L’any 1999 el Parlament de Catalunya celebrava el primer debat monogràfic sobre l’Audiovisual, fruit de la pressió dels professionals dels mitjans públics, que a partir de la lluita contra la manipulació informativa feia anys que proposaven una reforma legislativa per desgovernamentalitzar-los, i en la mesura del possible, despartiditzar-los.

Els acords del Ple van ser entre altres impulsar una Llei Audiovisual de Catalunya i una reforma de la Llei de la CCRTV que anessin en aquest sentit, que després van afavorir altres iniciatives com la nova Llei de la CRTVE. La Llei Audiovisual va trigar cinc anys, i la de la CCMA quasi vuit, i encara ressonen a l’hemicicle del parlament les lloances i felicitacions dels grups parlamentaris per haver aconseguit un consens bàsic sobre un tema “de pais” cabdal per a la democràcia.

Per això és sorprenent, tot i que ja corrien diverses informacions al respecte, que de cop es faci públic que potser calgui una reforma de la Llei de la CCMA i del “marc audiovisual”, i que a més ho poden fer dues formacions polítiques que es prenen la potestat d’impulsar-la si ho creuen convenient.

Des d’un punt de vista professional i sindical, hem de dir que l’únic que pertoca és el compliment estricte d’aquestes dues lleis, que tant va costar aconseguir i que si plantegen problemes és perquè se n’incompleix l’esperit, especialment a l’hora de designar professionals qualificats i competents, amb criteris d’eficàcia i no de quotes polítiques.

Es dirà que el govern sortint ja va modificar la Llei de la CCMA per majoria, tot i que només es va fer pel supòsit de substitució d’un membre del Consell de Govern. Però la “possible” reforma que es planteja abasta també el “marc audiovisual” –el que compet a la Llei Audiovisual i al CAC- que com la de la CCMA ningú no va proposar en campanya electoral i ara apareix com un bolet.

És fàcil adivinar que qui plantegi una nova reforma no serà només per un aspecte que ara pot beneficiar-lo (el de la majoria simple i no qualificada per substituir consellers de la CCMA), sinó per questions de fons que no s’ha explicat per què cal canviar, tot i que són evidents per a tothom les pressions del sectors privats de comunicació per disminuir o eliminar la publicitat a la radiotelevisió pública i per incrementar l’externalització de programes per cedir-los a productores afins.

Per tot plegat, i perquè “algú ho havia de dir”, ens pertoca denunciar aquesta nova estafa a la societat catalans, a les normes parlamentàries i als professionals dels mitjans públics, que van donar suport a les reformes legals per garantir que aquests no fossin afectats per les conjuntures polítiques, i que tornen a veure com l’arribada d’un nou govern pot implicar noves reformes, que potser siguin la via d’aconseguir canvis en la direcció de la CCMA que no es poden fer si no és modificant la llei.

No acceptarem que Catalunya, capdavantera en la normalització democràtica dels mitjans públics i en els referents deontològics de la informació, torni enrera cap a vells models progovernamentals, o els “modernitzi” en sentit neoliberal, debilitant les fonts de finançament o les funcions de servei públic que consten en les solemnes exposicions de motius de les lleis.

Barcelona, 23 de desembre de 2010

Etiquetes: , ,