Les jornades van consistir en la celebració de cinc taules rodones en les quals es va analitzar la transformació que la pràctica del periodisme ha experimentat en els darrers anys i les perspectives de futur de la professió. En la primera sessió es va presentar un informe quasi radiogràfic de la situació als mitjans i el perfil dels qui estan en la precarietat laboral. Així, a la premsa diària, el 40% de la gent que hi treballa està en situació contractual irregular. A la premsa no diària arriba fins al 80%. A la ràdio privada, la precarietat es presenta en forma de sous baixíssims i amb una contractació mercantil. Una altra dada que es desprèn de l’informe és una generalitzada queixa per unes jornades massa llargues.
Davant d’aquesta situació, l’alternativa que es presenta és enfortir l’organització dels treballadors que passa principalment pels sindicats. En el nostre cas, l’SPC és la millor fórmula per lluitar contra la precarietat perquè un sindicat fort permet respostes organitzades i coordinades del conjunt dels treballadors.
La segona sessió va analitzar les implicacions professionals de la precarietat. De les diferents intervencions dels ponents se’n desprenen bàsicament dues conclusions. La primera és que quan més degradades són les condicions laborals dels periodistes, menys capacitat hi ha per fer front a les pressions dels poders polítics i econòmics, quan no de la mateixa empresa. La segona és que l’externalització de determinades tasques de producció no ha de suposar un augment de la precarietat. Cal trobar models de treball que garanteixin que per una mateixa feina, hi ha d’haver igualtat en les condicions laborals i en les professionals. En aquesta sessió es va tractar especialment el món de la comunicació local, molt desconegut per la majoria de professionals, i que està, des d’aquest punt de vista, en una situació molt greu. La conclusió, la mateixa d’abans: cal reforçar les estructures organitzatives dels treballadors, és a dir, els sindicats.
La tercera sessió va repassar el món dels estudiants en pràctiques. Les diferents intervencions van posar en evidència el fet que la majoria d’empreses que utilitza la figura de l’estudiant en pràctiques ho fa per estalviar-se un lloc de treball remunerat, i que sovint les “jornades” dels becaris es fan en horaris no lectius, cosa que topa frontalment amb el concepte de “pràctica universitària”. Les alternatives passen per introduir la qüestió en la negociació col.lectiva i per impulsar una reforma legislativa. Igualment, cal desenvolupar una tasca pedagògica, tant a les empreses, com a les redaccions, com a les mateixes universitats.
A la quarta sessió es van analitzar les alternatives que des de l’SPC s’estan impulsant per acabar amb la precarietat laboral al sector, tant a nivell legislatiu, com sindical i professional. Es va presentar l’Estatut del Periodista a la Peça en vigor a França com un referent del que voldríem que s’apliqués a l’Estat espanyol. Es van abordar la defensa dels drets d’autor i les accions legals com una via d’actuació i es va reiterar la necessitat de reforçar les organitzacions dels treballadors.
En la darrera de les sessions es va fer una anàlisi de quin serà en el futur l’horitzó professional. L’impacte de les noves tecnologies és evident però no ho és tant el seu abast. En aquest sentit, es va plantejar la necessitat que els sindicats intervinguin en l’organització dels sistemes productius.