He trobat la frase en un llibre que em fa companyia mentre em recupero d’una ferida que em vaig portar posada d’Israel. Ara, la meva cuixa esquerra és un llenç que em recorda tots els dies la impunitat amb la qual un policia de fronteres israeliana em va disparar una bomba de gas 0.2.
Es veu que li vaig caure antipàtica. O que no li agradaven les meves cames, ni la meva acreditació de periodista. D’això, fa ja gairebé dues setmanes i jo segueixo en una clínica de Barcelona. Avui, em pregunto si el subjecte en qüestió es va anar de copetes després d’una bona dutxa: el gas fa plorar.
Ell i els seus col·legues van guanyar alguns punts aquest dia: un periodista japonès ferit a la mà –tocat– i un palestí amb un impacte de bala en el crani –tocat i enfonsat– s’afegien a la meva cama.
Mentre l’atenció se centra a Gaza i en la difícil lluita contra el terror, l’exèrcit israelià es dedica també a jugar fort a Cisjordània. Allà, no cessen l’expoli de terres de propietat privada palestina ni les detencions a mitjanit.
Els assentaments segueixen creixent i s’hi construeixen habitatges que ocupen alts càrrecs israelians. Em pregunto si el somni sionista coincideix amb aquest paisatge esquerdat per murs i filats.
S’han creuat les línies i ja ningú parpadeja a Israel, el poble incomprès: l’enemic està aquí fora, no dubtem en aniquilar-lo. Només quatre valents com Keren o Ronen –gràcies una altra vegada per la vostra clarividència– són capaços de nedar en contra d’un corrent generalitzat del «tot val», d’interrogar-se, de dubtar. I es converteixen automàticament en enemics del seu mateix país, un país en el qual encara creuen.
Per ells escric aquesta carta de queixa. Per ells, pels palestins que no poden guarir-se en una clínica i perquè m’agrada prendre el sol a l’agost, sense haver de tapar-me ferides de guerra.
I a mi, ningú em demanarà perdó?. Ni falta que em fa.
Barcelona, 5 de febrer de 2009