En declaracions a El Periódico el 5 d’abril passat, el conseller d’Interior, Relacions Ciutadanes i Participació, Joan Saura, va dir diumenge que la televisió havia repetit massa vegades i massa dies les imatges de les càrregues dels Mossos d’Esquadra el 18 de març, i que la repetició excessiva d’aquelles imatges (junt amb els intents de l’oposició de magnificar =el que va passar) van perjudicar els Mossos. Va afegir que havia =encarregat un informe sobre el tractament que la televisió pública catalana havia fet de la qüestió, i que si la conclusió era que la televisió havia fet mal als Mossos més enllà de tota pràctica periodística raonable, ho plantejaria en l’àmbit pertinent. Finalment, retreia als Telenotícies que no emetien les imatges dels grups que tiraven pedres, claus i cadires.

Hores més tard, al Telenotícies Vespre del mateix diumenge, el conseller manifestava que l’informe l’havia encarregat al Consell Audiovisual de Catalunya, i que seria referit a totes les televisions que es veuen a Catalunya.

Com van comprovar tots els televidents, no és cert que TV3 i altres televisions no mostressin l’actuació bel·ligerant d’alguns grups de manifestants durant el vespre del dia 18, i l’afirmació del conseller posa en dubte la professionalitat dels informatius de Televisió de Catalunya.

Però ni que això fos cert, no disculpa en cap manera una actuació dels Mossos que ha dut a la destitució del seu Director General, per part del mateix Saura, i que ha estat desaprovada per la majoria de la societat.

L’habitual acusació de «els altres més», que ja és penosa en el debat entre els partits, és més lamentable en =aquest cas si busca equiparar el comportament de certs manifestants amb el proporcionat i adequat a cada situació que hauria de correspondre a les forces de seguretat.

D’altra banda, argumentar que la reiteració i la repetició d’imatges pot ser susceptible d’anar més enllà de tota pràctica periodística raonable es una perillosa incursió en l’àmbit professional dels informadors, que potser sense voler-ho, pot ser interpretada com un ànim de condicionar, des del poder polític, un dret fonamental que es deu sobretot i per damunt de tot a la societat.

En el mateix sentit pot interpretar-se l’encàrrec al CAC d’un informe avaluatori, assumit pel Govern de la Generalitat, que tot i que estigui contemplat per la llei corresponent, no deixa de ser un precedent, ja que fins ara les queixes havien estat d’institucions particulars o de partits polítics.

Esperem que el CAC, tot i la influència que encara pateix per part dels partits polítics, analitzi la informació televisada d’aquells fets des de l’única perspectiva que li correspon, que és la de comprovar si la informació, textual i visual, va ser donada d’acord amb els principis de la informació veraç i rigorosa.

Com s’ha reiterat aquests dies, els responsables del mal als ulls que provocaven les imatges de les càrregues no eren els qui les gravaven o emetien, sinó els qui les protagonitzaven. Ja se sap que en altres temps, el missatger era executat quan portava males notícies.

Barcelona, 7 d’abril de 2009