El Sindicat de Periodistes de Catalunya saluda que després de dos anys estancat a la ponència, el projecte de Llei de reforma de la CCRTV hagi entrat en periode d’esmenes i de debat parlamentari, quan es compleixen sis anys i quatre mesos del mandat aprovat pel Ple extraordinari dedicat a l’Audiovisual, el desembre de 1999.

Contra les opinions que relativitzaven la importància d’aquesta reforma, el seu caràcter subaltern a altres com la general de l’Audiovisual o la reforma del CAC, l’SPC va defensar incansablement la seva importància cabdal, no sols perquè aquesta va ser l’exigència principal dels professionals (comitès professionals, comitès d’empresa, sindicat i col·legi de periodistes) i perquè de retruc havia d’influir en altres àmbits com RTVE (com efectivament així ha estat), sinó perquè era el primer dels tres encàrrecs acordat per les resolucions aprovades.

Només sofismes i mitges veritats han entretingut durant aquests anys que es fes la reforma de la llei, per garantir la desgovernamentalització dels mitjans públics, i en els darrers temps ha estat curiosament l’oposició la que ha retardat la seva aprovació amb propostes contràries a l’esperit de la reforma.

Per tant, ens felicitem que per fi s’albiri la sortida del túnel d’una llei massa temps congelada, però alhora alertem contra els intents de retallar-la, sigui per part dels partits de l’oposició, que encara han de fer una manifestació pública del model de mitjans públics que defensen, sigui per la prudència del Govern (que és qui ha presentat el projecte) en nom d’un consens ideal que només seria una abdicació davant el xantatge dels qui mai han cregut en uns mitjans públics realment independents. Amb això volem dir que si ja s’ha afluixat en la composició de membres del futur consell d’administració (de 7 a 9, quan l’oposició, com a RTVE, en demanava 12), desvirtuant el caire professionalitzat i independent que ha de tenir aquest òrgan, i no el de corretja de transmissió dels partits polítics, no es pot cedir més en el tema de les incompatibilitats dels membres (que ha de ser semblant al del CAC, per garantir la dedicació plena i professional) ni en el dret d’entitats socials a presentar al CAC candidats a ser membres del Consell perquè aquest els presenti al Parlament, facultat aquesta que des de posicions conservadores es vol limitar als grups parlamentaris. No cal dir que per als treballadors i per a les organitzacions socials, ja exclosos de qualsevol representació directa en el consell d’administració, aquest punt és bàsic per avançar cap a un model de radiotelevisió publica no només independent dels governs i dels partits, sinó enriquit per l’aportació de qui els fa possible, amb la seva feina i amb el seu finançament.

Catalunya va ser capdavantera fa sis anys en la reforma del sistema audiovisual i hauria de continuar sent-ho, i per això cal ja l’aprovació el més aviat possible de la nova llei de la CCRTV i en els termes en que la van formular els partits que el el seu dia van plantejar la reforma.

Barcelona, 10 d’abril de 2006