1. La necessitat d’un servei públic de radiodifusió és bàsica per a la democràcia, per a les exigències socioculturals de la nostra societat, i per preservar el pluralisme dels mitjans de comunicació. Constitueix, per tant, un servei específic de radiotelevisió diferent de l’àudio-visual en general i que ha de servir de referent per a una veritable informació lliure i no mediatitzada. Aquesta legitimació del sector públic de la comunicació es fonamenta en la resolució de Parlament Europeu de 1996 i en el Protocol del Tractat d’Amsterdam de 1997.
2. La definició específica del servei públic de radiotelevisió és una exigència ètica -quan la programació de moltes televisions públiques es mimetitza amb el pitjor de la de les privades- i també política, ara que la UE ho reclama a diferents Estats europeus -entre ells l’espanyol- per determinar si els mitjans públics vulneren la lliure competència per compartir el pastís publicitari amb les privades.
3. Aquesta definició és bàsica per resoldre el problema clau del finançament, que a l’Estat espanyol ha comportat endeutaments crònics de les radiotelevisions. El millor model seria el d’un contracte-programa a alguns anys vista i que concretés tant la programació del servei públic a oferir com els recursos necessaris per a dur-lo endavant. Aquests recursos s’obtindrien principalment via pressupostos i, limitadament, per publicitat.
4. La legitimació del servei públic de radiotelevisió reclama la urgent i profunda reforma dels mecanismes de gestió i control, fins ara dependents, uns del poder executiu i els altres exclusivament de la representació parlamentària. L’objectiu de la reforma, que ha de superar l’Estatut de Ràdio i Televisió de 1980 i la Llei de creació de la CCRTV de 1983, ha de garantir la independència institucional de la direcció dels ens o corporacions respecte dels governs,i incorporar representants de la societat civil i dels professionals dels mitjans en alguns dels organismes de tutela.
5. La millor manera d’aconseguir d’entrada importants graus d’independència respecte del poder polític és crear una Alta Autoritat Àudio-visual, integrada per persones elegides pel Parlament per consens o per majoria qualificada, en base a la seva autonomia i a la seva capacitació professional, que haurien de demostrar els seus mèrits, i amb un mandat diferent i superior al dels períodes parlamentaris. Aquesta Autoritat nomenaria els directors generals dels mitjans públics en el seu àmbit, tindria capacitat sancionadora sobre els mitjans privats pel que fa a les normatives a què estan obligats, i seria l’organisme encarregat de fer les concessions radiofòniques i televisives. En el seu si s’integraria la representació social i professional que enriquiria la legitimitat parlamentària que la sustenta.
6. Els consells d’administració dels mitjans públics, amb el director general, consolidarien la línia professional i independent, assumirien les competències de gestió empresarial i el seu mandat seria també diferent dels períodes legislatius. Per descomptat, els seus membres ja no serien “enviats” dels partits polítics preocupats sobretot per la quota de pantalla o d’antena de la seva formació.
7. Els requisits per garantir una informació plural, rigorosa, lliure i veraç s’han de completar amb l’autoregulació professional, és a dir, amb la implantació a tots els mitjans públics d’estatuts de redacció que regulin els drets i deures deontològics dels professionals i que assegurin la seva incidència en la línia informativa mitjançant els consells de redacció o comitès professionals.
