Article publicat al número del mes de juny de 2007 de la revista Cuadernos para el diálogo

Que «Espanya és diferent» ens sona, als veterans, a un tòpic encunyat per la propaganda d’Informació i Turisme del tardofranquisme que inspirava un ministre tan singular com don Manuel Fraga Iribarne, que ha demostrat ser tan incombustible que encara figura en la nòmina política després de tres lustres de democràcia.

Però era o és diferent per a bé o per a mal? En el seu moment va servir perquè les coristes d’El Molino cantessin allò de «viva Fraga Iribarne, que nos deja enseñar las carnes». En el moment present la seva llei renovadora però igualment restrictiva sobre la llibertat d’expressió i el dret d’informació, sense ser plenament aplicable per inconstitucional, encara no està derogada.

Que ningú s’escandalitzi, les lleis del franquisme solament es deroguen quan una altra la substitueix, o decauen genèricament solament en aquells articles que directament fossin antidemocràtics i per tant entressin en col·lisió amb la constitució democràtica de 1978. La llei de premsa i impremta coneguda com la llei Fraga ningú la va substituir, sota la pressió de les patums del periodisme i els seus editors, entre antifranquistes i liberals, que van sentenciar que: «la millor llei de premsa és la que no existeix». O sigui que de fet la Llei Fraga ja no actua, encara que pogués invocar-se en aspectes no antidemocràtics, i qualsevol altra tampoc, perquè ningú més s’ha preocupat del tema durant tot aquest temps.

No va ser aquesta la reacció dels països del nostre entorn europeu que van conèixer durant el segle XX dues ocasions sinistres en les quals es van imposar règims totalitaris o intents imperials a través de dues guerres anomenades mundials.

Alguns ja havien legislat entre guerres i no van evitar la segona, uns altres es van apressar a legislar després de la segona per resoldre la possibilitat d’una nova reiteració. Mai més un Goebbels manipulant les masses cap al suïcidi col·lectiu i les massacres mundials! es van dir llavors els legisladors constitucionalistes aliats i vencedors.

Una altra experiència, potser més pròxima a la nostra, va acabar el seu llarg trànsit per una dictadura militar amb una ruptura democràtica, com va suposar la incruenta revolució lusitana dels clavells només quatre anys abans de la proclamació de la nostra carta magna, la qual cosa els va permetre començar la seva marxa democràtica sense hipoteques ni residus de totalitarisme.

Definitivament, l’exemplar transició espanyola ens ha deixat algun símptoma que Espanya és i segueix sent diferent. Per a alguns, fins i tot orgullosos d’aquesta idiosincràsia, no s’han preocupat a destriar ni comparar el que ens hem perdut amb motiu de la diferència. Segueix present aquell menyspreu que «inventin ells», sense ni tan sols l’afany per copiar-los en tants ensenyaments que per soferts poguessin ser de bon consell.

Aquí tot vol seguir sent singular. Que els mitjans audiovisuals no estiguin sotmesos a les autoritats corresponents és un signe de llibertat d’expressió. Que no es compleixin els compromisos de la regulació vinculant per als Estats comunitaris de Televisió sense Fronteres és un signe de modernitat. Ningú podrà posar en un futur portes al camp, diuen els postmoderns. O sigui: tot s’hi val.

Són clars els efectes perversos i els perills jacents en aquelles societats que es resisteixen a regular el dret a la informació. Ja forma part de seminaris d’estudi el paper dels mitjans de comunicació a les guerres dels Balcans. Els odis ètnics i els greuges històrics llançats cap a l’extermini dels uns contra els altres, amb el brutal acompanyament de diaris, ràdios i televisions.

També s’ha parlat i molt de l’excepció italiana on un magnat de la comunicació s’instal·la en el poder, i per dues vegades, des de l’oligopoli dels mitjans privats propis i l’ús particular dels públics, alterant les lleis que ho podien frenar, les que posessin obstacles a la col·lisió d’interessos, les que protegissin la competència, les que frenessin la seva obsessió monopolística i controladora. Tot i les veus que clamaven contra la limitació de la llibertat d’expressió a Itàlia, on autors com Antonio Tabucchi s’han vist obligats a opinar a diaris francesos o espanyols durant els mandats de Berlusconi, la veritat és que gràcies a una legislació rigorosa els periodistes italians disposen de prou instruments legals per resistir-se i exercir la seva professió amb exigència. També a Espanya hi ha hagut intents berlusconians en homes com Mario Conde o Javier de la Rosa que van acabar les seves aventures davant els jutges, no per falta d’ambició sinó per arribar tard a culminar una maquinària indestructible i per cometre altres nyaps col·laterals pel camí.

Però si alguna excepció existeix a Europa aquesta és l’espanyola. El 30 de setembre de 1980 una editorial d’El País ja carregava contra l’informe que Sean MacBride havia dirigit per encàrrec de la UNESCO sota el títol: Un sol món, veus múltiples. A més de MacBride, fundador d’Amnistia Internacional i premi Nóbel i Lenin de la Pau, redactaven l’informe setze membres, entre els quals personalitats com el director i fundador de Le Monde, Hubert Beuve-Mery, el també Nóbel Gabriel García Márquez o Marshall MacLuhan. No obstant això les seves propostes d’establir drets i deures per als informadors i criteris per a la democratització de la informació ja li va semblar al diari espanyol massa restrictiu per a la defensa d’una llibertat d’expressió sempre confosa amb la llibertat d’empresa, dels anomenats mitjans independents. Per descomptat no es va quedar solament en aquesta percepció. Els Estats Units, en plena guerra freda i amb el prestigi ideològic del moment dels anomenats països no alineats, va retirar el seu suport econòmic a la UNESCO a la qual no va reingresar fins a la recent conferència del Fòrum de les Cultures, a Barcelona 2004. Allà s’hi va celebrear un homenatge als supervivents de l’informe MacBride i només per això ja van tremolar les estructures de la convenció.

Què és doncs el que passa de debò a Espanya? Ho definia amb claredat una altra editorial de l’El País, de 23 d’octubre de 2005, titulat Periodistas i des de llavors ha plogut a pitjor. Cito textualment els mals que certifica: «fallida de la deontologia professional; manipulació de la informació per a sotmetre-la a interessos espuris; falta de transparència de molts mitjans sobre la seva estructura o el seu ideari i fragilitat laboral d’amplis sectors professionals. Tot això ha cristal·litzat en una preocupant indefensió dels ciutadans davant alguns abusos dels mitjans. Uns abusos que, massa sovint deriven plana i simplement en corrupció». Per si això fos poc el mateix editorial compara la situació espanyola amb la regulació europea que no ha aixecat «el soroll del cas espanyol, correlat exacte de l’amalgama d’insults, infàmies, intromissions en la intimitat, groguisme o confusió entre informació i opinió que diàriament tracta de passar per periodisme de qualitat als quioscs i a les ones d’aquest país. Traspassar l’amplíssim territori de l’opinió per endinsar-se resoltament en els pantans de la desestabilització de les institucions democràtiques constitueix una altra peculiaritat espanyola que no té parangó a la resta d’Europa».

Semblava que anàvem bé. Amb un diagnòstic tan contundent, que subscriuria qualsevol analista responsable de la situació de la comunicació a Espanya, la conclusió lògica seria que fan falta algunes mesures correctores com les implementades a Europa que han evitat arribar a aquest «sense parangó». Doncs no, l’editorial era per rebutjar el projecte legislatiu de l’Estatut del periodista professional (EPP), en debat parlamentari des del novembre de 2004 i per acabar amb una sentència escruixidora a la llum dels problemes denunciats: «El judici dels lectors i audiències d’una banda, i el Codi Penal, per una altra, es basten per delimitar l’ample terreny de joc des del qual els periodistes han de realitzar la seva contribució a l’enfortiment de la democràcia». O sigui, trenta anys després, la millor llei segueix sent la que no existeix.

Però veiem la medicina del diari liberal-progressista de referència. Les audiències són les que enalteixen «l’amalgama d’insults, infàmies, intromissions en la intimitat, groguisme», el mal que es pretén combatre. Els diaris més difamatoris són els que arriben actualment als més grans creixements de lectors. On està la correcció que imposa el seu judici? I el Codi Penal, en l’altra contrabalança, que només pot aconseguir una sentència en ferm al cap de dotze o quinze anys després dels fets denunciats, si es té temps i diners per denunciar-los i recórrer a instàncies superiors fins a arribar al Constitucional, quan ja ningú recorda ni tan sols el que s’ha denunciat encara que els seus efectes irreversibles poden haver enfonsat a persones o institucions per sempre, amb calúmnies o invencions manipuladores de tota veracitat. Vaja quins remeis per contribuir «a l’enfortiment de la democràcia».

No serà que no es pretén cap enfortiment de la democràcia sinó que es persegueix el poder dels mitjans, sense entrebancs de cap responsabilitat, per fer-lo més absolut? Aquí està el parangó amb les democràcies consolidades d’Europa amb qui, ni els més liberal-progressistes d’Espanya, volen semblances.

Mentre, a Europa se segueix una altra marxa ben diferent. Al 1993 l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa aprovava per unanimitat a Estrasburg el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme i recomanava la seva aplicació a tots els Estats membre. Aquest document, al que va reafirmar la seva adhesió el Govern espanyol, recull fórmules que els eurodiputats han entès necessàries per garantir el dret a la informació de la ciutadania en els països democràtics i, en diversos dels seus apartats, assenyala que som els periodistes els responsables de vetllar per aquest dret i que la pluralitat de mitjans ha de reflectir-se en la pluralitat d’idees en l’interior de les redaccions.

Algunes perles d’aquest saborós document:
«7. Els mitjans de comunicació efectuen una labor de mediació i prestació del servei de la informació i els drets que posseixen en relació amb la llibertat d’informació, estan en funció dels destinataris que són els ciutadans.
17. La informació i la comunicació que es realitzen pel periodisme a través dels mitjans de comunicació i amb el suport formidable de les noves tecnologies, té una importància decisiva amb el desenvolupament individual i social. És imprescindible per a la vida democràtica, ja que per desenvolupar-se plenament, la democràcia ha de garantir la participació dels ciutadans en els afers públics. Només cal assenyalar que aquesta participació serà impossible si els ciutadans no
reben la informació oportuna sobre els assumptes públics que necessiten i que ha de ser prestada pels mitjans de comunicació.
10…. a més de garantir la llibertat dels mitjans de comunicació, és necessari també salvaguardar la llibertat en els mitjans de comunicació evitant pressions internes.
14…. és necessari reforçar les garanties de llibertat d’expressió dels periodistes a qui correspon en última instància ser els emissors finals de la informació.
28…. per a assegurar la qualitat de treball del periodisme i independència dels periodistes és necessari garantir un salari digne i unes condicions, mitjans de treball i instruments adequats.»

No acaba aquí l’abast de tal resolució. Descriu quins són els principis bàsics de la informació: veracitat, independència i responsabilitat. Assegura que la informació, al ser un dret ciutadà, no pot convertir-se en una «mercaderia». Defineix les empreses de comunicació com a «empreses socio-econòmiques», amb responsabilitats davant la societat. I diu el mateix de les empreses públiques. Defensa també la implantació d’Estatuts de Redacció, com a organisme d’interlocució entre editors, propietaris i periodistes dins dels mitjans, per garantir la independència dels professionals. En fi, recomana organismes per a la millor aplicació i seguiment de tot el que s’ha exposat i el compromís dels Estats membres de la Unió per fer-lo complir. Igualito que a Espanya, on els mitjans privats segueixen dient «no» a qualsevol regulació, els públics gairebé sempre convertits en una finca particular dels governs de torn i els periodistes cada vegada mes condicionats pels poders polítics i/o econòmics i més precaritzats en les seves condicions laborals.

Però no tot és plorar. La Constitució Espanyola va consagrar no només la llibertat d’expressió i el dret a informar i ser informat de tot ciutadà, sinó que va afegir dos pilars bàsics per als informadors: la clàusula de consciència i el secret professional. La primera és l’excepció legislativa de tot el període democràtic ja que va merèixer una llei orgànica pròpia, aprovada per unanimitat al 1993. Una altra que hi havia prevista per regular, el secret professional, va ser desestimada a la mateixa tongada de sessions i espera el seu moment. Una recent llei de la Ràdio Televisió Espanyola ha vist finalment la llum amb un model adequat perquè es converteixi realment en un mitjà al servei de la ciutadania i amb garantia de màxima independència i professionalitat. Llàstima que la contrapartida hagi estat reduir el seu capital humà a la meitat amb criteris de rendibilitat empresarial abans de definir l’abast del nou projecte. Falta que la doctrina d’aquesta llei inundi les que regeixen les ràdios i les televisions públiques dependents de les administracions autonòmiques o locals. El Govern prepara la nova llei de l’Audiovisual en la qual haurà de figurar per fi l’organisme regulador del sector ja previst en la citada llei d’RTVE. A Catalunya existeix una llei de l’Audiovisual dins dels estàndards europeus i un Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) amb les competències similars a les dels seus homòlegs comunitaris.

L’assignatura pendent de més importància és la regulació del dret a la informació, també segons cànons europeus, en l’esperit dels compromisos adquirits. Hi ha un projecte de llei en tràmit parlamentari. L’Estatut del periodista professional passeja per les Corts Generals des que va ser admès a tràmit, per tots els grups parlamentaris menys el Popular, al novembre de 2004 i encara segueix sense esmenes en comissió i sense el tràmit final de debat i aprovació, si té lloc. Fins a la data ha sofert 83 ampliacions de termini. Desconec si hi ha precedents de tal dilació. El procés produeix un gran escepticisme i la legislatura es va acostant a la seva fi. La iniciativa, sorgida de les pròpies organitzacions de periodistes, ha trobat els rebutjos seculars d’editors i els seus portaveus amb una agressivitat inusitada. La mateixa que regna en el debat polític quotidià. En definitiva és el mateix debat de com s’ha d’administrar la democràcia. Els mitjans ja han atravessat les línies vermelles que els mantenien en el seu paper de quart poder. Ho volen tot i marcar l’agenda dels altres tres. Això quan no insinuen clarament que els sobren. Perquè un ha hagut d’escoltar a les ones, sense conseqüències que se sàpiga, una innocent interrogació sobre si «no queda a Espanya cap militar amb honor per a acabar amb l’Estatut d’autonomia de Catalunya?» Em diran que és una insensatesa, però d’aquestes moren les societats i els sistemes de convivència. Algunes pràctiques polítiques també semblen inclinades cap a aquesta deriva. Els legisladors entre la batussa quotidiana i la pressió dels mitjans, caminen insegurs i desconcertats sense afrontar aquest gran deute per consolidar els valors democràtics. Hi ha una oportunitat, sinó s’aprofita potser n’hi hagi d’altres, però millor no jugar amb la sort dels pobles.

*Enric Bastardes és periodista i secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP)