Agustí Jiménez és un dels personatges més barroers que he conegut en aquesta professió. El vaig conèixer l’any 1992, quan era la mà dreta dels germans Emili i Carles Dalmau, editors dels diaris La Mañana i Diari de Lleida. Els germans Dalmau acabaven de comprar el Diari de Barcelona a l’ONCE en una operació amb la qual creien que feien un negoci rodó. Jo era llavors el president del comitè d’empresa de Publicacions de Barcelona, la societat que editava el vell Brusi. Ja en els primers contactes, l’Agustí va confirmar tota la fama que el precedia com a persona destralera, barroera i mesquina en tot allò que es referia a les relacions laborals, faceta de la qual s’ocupava seguint les instruccions i la política dictada pels Dalmau.

Van impulsar el projecte Nou Diari, que va acabar com el rosari de l’aurora, i estalviaré els detalls de l’experiència perquè a les hemeroteques hi ha informació de sobres per saber com i per què allò no va funcionar. Però ben segur que un dels motius era la peculiar manera com els Dalmau entenien el negoci dels mitjans de comunicació, manera que Agustí Jiménez executava en el dia a dia. Ben aviat, ja devia ser l’any 1993, Jiménez va voler aplicar un seguit de mesures per estalviar costos. Una d’aquestes mesures era la de despatxar el departament d’edició en bloc. L’argument era que tothom havia d’escriure bé, argument que és tan cert com demagògic. Des del comitè d’empresa se li va recordar la necessitat de disposar d’elements de control de qualitat del producte i que tots els mitjans de comunicació seriosos disposaven de més d’una fase –una com a mínim– de revisió i edició de textos. La resposta d’Agustí Jiménez encara la recordo com si hagués estat ahir: «És igual si hi ha faltes d’ortografia; l’important és que hi hagi anuncis». Els criteris de qualitat no importaven; es tractava d’omplir els buits que deixava la publicitat. Finalment, aquella pensada no es va dur a terme, tot i que després el diari i el conjunt del projecte Nou Diari va entrar en una deriva decadent i es va anar degradant fins que al gener de 1994 va tancar les portes definitivament.

Ara, quan ja fa disset anys d’allò, la situació dels mitjans de comunicació a Catalunya i a Espanya posa de manifest que les teories d’Agustí Jiménez han triomfat. El que llavors jo considerava mitjans seriosos han assumit aquella filosofia: es tracta d’omplir els forats que deixa la cada cop més escassa publicitat. Els mitjans de comunicació s’han convertit en màquines mediàtiques on la informació ha deixat de ser el fonamental, l’eix del negoci. Ara preval més que el producte surti barat abans que bo. S’han perdut els orígens i, ja se sap, quan es perden els orígens, es perd identitat.

I ha passat el que havia de passar: el públic cada dia s’allunya més dels mitjans, almenys, dels que fins ara ha estat seguint amb notòria fidelitat. Comparar el que eren els grans diaris a Espanya fa deu o quinze anys i el que són ara és un exercici que només porta al desànim més absolut. Molts periodistes, en la intimitat, això sí, ho reconeixen. I si fem un esguard als mitjans audiovisuals, cada dia trobem episodis que ens fan envermellir. No fa pas gaires dies d’un dels més sonats, a Alemanya, quan un reporter de Cuatro va comandar una operació d’escarni d’un indigent dels carrers d’Hamburg, això també, transmesa en directe pels informatius de la cadena.

És un camí sense retorn? Estem assistint a la mort per inanició del periodisme? No. Encara queda marge per redreçar la situació. Però això passa bàsicament perquè els periodistes recobrem com a col·lectiu el paper que ens pertoca. És evident que individualment hi ha molts professionals que fan de manera correcta la seva feina i molts més que ho intenten i més o menys se’n van sortint. Les empreses de comunicació tenen la seva quota de responsabilitat –i molta–, com la té el Govern, per no haver regulat el dret a la informació, tal com s’havia compromès en la seva campanya electoral. Però, quina responsabilitat hi tenim els periodistes, els professionals de la informació? No lluitar prou per dotar-nos de les eines necessàries per fer front a aquesta creixent ignomínia.

Els periodistes hem de combatre els Agustins Jiménez que cada dia més ocupen les gerències i els consells d’administració dels mitjans de comunicació, tant públics com privats. Hem de defensar que les redaccions recuperin el protagonisme de les decisions. Que les persones que fan informació –sigui a la redacció, sigui des de casa seva com a periodista a la peça, sigui des d’una corresponsalia– disposin d’unes condicions laborals dignes que els permetin defensar un periodisme de qualitat. Certament que la batalla actual és la defensa de l’ocupació i el manteniment dels salaris, però si això no va acompanyat per una aposta professional, qualsevol mitjà de comunicació ja podrà contractar un Agustí Jiménez per fer de gerent. No ho farà pitjor que els que ara ja tenen.