El Parlament de Catalunya va aprovar el 3 d’octubre passat la nova Llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Quasi vuit anys després del mandat parlamentari per reformar la Llei de la CCRTV, acordat després del primer ple monogràfic sobre l’Audiovisual, de desembre de 1999, s’ha legislat un nou model de mitjans públics de la Generalitat. Limitada la via de l’Estatut de Redacció, que permetia negar-se a fer informació manipulada, però que no garantia la independència editorial, van ser professionals d’aquests mitjans els que van apuntar cap a la necessitat de reformes legislatives per sostreure al Govern la potestat de nomenar el director general de la Corporació i mediatitzar així la independència de la ràdio i la televisió autonòmiques. Amb el suport del Sindicat i del Col·legi de Periodistes, la proposta va entrar a la cambra catalana, i a més de la reforma de la CCRTV es va acordar aprovar una nova Llei del CAC i l’impuls d’una Llei Audiovisual. Aquestes dues lleis van anar endavant però la de la Corporació no s’ha desencallat fins ara per interessos estratègics o tàctics d’una o altra força política.

Ha passat tant de temps, i tantes coses, que els professionals dels mitjans de la Corporació ja no es fan il·lusions pel que fa a la bondat de la reforma legislativa, o bé se n’han oblidat. Els interessos partidistes, manifestats clarament en la política de blocs electorals minutats, i subjacents encara en la composició i algunes actuacions del CAC tot i l’avenç innegable que representa, han fet augmentar el descrèdit dels polítics. Sembla una contradicció insalvable que els qui protagonitzen sovint ingerències en la llibertat d’informació puguin ara blindar legislativament la independència professional dels directius de la CCRTV i de la feina dels seus treballadors.

Malgrat tot, si es compara amb reformes més reduïdes com les que s’han fet en la Llei d’RTVE o la que es proposa ara per a l’RTVA, que no van més enllà de l’elecció del director general per majoria parlamentària (sigui per 2/3 o per 3/5 parts), és innegable que la Llei de la CCMA és la més avançada pel que fa a l’intent d’assolir graus importants d’independència, tant pel que fa al nomenament dels integrants del nou Consell de Govern, que tindrà moltes competències ara en mans del director general, com dels màxims representants de la Corporació: president i director general. Aquests graus els hauria de garantir la intervenció del CAC, que podrà avaluar la idoneïtat dels membres del Consell que proposin els grups parlamentaris. Aquests, després, hauran d’elegir, fora de l’empresa, el millor candidat a director general. El Parlament triarà el president, que ara serà permanent i no rotatori, entre els membres del Consell.

La Llei contempla una comissió de seguiment del contracte-programa, amb dos representants dels treballadors, i la seva presència també en el Consell Assessor de Continguts i de Programació, que passa a ser de 21 membres nomenats pel Parlament. La composició del Consell de Govern passa de 9 integrants en la proposta inicial a 12, amb el perill que comporta de reproducció del mapa parlamentari i per tant d’un comportament partidista. Per últim, la nova Llei de la CCMA permet la possibilitat de creació d’un Comitè Interempreses a proposta dels diferents comitès d’empresa de la Corporació. En tot cas, i juntament amb els grans reptes de definició d’un servei públic en l’actual entorn audiovisual, s’obre sens dubte una nova etapa en l’actuació de la Corporació, la qual pot encara millorar amb aquesta reforma, que ens ha d’acostar a una més gran independència dels mitjans públics de la Generalitat.