Joan Majó, director general de la CCRTV, ha aconseguit un increment de la subvenció del Govern de més de 50 milions d’euros i ha revisat així les aportacions del darrer any del primer contracte-programa (2002-2005) acordat a l’època de Miquel Puig. A canvi, ha insistit que li calia garantir al Govern que des de la corporació es mantindria la despesa, i mirar així de tapar els forats provocats per inversions ruïnoses (Audiovisual Sport) i aventures empresarials per motius partidistes (Media Park). Però, com a bon empresari, s’ha fixat de seguida en la despesa de personal, obviant-ne d’altres, i s’ha entestat a “oferir l’estancament de la plantilla com a panacea del rigor en la gestió, sense relacionar-ho amb la producció que s’està fent”.

Això ha provocat una aplicació administrativista i dogmàtica de la consigna de “no créixer” que va portar en poques setmanes al fet que es deixés de contractar personal temporal amb anys de treball a l’empresa (fet que va provocar disfuncions en la realització d’alguns programes) i, a la vegada, a la contractació, per exemple, d’una unitat mòbil externa, amb els seus equips, per cobrir un acte al Teatre Nacional de Catalunya, per no haver de fer un o dos contractes “per sessions” (d’un dia de durada) a dos càmeres. De manera que es van gastar molts més diners però, això sí, carregant-los en partides que no estan sota la lupa, i se suposa que així l’empresa apareix com a responsable d’una gestió seriosa.

No cal dir que el comitè d’empresa va reaccionar denunciant dins i fora aquestes actuacions, convocant una assemblea i forçant una negociació sobre la desena de persones descontractades. Perquè una cosa és reconèixer la part positiva de l’orientació general del nou contracte-programa (2005-2008) i que la plantilla de TV3 no pot créixer indefinidament, i l’altra és aplicar mecànicament unes directrius i frenar artificialment la producció pròpia per afavorir empreses audiovisuals que idíl·licament es titllen “d’indústria audiovisual catalana”, però que en la pràctica es redueixen unes al parasitisme de TV3 i altres a la monopolització del sector, gràcies a un creixement obtingut amb uns beneficis que, no cal dir-ho, s’han aconseguit amb la base de condicions laborals desregulades i en molts casos clarament lesives per als treballadors.