La Llei de la CCMA, un mandat parlamentari del 2000 que va trigar set anys a complir-se, es va elaborar sota el signe del consens, en ponència conjunta, buscant el suport de tot el Parlament perquè es tractava d’un projecte de país, de regular el servei públic de mitjans de la Generalitat i de garantir la seva independència respecte del Govern. El PP es va despenjar al final, perquè era contrari a que el català fos l’idioma institucional de la Corporació i a que el CAC avalués els candidats al Consell de Govern de la CCMA proposats pel Parlament, i hi va votar en contra.

Durant la passada campanya electoral, ni CiU ni el PP van fer propostes semblants a les que ara defensen conjuntament respecte de la necessitat de reduir els membres del Consell de Govern i de dotar de més poders el President del Consell (entre ells nomenar i destituir directors dels mitjans), fent desaparèixer el director general i el concurs públic per elegir-lo, i reduint els components del Consell Assessor de Continguts i Programació, a més d’eliminar la presència dels representants dels treballadors en el seu sí, prevista a la Llei.

Si d’estalviar es tracta, reduir el nombre de consellers de 12 a 5 no és l’única opció : se’ls pot també rebaixar el sou substancialment, o eliminar-ne la plena dedicació.

Pel que fa a la pèrdua de “representativitat” que tant preocupa els partits, només seria acceptable la proposta del Govern si canviés els criteris d’elecció dels consellers, de manera que no responguin en primer lloc a l’afinitat política o ideològica, sinó als definits a la llei de capacitat i experiència professional. Però és dubtós que aquest sigui el cas, i no pas la voluntat de controlar per una majoria de 3 un òrgan de 5. O bé de 4 en un de 7.

Respecte del Consell Assessor, la seva reducció amb arguments econòmics no deixa de ser la xocolata del lloro, si atenem a que només cobren dietes per cada reunió mensual. I en canvi aquest organisme, previst en totes les legislacions audiovisuals públiques i insuficientment potenciat, sí que ha de respondre a criteris de representativitat social i del sector, per enriquir i aportar el punt de vista de la ciutadania. Per la qual cosa la seva reducció, no argumentada, també es pot veure com un intent de limitar la contribució de la societat per millorar els continguts de la radiotelevisió pública.

Per tot plegat, des de l’SPC cridem el Govern a replantejar el fons i la forma de la seva proposta, perquè no sols no millora l’actual legislació i la pacifica, sinó que com que no es farà per consens serà font de nous conflictes polítics, sempre dins la lògica dels partits d’apropiar-se en exclusiva o de repartir-se el control dels mitjans de la CCMA, que com a mitjans públics que finança tota la ciutadania, cal repetir que no han d’obeir ni al Govern ni a l’oposició, sinó exclusivament al dret a la informació de la societat.

Reclamem dels representants parlamentaris que no facin marxa enrere en el procés obert amb el debat audiovisual del 1999, que va obrir una via d’avenç cap a la independència dels mitjans públics que no pot ser defraudada per interessos partidistes de curta volada, perquè no farien més que desprestigiar uns mitjans de comunicació que són bàsics per a la conformació de l’opinió pública i per tant per a la consolidació de la democràcia.

Barcelona, 3 d’octubre de 2011