Té sexe la notícia? Si tenim en compte la presència de les dones a les informacions que nomenen a les dones i de quina manera les nomenen, el món de la notícia és dels homes. Les dones tenen un paper secundari i marcat per unes connotacions catastrofistes, de successos o bé de premsa rosa. La dona a la notícia té un paper residual o bé pejoratiu, si no és que actua “com” un home, lluita “com” un home… És i es manifesta, per entendre’s, com un home. El fet de ser una dona i d’actuar com una dona la limita, informativament parlant. La tesi del llibre publicat per un grup de dones de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya és encertada i interessant, les dades autèntiques i la funció buscada de ser un llibre d’estil sobre el tractament de les dones a la informació, de cara a qui fa la notícia de cada dia, útil i necessària.
Però tots els intents d’estudi sociològic, ja sigui de presència de les dones als mitjans o a les notícies, tenen una carència fonamental i qualitativa, deixen de banda el tema cabdal de “l’estat de no consciència de les dones que treballen als mitjans respecte a la seva situació a les empreses”. Discriminatòria d’entrada encara que elles ho neguin, i subsidiària de l’home en el tractament de la notícia. Les mateixes dones segueixen unes rutines informatives imposades per la submissió a l’actualitat que es deu al sistema i que, per tant, ignora a les dones com a matèria informativa, si no són l’excepció, les víctimes, les cònjuges, l’afegitó… dels homes. Perquè les dones siguin notícia han de ser “homes” en femení, fer com els homes, o més que els homes. No dic res de nou, Margareth Gallagher va ser la primera investigadora que ho va denunciar ja fa molts anys. Des d’aleshores, les dones periodistes tracten d’imposar la seva diferència als mitjans, intenten ser elles mateixes, lluitar perquè a l’hora de seleccionar les notícies se les tingui en compte, sense haver de ser protagonistes de coses massa estranyes. Però molt sovint topen amb el tap de les mateixes dones que no sacrificaran una notícia de portada -amb protagonistes homes- per incloure una notícia de segon ordre, amb protagonistes dones. Una dinàmica difícil de trencar tot i que els valors de gènere que algunes dones conscienciades intenten imprimir a les redaccions i a les notícies, cada cop són menys indiscutibles. No hi ha cap de redacció, home o dona, que no entengui que el que és notícia mana, i les notícies, com el poder, encara són dels homes.
Obligades a lluitar i competir
Tot això fa, i aquest era el tema de fons d’aquest article, que la majoria de dones, que es veuen obligades a lluitar per un lloc de treball, o a competir amb els companys-homes i companyes-dones per un lloc de responsabilitat a la feina, s’entestin a negar que no són discriminades per raó de sexe, en la feina concreta o en el sou. Les dones, les periodistes també, estan optant darrerament per retrobar les gratificacions que comporten la vida familiar, la cura dels fills sobretot, el guarniment d’una llar, el sosteniment d’una parella, molt sovint del mateix ofici. Les dones periodistes també trien -i han trigat a fer-ho- el temps lliure i el gaudi del seu temps reproductiu, per damunt del temps de producció de la seva feina, on ja saben que tenen un sostre de vidre, en molts casos, que no podran traspassar. Un despatx que no tindran, una direcció al capdamunt de la piràmide jeràrquica a la qual no arribaran mai, un sou milionari que mai no podran disfrutar sinó és que es converteixen en la marioneta sexual del sistema. I darrerament, com deia, i d’una manera molt lúcida, un sostre de vidre que, encara que poguessin trencar, no ho fan perquè el cost és massa alt, per què grimpar al capdamunt de la piràmide construïda pels homes, dins d’un sistema d’homes, dins d’uns valors d’homes i pels homes, que s’estan demostrant que són un desastre per a la vida privada i pública de la humanitat?
Les dones ja van esbrinant que és molt difícil canviar els homes. Que l’home sensible de qui parlava Anaïs Nin és un bé escàs, gairebé un somni i, naturalment, a les redaccions, un bé impossible. Perquè la competitivitat a seques i la ganivetada a l’esquena imperen sense pietat. O bé al contrari, regna la condescendència i la submissió. Per tant, la majoria fan la feina, de periodista també, el millor possible, pel millor sou possible i tornen a casa a gaudir del seu temps, a dominar el seu temps. Amb una mica de sort, poden tenir un company que les entengui i els doni suport, només, de moment, moral, en la lluita soterrada.
Gestionar el poder
Les dones, les més joves, des de casa un altre cop, envien missatges de canvi als seus diaris, a les seves ràdios, a les seves televisions, que diuen “no manaràs mai, però tens tota la raó, les coses haurien de ser d’una altra manera”. A aquestes dones els diria jo: no us doneu per vençudes. Certament no sou com els homes i ells mai no us deixaran el seu lloc, llevat que trobin una cosa millor a fer i més diners per guanyar. Però no us tanqueu a casa, no tingueu por de demostrar que sou les millors, que no es tracta tant de lluitar pel poder com de gestionar el poder.
Ja que no voleu renunciar a tenir-ne, eduqueu les vostres filles en la igualtat. És l’única manera que la nostra lluita, la de les dones més grans, les que no hem renunciat mai a competir amb els homes d’igual a igual, les que hem errat pensant que valia la pena renunciar a la parella o als fills, les Marujas Torres de torn -salvant totes les distàncies- les que algun cop ens hem apuntat a ostentar alguna mena de poder -tot i que limitat per l’home important del damunt que ens hauria tocat en sort… (sempre n’hi ha un) no hagi estat un fracàs estèril.