Compareixença el 29 de maig davant la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats sobre el projecte d’Estatut del Periodista Professional de Dardo Gómez, secretari d’Organització de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) i president del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC)

Senyories, agraeixo aquesta oportunitat d’oferir la visió de la majoria dels periodistes professionals que habitem les redaccions espanyoles i que estem representats, a través de les nostres respectives organitzacions, en el Fòrum d’Organitzacions de Periodistes. Nosaltres, els periodistes venim comprovant en la nostra tascar diària que l’article 20 de la Constitució Espanyola i la seva rèplica en els diferents estatuts autonòmics no són garantia suficient de la vigència del dret dels espanyols a rebre informació veraç i completa.

Una cosa que vam considerar particularment greu, ja que la informació és un valor estratègic que serveix a la definició de la resta de drets. Sobre la base de la informació els ciutadans decidim qui ha de governar la cosa pública, com s’han d’administrar i distribuir les riqueses de la nació, com s’ha de regular la sanitat, com s’ha d’educar als nostres fills… En defintiva, com organitzar les nostres institucions i en quina societat volem viure.

Entenem que és responsabilitat dels legisladors vetllar per garantir als seus ciutadans l’exercici dels seus drets i que tal deure no pot quedar en mans d’organitzacions ni grups empresarials que no han estat triats per exercir aquesta funció. Ha de percebre el legislador que els espanyols estan vivint en un estat d’indefensió enfront del poder dels mitjans de comunicació que s’han apropiat d’un bé que no és seu sinó de la ciutadania: la informació.

A mitjan 2005, el diari El País diagnosticava en un editorial dirigit a atacar el projecte que ens ocupa, que el tractament informatiu dels mitjans espanyols està atemptant “contra les institucions bàsiques de l’Estat, degradant la dignitat dels periodistes, provoqui la indefensió de la ciutadania i atempti, en suma, contra la democràcia.” Aquest diagnòstic no ha estat contestat per cap altre mig ni per cap altra organització professional o laboral.

El mateix editorial afegia que aquesta situació “no té parangó a la resta d’Europa”. No aclaria que en aquests països, superades les dues grans dictadures que van assolar el continent, van decidir regular el dret a la informació perquè no es repetissin impunement des dels mitjans els actes que van propiciar l’accés de l’horror al poder. Ho han fet fa decennis i en tots aquests anys no hi ha periodistes italians, francesos, portuguesos o nòrdics que s’hagin manifestat contra aquestes regulacions dels seus respectius països.

La funció del periodista
La tasca del periodista duu implícita la responsabilitat de custodiar el dret constitucional de la ciutadania a la informació, una condició que dignifica la nostra tasca i a la qual ens neguem a renunciar. I és així perquè el dret del periodista a informar, com ho documenten nombrosos tractats, comporta el deure de subministrar informació, veraç, plural i completa. Quant al concepte de veracitat, crec que el constitucional ja ha estat contundent i precís en la seva definició i no val la pena entrar en discussions estèrils sobre la seva factibilitat i la seva necessària exigència.

És aquest dret i el deure bàsic d’informar el que està en perill a Espanya i si el legislador complix amb el seu deure d’assegurar-ne el seu exercici no posa en perill la llibertat de premsa de les empreses, que seguiran tenint total protecció per decidir la seva línia editorial i la seva forma de producció com li garanteix la llibertat d’empresa. Tampoc estarà en perill la llibertat d’expressió ja que els seus editorials i comentaris seguiran comptant amb aquest dret; simplement, el lector no serà confós en la seva bona fe confonent opinió amb notícia.

Un organisme regulador
Disposar que totes aquestes necessitats d’una societat democràtica i moderna siguin realitat a Espanya no és una prerrogativa sinó un deure del legislador i disposar l’existència d’un organisme independent que cuidi de les eines necessària per al seu compliment no és un acte d’intervenció en alguna cosa que no els competeix, sinó donar compliment a una comanda dels ciutadans que l’han triat. Cap altre estament a Espanya té aquesta legitimitat.

Aquest organisme, com bé assenyala el projecte que tractem, ha de marcar les regles del joc perquè els mitjans s’autorregulin; ja que no hi ha autorregulació sense un marc previ, com es pot veure en les experiències d’altres països.

Credencial professional
Aquest organisme independent ha de determinar, així mateix, qui són els subjectes d’aquesta regulació i identificar-los amb claredat davant els ciutadans i els organismes públics i privats. Aquesta és la funció de la credencial que es reclama, que com les que existeixen a la resta de països europeus compti amb el suport d’una autoritat pública; que li atorga la garantia de la seva idoneïtat.

Aquesta credencial no existeix a Espanya, on abunden carnets d’entitats corporatives que l’única cosa que certifiquen és la pertinença de la persona a aquesta entitat. En el projecte que ens ocupa no tractem d’informadors potencials ni de persones amb estudis de capacitació per exercir la professió; sinó de periodistes professionals. En l’entorn europeu hi ha exemples més que suficients d’acreditacions reals i fiables de l’exercici de la professió.

Regulació laboral
La promulgació d’una llei que donés resposta a aquestes demandes seria una pura declamació sense posar límit a la creixent precarietat laboral dels periodistes, i això no és una extravagància. El mateix Consell d’Europa dins del seu Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, assenyala la necessitat de dotar els periodistes de sous i condicions laborals dignes per estar en condicions de complir amb aquesta missió.

Permetin-me recordar-los que, en aquests moments, gairebé el 50% dels periodistes espanyols no disposen de contracte laboral o són contractes precaris. Tots els estudis elaborats són coincidents en relació a aquesta qüestió. Ja al 1996 se certificava que el 42,01% dels periodistes ocupats a la premsa diària espanyola eren treballadors a la peça; mentre que a les publicacions no diàries, entre el 60% i el 90% del material que publiquen són produïts per pagament a la peça. En el sector ràdio i a l’audiovisual; els contractes laborals s’han anat reemplaçant per contractacions mercantils de prestació de serveis i les últimes regulacions de plantilles han donat pas a contractacions externes que aguditzen aquesta tendència. No parlem ja de l’explotació salvatge del treball gratuït dels estudiants en pràctiques.

En suma, que la meitat dels periodistes espanyols treballen amb cobertura social incerta, sense convenis laborals, mancats de representació sindical i amb escassa o nul·la capacitat de negociar els seus salaris. En aquestes condicions és difícil defensar la dignitat professional.

La Disposició Transitòria II d’aquest projecte, que contempla la inclusió dels periodistes a la peça en el Règim General de la Seguretat Social, és fonamental per a remeiar aquesta situació i equiparar els periodistes amb la resta de treballadors espanyols. Això no suposa un privilegi, ja que ho contempla la Llei, existeixen altres col·lectius amb formes especials de cotització ajustades a la particularitat dels seus treballs i la seva aplicació en altres països des de fa anys oferix mostres importables de la seva aplicació.

El Consell d’Europa
L’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar per unanimitat, l’1 de juliol de 1993, el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, un codi recomanat als governs de tots els països membres, i del qual és imprescindible rescatar alguns apartats que amb el degut respecte, recomanaria tenir en compte als membres d’aquesta comissió.

  • Els editors, propietaris i periodistes no han de considerar-se amos de la informació.
  • El periodisme es basa en els mitjans de comunicació, que al seu torn se sustenten en una estructura empresarial, en la qual cal distingir entre editors, propietaris i periodistes.
  • El respecte legítim de l’orientació ideològica dels editors o dels propietaris queda limitat per les exigències inexorables de la veracitat de les notícies i de la rectitud ètica de les opinions, exigides pel dret fonamental dels ciutadans a la informació.
  • Les empreses d’informació han de ser considerades com empreses socioeconòmiques que facin possible la prestació d’un dret fonamental.
  • En funció d’aquestes exigències, és necessari reforçar les garanties de llibertat d’expressió dels periodistes, a qui correspon, en última instància, transmetre la informació.
  • És necessària l’elaboració d’estatuts de la redacció periodística amb la finalitat d’ordenar les relacions professionals dels periodistes amb els propietaris i editors en l’interior dels mitjans de comunicació, amb independència de les obligacions laborals. Dintre d’aquests estatuts es preveu l’existència de comitès de redacció.

A Espanya, la Llei Orgànica 2/1997 assenyala que la informació no pot ser objecte de consideracions mercantilistes, ni el professional de la informació pot ser concebut com una espècie de mercenari obert a tot tipus d’informacions i notícies que són difoses al marge del mandat constitucional de veracitat i pluralisme; però pretendre que això es compleixi sense el desenvolupament orgànic de les condicions que assegurin aquesta independència professional és una autèntica ingenuïtat.

El dia a dia de les redaccions així ho han fet evident.