Per segona vegada en una legislatura s’esvaeix la possibilitat d’aprovar la nova llei de la CCRTV, un mandat parlamentari que data de desembre del 1999, que urgia a reformar la llei de Creació de la Corporació (abans fins i tot que la del CAC i que s’abordés una Llei Audiovisual general). Ho demostra el fet que el clam dels professionals del sector, avalat pels experts en comunicació i en dret a la informació, va portar a una resolució transitòria segons la qual el nou director general de la CCRTV, tot i que el seguiria nomenant el Govern, requeriria del vist-i-plau del consell d’administració, fet que va portar a l’elecció de Miquel Puig, impulsor d’una primavera que, tot i contradictòria, va congelar-se arran del nomenament d’Artur Mas com a candidat a les eleccions del 2003, fet que va comportar la caiguda de Puig i la primera interrupció dels treballs de la comissió que estudiava la reforma de la Corporació.

Aquest segon cop el que semblava surrealista ha demostrat no ser-ho tant: davant una proposta que desgovernamentalitzava i despartiditzava la gestió de la CCRTV, l’oposició s’hi mostrava reticent, afirmant que amagava (sense que ho demostrés per enlloc) intents de controlar els mitjans de la Generalitat. Finalment, i després de molta paciència i prudència dels integrants del tripartit per portar al consens el PP i CiU, es va aconseguir l’acord en ponència, a costa de rebaixar el caràcter més participatiu en les propostes al CAC de membres del consell d’administració (o de Govern, com s’havia de dir, en la que també passava a anomenar-se Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals). Però els retards -amb diversos responsables- a l’hora de portar-ho al ple, la ruptura del tripartit i el distanciament d’ERC de l’acord de ponència, més la convocatòria anticipada d’eleccions, van escurçar al mínim el temps per dur la llei endavant, de forma que només es podia fer en tràmit d’urgència i pel procediment anomenat de lectura única (que escurça el període d’esmenes, no contempla compareixences, etc.), que requereix, al contrari que per a l’aprovació de la Llei, el consens de tots els partits.

L’enduriment del clima preelectoral i la demostració de poca credulitat del PP i CiU en un model no governamental ni partiditzat de mitjans públics han fet la resta, i la sola petició de compareixences feta per aquests partits, innecessàries perquè ja s’havien fet l’any 1999, i l’opinió del gruix del sector és prou coneguda, han impossibilitat novament que s’aprovés la llei. Ara, tornem a l’inici. Hi haurà nou govern, nou director general de la Corporació, nous directors de TV3 i Catalunya Ràdio, nous caps d’informatius, i també, probablement, de programes, d’àrees de secció, i, si cal, de conductors d’Informatius.

Com a la resta de mitjans públics, excepte RTVE, que tot i la duresa del pla de reconversió laboral, disposa ja de la nova llei de la Corporació RTVE que, tot i les limitacions, contempla que el director general no el nomeni el Govern, sinó el Parlament. Tant haver estat a l’avantguarda de la democratització de l’audiovisual públic per acabar com Canal 9 o la Tele Matas d’IB3, i per retrocedir no sense conseqüències, com s’està veient amb els qüestionaments de diversos orígens de les tasques, funcions i composició del CAC, l’únic reducte de consens en comunicació audiovisual que havia permès el debat monogràfic de 1999 ara també ha estat posat en qüestió.