• 1. La necessitat d’un servei públic de radiodifusió és bàsica per a la democràcia, per a les exigències socioculturals de la nostra societat, i per preservar el pluralisme dels mitjans de comunicació. Constitueix, per tant, un servei específic de radiotelevisió diferent de l’àudio-visual en general i que ha de servir de referent per a una veritable informació lliure i no mediatitzada. Aquesta legitimació del sector públic de la comunicació es fonamenta en la resolució de Parlament Europeu de 1996 i en el Protocol del Tractat d’Amsterdam de 1997.
  • 2. La definició específica del servei públic de radiotelevisió és una exigència ètica -quan la programació de moltes televisions públiques es mimetitza amb el pitjor de la de les privades- i també política, ara que la UE ho reclama a diferents Estats europeus -entre ells l’espanyol- per determinar si els mitjans públics vulneren la lliure competència per compartir el pastís publicitari amb les privades.
  • 3. Aquesta definició és bàsica per resoldre el problema clau del finançament, que a l’Estat espanyol ha comportat endeutaments crònics de les radiotelevisions. El millor model seria el d’un contracte-programa a alguns anys vista i que concretés tant la programació del servei públic a oferir com els recursos necessaris per a dur-lo endavant. Aquests recursos s’obtindrien principalment via pressupostos i, limitadament, per publicitat.
  • 4. La legitimació del servei públic de radiotelevisió reclama la urgent i profunda reforma dels mecanismes de gestió i control, fins ara dependents, uns del poder executiu i els altres exclusivament de la representació parlamentària. L’objectiu de la reforma, que ha de superar l’Estatut de Ràdio i Televisió de 1980 i la Llei de creació de la CCRTV de 1983, ha de garantir la independència institucional de la direcció dels ens o corporacions respecte dels governs,i incorporar representants de la societat civil i dels professionals dels mitjans en alguns dels organismes de tutela.
  • 5. La millor manera d’aconseguir d’entrada importants graus d’independència respecte del poder polític és crear una Alta Autoritat Àudio-visual, integrada per persones elegides pel Parlament per consens o per majoria qualificada, en base a la seva autonomia i a la seva capacitació professional, que haurien de demostrar els seus mèrits, i amb un mandat diferent i superior al dels períodes parlamentaris. Aquesta Autoritat nomenaria els directors generals dels mitjans públics en el seu àmbit, tindria capacitat sancionadora sobre els mitjans privats pel que fa a les normatives a què estan obligats, i seria l’organisme encarregat de fer les concessions radiofòniques i televisives. En el seu si s’integraria la representació social i professional que enriquiria la legitimitat parlamentària que la sustenta.
  • 6. Els consells d’administració dels mitjans públics, amb el director general, consolidarien la línia professional i independent, assumirien les competències de gestió empresarial i el seu mandat seria també diferent dels períodes legislatius. Per descomptat, els seus membres ja no serien “enviats” dels partits polítics preocupats sobretot per la quota de pantalla o d’antena de la seva formació.
  • 7. Els requisits per garantir una informació plural, rigorosa, lliure i veraç s’han de completar amb l’autoregulació professional, és a dir, amb la implantació a tots els mitjans públics d’estatuts de redacció que regulin els drets i deures deontològics dels professionals i que assegurin la seva incidència en la línia informativa mitjançant els consells de redacció o comitès professionals.

    Etiquetes: , ,