Confluència de sectors polítics, econòmics i mediàtics contra els mitjans públics. Mentre les urgències polítiques es desenvolupen en altres àmbits, els anuncis i les intencions del Govern o dels grans partits en relació a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals van sortint a la llum. Ja sigui en anuncis explícits o en respostes a preguntes periodístiques, el Govern manté que cal l’aprimament de la Corporació i de les seves estructures, i que la seva direcció ha de tenir un caràcter més empresarial, cosa que hagués estat desitjable en els 20 anys de control per part de CiU. També diu que, via reforma parlamentària, plantejarà reduir els membres del Consell de Govern, que ara són dotze precisament per la voluntat de CiU quan el Parlament va aprovar la Llei de la CCMA. La nova xifra seria ara de cinc, set o vuit, si hem de creure el portaveu del PP, que s’ha afanyat a garantir que, si hi ha reducció, es mantindrà la “representativitat” dels partits en el Consell, que en contra de la doctrina dels blocs electorals, i com s’ha fet amb la composició de la Mesa del Parlament, aquí considera que es limita a la presència dels tres partits més grans. Hi ha també un discurs populista que ensenya la pastanaga de la reducció de càrrecs o del sou dels membres del CAC o de la CCMA, i amaga el bastó que, amb l’argument de millorar l’eficiència en la gestió, pot retornar la radiotelevisió pública al vell model filogovernamental, que és el què la Llei de la Corporació volia superar.

A nivell mediàtic, continuen les informacions-opinions interessades, especialment des d’un gran grup de comunicació català, on casualment es situa el President de la CCMA o la directora de TV3 entre els membres del Govern, i com a exemple del caràcter transversal d’aquest. I on també s’editorialitza sobre la “lentitud de la política” a partir que no s’ha procedit a la substitució de la directora de TV3 pel fet que hagi canviat el govern. Uns i altres confonen conscientment la ciutadania amagant el previst a la Llei de la Corporació, que és un mandat de sis anys per diferenciar-lo de les legislatures parlamentàries, i sobretot el referit als criteris per a l’elecció dels càrrecs, que no es contempla en funció de quotes polítiques, sinó de la capacitació professional contrastada i la independència en la gestió.

Contra això, cal recordar tota la legislació que legitima els mitjans públics com a essencials per a la democràcia i per garantir una informació independent i una programació de qualitat, que els audiovisuals privats no tenen entre les seves prioritats. I concretament els de la Generalitat per reforçar la cohesió social, la identitat col·lectiva i la normalització de la llengua i la cultura catalanes. Per això no són vàlides les comparacions superficials sobre el nombre de treballadors, sense posar-ho en relació amb el servei públic que donen els mitjans de la CCMA i la quantitat i la qualitat de la seva oferta, majoritàriament ben valorada per la societat segons tots els estudis, en contrast amb la degradació i la banalitat de la programació del sector privat. La defensa del servei públic audiovisual inclou, per tant, l’exigència de la seva independència i de que no s’involucioni cap el passat, i també el manteniment d’unes condicions laborals i salarials dignes, que són les que fan possible una programació per diversos canals i a l’alçada de les exigències democràtiques i tecnològiques de la nostra societat.

Barcelona, 16 de març de 2011