Article publicat pel secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Dardo Gómez, a El Observador.com

CRIDAR al rearmament moral del periodisme, dir-li a les empreses que siguin respectuoses de l’ètica periodística o suggerir bones pràctiques laborals entren en el catàleg de la ‘bobalització’ del moment. Mentre es consumen aquest seguit de ximpleries, per sort, a les empreses se segueix lluitant per minimitzar l’impacte de la prepotència patronal.

DES DE sempre s’ha dit, en el món de la política, que quan es vol amagar un assumpte, no hi ha gens millor que promoure una comissió que s’encarregui del cas. Tot es perdrà en estudis i regatejos, fins acabar amb el tema arxivat per fastig i oblit.

EN l’àmbit de la professió periodística, des de fa alguns anys, hem inaugurat un recurs similar mitjançant seriosos observatoris, enquestes i estudis per saber com està la professió que, com tots sabem, estava malmesa i ha anat pitjor, malgrat les anàlisis.
I no parlo dels nous estudis i anàlisis, sinó dels que s’estan fent des de fa anys; no dubto que amb sana intenció, però ningú pot dir que hagin servit per a molt, ni tan sols per a una mica.

HA estat com anar al metge per alguna malaltia, que li fessin unes analítiques i després ho despatxessin amb el diagnòstic per a casa. Del remei, ja parlarem.

COM aquest gust pels estudis no es perd en un dia; tot just ens va atacar la crisi amb ferotgia, el primer ha estat reeditar nous observatoris i altres bajanades per saber amb certesa el que ja sabem per evidència.

I tampoc és que s’aporti certesa; perquè ningú no sap de debò quants periodistes han perdut les seves ocupacions; les dades disponibles són les que es desprenen dels ERO i dels acomiadaments formalitzats davant comitès d’empreses o davant la magistratura.

És a dir, dels periodistes que contaven amb un contracte de treball; aquells als quals les empreses els havien donat “certificat d’existència”.

PERÒ els observadors, des de les seves talaies no albiren ni reconeixen a la resta; els que naveguen a les pasteres del periodisme espanyol i que, segons dades prudents, poden ser fins al 35% de la professió. Amb aquest més/menys no hi ha anàlisi que s’aguanti i converteixen totes les dades dels observatoris en paper mullat.

ÉS que aquests obstinats a observar, segueixen guanyats per la miopia i sense voler admetre que no se sap quants periodistes treballen a Espanya. I no dic “hi ha” per no entrar en els debats estèrils i recurrents sobre suposats furtius o intrusos; parlo d’aquells que mengem i dels que deixen de menjar d’això.

A més, donen idees

TAMBÉ és temps de discursos i de donar titulars.

DURANT una estona s’havia fet callar el discurs de les “bones pràctiques”; que és una mica així com la cúpula de la bajanada, posició que només li disputa el mite beneit de l’autorregulació dels mitjans.

DONCS el tema ha ressuscitat i es recomana a les empreses que adoptin aquestes bones pràctiques que no sabem quines són ni se’ns indiquen.

L’hi diuen a les mateixes empreses que estan acomiadant de forma salvatge, extorquint als seus treballadors perquè acceptin disminucions de salaris sense cap contrapartida o enganyant-los perquè renunciïn als seus drets amb la promesa verbal de donar-los després treball si

ALGUNS, a més, donen idees als empresaris. Hi ha qui acaba d’apuntar de forma pública que preferirien la suspensió temporal d’ocupació als acomiadaments. Doncs clar, i davant la possibilitat d’anar a la forca molts optarien per Guantánamo; no et fot.

I ho llancen així, deixats anar i es queden tan amples. Bestiesa major és difícil de trobar.

A rearmament toquen

QUAN ja semblava que el catàleg d’imprudències i bajanades s’havia esgotat apareix qui crida al rearmament moral del periodisme. Quina crida.
EL periodisme, estimats amics, no és una unitat en l’espiritual ni en d’empresarial ni en els seus objectius.

COM ja ho assenyalaven fa més de quinze anys els parlamentaris del Consell d’Europa, en això del periodisme i, més precís, dintre dels mitjans periodístics cal distingir entre els accionistes, els editors (i el seu personal de confiança, afegeixo jo) i els periodistes.

A qui es dirigeix la crida al rearmament moral?

SUPOSO que no als periodistes, que no tenim capacitat per decidir sobre els destins de les empreses, que hem estat apartats de les seves definicions editorials i mai consultats sobre les seves aventures mediàtiques.

SE m’ocorre que, si es fa una crida a algú i es pretén que respongui; caldria cridar-lo pel seu nom. Més encara, caldria explicar-li com i en què està confosa la seva moral per instar-li al seu rearmament.

PERÒ, això de cridar a les coses pel seu nom no se’ls dóna bé a aquells que volen nedar i guardar la roba; fan com que denuncien però deixen tot en l’aire. No sigui cas que algun s’empipi.

Per sort, uns altres treballen

COM és fàcil de deduir i si no ho dedueixen els hi dic, aquestes aportacions a la ‘bobalització’ provenen d’aquells que no tenen possibilitat, capacitat ni ganes de fer res de positiu pels treballadors de la informació.

NO tenen possibilitat perquè no representen als treballadors, no tenen capacitat perquè no estan ni saben què passa a les empreses i no tenen ganes perquè temen enfrontar-se a les empreses i als seus directius, que moltes vegades també ho són d’aquestes organitzacions declamatòries.

PER sort, els comitès d’empreses i els delegats sindicals que són els autèntics i únics representants dels seus companys sí tenen la possibilitat, capacitat i ganes de lluitar per salvar llocs de treball o, en el pitjor dels casos, assolir les millors condicions davant els acomiadaments.

ELLS sí que es parteixen el pit al costat dels seus companys i no necessiten cap rearmament moral, ells estan donant mostres d’una moral sòlida i d’una enteresa que s’hauria de respectar i deixar de dir impertinències.