Aquest article ha estat publicat per la revista Comunicació21 en la seva edició del mes de gener de 2006

L’aprovació de la nova Llei de l’audiovisual de Catalunya ha coincidit amb un dictamen del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) sobre els excessos d’alguns programes de la cadena radiofònica COPE. L’aldarull de la COPE porta mesos en dansa; la llei, anys d’elaboració a foc lent, malgrat l’acord unànime del Parlament que data del primer plenari de la darrera legislatura convergent.

El dictamen del CAC hauria portat cua en qualsevol moment que s’hagués fet públic. Però la llei també, en el moment que fos aprovada. El còctel dels dos fets quasi simultanis ha resultat explosiu. Sobretot perquè fora de Catalunya la consciència sobre la necessitat d’una regulació explícita del sector audiovisual encara és més feble que a casa nostra. I perquè plou sobre mullat. L’ofensiva ja empresa pels editors i els seus portaveus contra el projecte de llei de l’Estatut del periodista professional (EPP), actualment a debat a les Corts Generals, és exactament la mateixa, i amb els mateixos arguments, que l’envestida contra tota intenció de regulació del sector audiovisual. I a més, els editors són ja tots multimèdia i tenen un únic discurs: que ningú reguli cap dret a la informació.

Tant és així que un editorial d’un dels diaris amb més audiència de la dreta tradicional espanyola s’atreveix a pontificar: “Qui són els polítics per legislar sobre la llibertat d’expressió?” Aquesta sentència comporta dos insults a la intel·ligència. En primer lloc, qui pot negar la necessitat de legislar sobre drets constitucionals com la llibertat d’expressió i d’informació i els seus corol·laris clàusula de consciència i secret professional? I en segon lloc, qui, a part dels polítics, elegits precisament per legislar, té la potestat i el deure de fer-ho?

Però l’escàndol sobre la llei catalana i les potestats sancionadores del CAC és només el primer acte de la tempesta que s’esdevindrà quan el govern de l’Estat presenti el projecte de llei de l’audiovisual que té pràcticament ultimat i anunciï la creació d’una autoritat de l’audiovisual per a tot l’Estat. Llavors tornaran a sortir tots els canons que ja han ressonat contra l’EPP, amb acusacions de franquisme, estalinisme, corporativisme, intervencionisme, inconstitucionalitat, atemptat a la llibertat d’expressió, voluntat censora, intent de sovietitzar les redaccions… Tot això per reclamar drets i oferir obligacions comunes a la quasi totalitat de països democràtics.

¿Què ens passa en aquesta feble democràcia espanyola que ningú no pot posar normes al poder absolut dels propietaris dels mitjans de comunicació? ¿És que finalment haurem d’acceptar que la informació és una mercaderia i no un dret dels ciutadans? ¿És que la propietat dels mitjans comporta també el dret a configurar la realitat que més convingui als seus interessos? ¿Hem de seguir en l’excepcionalitat de l’Espanya és diferent que va inventar aquell ministre d’Informació i Turisme del tardofranquisme, autor d’una norma coneguda com la llei Fraga que encara ningú no ha derogat?

Però la confusió sobre la necessitat de regular el dret a la informació arriba fins a sectors de bona fe que ignoren les legislacions actuals a països del nostre entorn o que dubten, de manera generalitzada, sobre la capacitat dels nostres polítics. Aquests han mostrat una sensibilitat prou dubtosa sobre aquesta matèria durant tota l’etapa de l’actual període democràtic, utilitzant i abusant dels mitjans públics amb la mateixa lleugeresa que ho han fet els propietaris dels mitjans privats, i considerant-se propietaris d’allò que només podien gestionar per delegació de la ciutadania.

És més, alguns membres del CAC, gens sospitosos d’ignorància, es defensen dels atacs rebuts, diferenciant la necessitat de regular els mitjans audiovisuals perquè són de concessió administrativa, mentre que descarten la necessitat de regular la informació a la premsa perquè són empreses que no depenen de llicència específica. En primer lloc, caldria recordar que el Codi deontològic del periodisme, aprovat per unanimitat en el Consell d’Europa, determina que les empreses informatives no són empreses convencionals si no que cal considerar-les empreses socioeconòmiques i amb responsabilitats específiques. En segon lloc, la deontologia professional és la mateixa per a tots els suports informatius i el dret ciutadà a la informació no distingeix entre sectors. Finalment, els criteris que utilitzen les autoritats de l’audiovisual, les de casa i les de tota Europa, són exactament els que configuren els codis de deontologia de la professió periodística, els de casa i els d’arreu del món.

Es produeix, doncs, una esquizofrènia inversemblant en considerar que allò que comença a ser raonable per als mitjans audiovisuals no ho és també per al conjunt del sistema de mitjans de comunicació social. ¿A què es dedica, doncs, el Consell de la Informació portuguès, o l’Ordine italià, o la Comissiò Nacional d’Acreditacions francesa, si no a regir-se pels mateixos criteris deontològics que les autoritats de l’audiovisual i amb capacitats d’intervenció similar per al conjunt dels informadors i empreses informatives? S’ha arribat a argumentar que la deontologia és un compromís particular i voluntari de l’informador. I que en tot cas procedeix l’autoregulació. ¿És que el jurament hipocràtic permet escollir entre curar o matar segons la consciència particular del metge de torn? I l’autoregulació, amb qui? ¿Amb els empresaris que no admeten cap intervenció de ningú en el seu poder absolut? ¿Quants consells de redacció s’han pogut crear en tot l’Estat Espanyol en els darrers 25 anys? Fora de Catalunya tres: dos dels quals en crisi de funcionament per incompliments de les empreses dels acords pactats; i a Catalunya cinc, dos d’ells en empreses públiques. Aquest és el balanç de l’autoregulació a tot l’Estat des de l’inici de l’actual període democràtic. I el balanç de la conducta dels mitjans? Com a mostra, la COPE.

Correcció: Traduït traduit.com