El projecte de llei de reforma de la CCRTV, pendent des de fa més de sis anys, estava ja enllestit en ponència i podia ser aprovat finalment al Parlament aquesta legislatura. La ruptura del tripartit va escurçar els terminis, però la tramitació d’urgència per consens podia encara garantir-ne l’aprovació. Però la negativa de PP i CiU i, sorprenentment, també d’ERC, fa molt més difícil disposar de la llei abans de les eleccions autonòmiques. Els arguments que s’han donat des d’Esquerra són diversos, des de tàctics a altres de fons com, per exemple, la suposada devaluació en els continguts que el projecte havia patit arran de l’acord entre CiU i PSC, que hauria disminuït greument el paper del CAC a l’hora d’elegir el futur consell d’administració de la CCRTV.
Però a banda de com es valori el fet que el nou redactat no contempli que organitzacions socials puguin presentar candidats (només els grups parlamentaris, que, de tota manera, és com es nomena el propi CAC) o que el CAC pugui encara rebutjar candidats que no responguin als criteris de la Llei (semblants als del mateix CAC), i també que aquestes rebaixes vinguin dictades per la recerca del consens que defensaven tots els partits, costa d’entendre com es pot esquivar el fet que la no aprovació de la llei tindrà uns efectes pitjors que la situació actual per a les empreses de la Corporació. A falta de nova llei, hi haurà de nou un nomenament digital de director general per part del nou govern; una reedició de consell d’administració partiditzat, fiscalitzador de la tasca filogovernamental de la direcció general, i avalador de mesures com els blocs electorals -tot i que retocats en els aspectes més grotescos- ; i seguirà sense definir la missió de servei públic i el consegüent contracte-programa que doti la CCRTV d’estabilitat financera. Tot un panorama encoratjador, que segur molts agraïran i al qual haurà ajudat sens dubte la invocació a una Llei perfecta que en la pràctica haurà enterrat l’única ara possible.
