern que porta ja més de mitja legislatura esperant que sigui debatut i aprovat al Parlament. Aquella proposta va sorgir en la Convenció de Valladolid de l’any 2000, en la qual van participar els sindicats de periodistes -coordinats per la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP)-, les agrupacions de comunicació dels sindicats UGT i CCOO i també, encara que sembla mentida quan avui ho recordem, la Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya (FAPE), organització que des que Fernando González Urbaneja va accedir a la presidència ha esdevingut la principal detractora dels plantejaments de l’Estatut i sens dubte la catalitzadora dels interessos empresarials que pressionen contra la promulgació d’aquesta norma legal. A la punta de l’ariet hi trobem la defensa de la llibertat d’expressió, on un cop més es torna a confondre la llibertat de premsa amb la d’empresa.

No obstant això, el rebuig només pot explicar-se amb la lògica del poder, atès que l’Estatut no és res més que un dispositiu legal per a la defensa laboral i professional dels periodistes davant de les empreses per a les quals treballen, un instrument jurídic bàsic per defensar, precisament, la llibertat d’expressió, i que és present des de fa anys en molts països europeus i americans. En qualsevol moment es podria activar el debat parlamentari per a la promulgació d’aquest Estatut amb rang de llei, una norma que regularia la situació professional i laboral dels periodistes a peça, és a dir, aquells que, sense tenir relació contractual amb els mitjans per als quals treballen, hi mantenen un vincle continuat mitjançant l’encàrrec de l’elaboració de material informatiu.

Aquesta mena de col·laboradors es distingeix dels freelance perquè aquests darrers obtenen i elaboren la informació d’actualitat per iniciativa pròpia i ofereixen el producte resultant a una o diverses empreses. L’Estatut del Periodista ofereix als treballadors la potestat de formar comitès de redacció per a la participació dels periodistes en l’orientació editorial dels mitjans, així com per exercir la seva representació professional i mitjançar entre les empreses i els periodistes en tot allò que afecti els drets dels professionals. Els mecanismes que conté aquest projecte de llei són sens dubte discutibles i millorables, però les esmenes a la totalitat no semblen tenir prou arguments. De fet, els punts febles d’aquest Estatut són només dos; el més polèmic és, sens dubte, el de l’expedició del carnet professional, element certament poc i mal explicat en la proposta presentada, que indueix a pensar en un control abusiu per part de l’Administració.

No obstant això, sembla necessari un sistema que permeti identificar els titulars dels drets que l’Estatut recull. A més, cal no oblidar que l’emissor del carnet seria el Consell Estatal de la Informació, organisme de caràcter públic i independent amb la funció de promoure la llibertat d’expressió i informació, el dret del públic a rebre informació veraç i els drets professionals. El Consell operaria amb la mateixa autonomia administrativa amb què es proposen els consells audiovisuals de la futura llei creadora d’aquests organismes. No debades els dos models de consell són insistentment rebutjats pels detractors de regular el panorama informatiu del nostre país, fet que constitueix el segon front contra l’aprovació del projecte de llei.

L’oposició a l’Estatut es basa en la imposició dels interessos més neoliberals i conservadors que el president de la FAPE representa des de la seva posició privilegiada de visibilitat i influència mediàtiques. Si a González Urbaneja li sembla un projecte «absurd, estatalitzant i intervencionista» perquè considera una amenaça censora la creació del Consell Estatal de la Informació i l’expedició «arbitrària» dels carnets professionals a l’estil «franquista», la seva proposta alternativa aposta per l’autoregulació, cosa que converteix el periodista en únic responsable de la informació difosa amb la seva firma.

Fins aquí, tot sembla que adquireix un sentit clàssic: patrons i assalariats pugnen per la fórmula que més els convé a uns i altres en la gestió dels recursos humans de la indústria informativa; és a dir: autoregulació en oposició a reconeixement i defensa regulada dels drets professionals dels treballadors. Però, malgrat això, apareixen en la batalla altres veus enceses contràries a l’Estatut des d’àmbits nous i aparentment indiferents al debat, com ara el de la blocosfera; curiosament, alguns blocaires i activistes contrainformatius se senten amenaçats perquè interpreten que l’Estatut els deslegitima com a comunicadors en contrast amb els professionals, creuen que la regulació va en contra seu perquè posa barreres a la seva activitat lliure i ciutadana. L’Estatut potser podria aclarir millor aquestes qüestions, però possiblement no tot l’Estatut és un atemptant contra la llibertat d’expressió, tal com plantegen Juan Varela o David de Ugarte, entre d’altres. Davant la intensa oposició dels uns i dels altres, l’individualisme majoritari dels periodistes mateixos continua sent el gran obstacle per dignificar la professió.

El pitjor enemic de la FeSP és la professió mateixa: la gairebé nul·la implicació dels més interessats, en aquest cas, els treballadors que, en condicions laborals tremendament precàries i sobrecarregades, prefereixen massa sovint consentir l’explotació amb el silenci o que simplement ni tan sols saben res de l’Estatut o fins i tot del sindicat. Ja se sap que el professionalisme genera individualisme i que els periodistes acostumen a oblidar que la seva feina és més proletària que no pas intel·lectual. La seva confosa consciència de classe en la majoria dels casos els porta a reforçar amb silenci, por i conformisme els interessos més explotadors del capitalisme. La seva precarietat consentida dóna suport als discursos manipuladors i buits que impedeixen una presa de consciència justa, serena i responsable dels veritables problemes de la nostra societat, inclòs, per descomptat, el problema de la desinformació, valgui la tautologia. Trencar el bucle és responsabilitat de tots els ciutadans, titulars del dret fonamental a la informació veraç i plural que recull l’article 20 de la nostra Constitució.

* Afiliat a l’SPM i professor de Periodisme de la Universidad Rey Juan Carlos

Traducció: Traduït traduit.com