El passat 7 d’abril Gervasio Sánchez va recollir el Premi Internacional de Periodisme Julio Anguita Parrado atorgat pel Sindicat de Periodistes d’Andalusia. Aquest és el discurs que va pronunciar.

Benvolguts membres del jurat, estimades Antonia i Ana, mare i germana de Julio, senyor alcalde, senyor vicerector, estimada Lola, senyores i senyors.

Amb gran emoció rebo el Premi Internacional de Periodisme Julio Anguita Parrado, convocat pel Sindicat de Periodistes d’Andalusia, amb el suport de l’Ajuntament i la Universitat de Còrdova.

No vaig conèixer Julio però alguns dels meus millors amics van ser companys seus durant el temps que va passar als EUA i he demanat a un d’ells, el gran periodista Alfonso Armada, que m’escrivís un petit perfil que llegeixo a continuació:

«Vaig compartir amb Julio alguns dels moments més divertits i lluminosos de la meva feina com a corresponsal d’ABC a Nova York. Julio apareixia sempre impecable, amb la seva camisa i la seva corbata en estat de revista, sempre de bon humor, amb un somriure d’orella a orella i la ironia ben esmolada. Feia molt més suportables esmorzars i rodes de premsa, desfilades de moda i nits flamenques. La notícia de la seva mort a les rodalies de Bagdad ens va deixar muts, desencaixats. Encara que les empreses periodístiques juguin i practiquin la guerra de trinxeres econòmiques i ideològiques, entre els corresponsals acreditats a Nova York i davant les Nacions Unides hi havia una companyonia que passava per sobre de manxetes i samarretes.

Estimem tant a Julio. El vam estimar i el continuem estimant», acaba dient el meu amic Alfonso Armada.

Senyores i senyors.

Sempre que retorno a Còrdova recordo meu primer viatge en tren que va començar a la vella estació d’aquesta ciutat. Tenia tres anys. Els meus germans petits saltaven d’alegria. S’iniciava una gran aventura. Barcelona era el nostre destí. Jo mirava les llàgrimes de la meva mare. Ens en anàvem per sempre. Vaig trigar a tornar gairebé dues dècades a la meva ciutat natal, però els juro que sempre he estat del Còrdova.

Mai oblidaré la temporada 1964-1965. No sé si vostès ho saben, però el Còrdova té un rècord molt difícil de batre. En aquella temporada, una de les vuit que va jugar a la Primera Divisió, només va rebre dos gols en els 15 partits que va jugar a l’Arcàngel, un del gran Di Stefano quan jugava a l’Espanyol, i un altre en pròpia porta, de Ricardo Costa, contra el Saragossa. Ningú el va guanyar al seu estadi i va quedar cinquè a la Lliga. Inoblidable.

Quant vaig plorar quan a la temporada 1971-1972 el Còrdova va baixar a Segona Divisió, amb Kubala d’entrenador. Tenia dotze anys i ja he superat el mig segle. L’any que ve farà 40 anys. Si us plau, senyor alcalde, faci el miracle i retorni’ns de nou a la Primera Divisió. És insuportable aquesta condemna eterna.

Vull felicitar a la corporació municipal per batejar dues places de Còrdova amb els noms de Julio Anguita Parrado i de José Couso. Heu honrat a les seves famílies i han dignificat el mandat electoral.

Quina diferència d’actitud si la comparem amb la del govern de la nació, la Fiscalia general o la Fiscalia de l’Audiència Nacional.

Entre bastidors, els alts càrrecs polítics i judicials del nostre país han conspirat contra els seus propis ciutadans. Entre bastidors, han lluitat “amb ungles i dents per fer desaparèixer els càrrecs contra els tres militars”, implicats en l’assassinat de José Couso mentre mentien als seus familiars. Ho hem llegit en els papers del Departament d’Estat dels Estats Units filtrats per Wikileaks, que deixen els nostres polítics i fiscals nus moralment.

Sí, el president, José Luis Rodríguez Zapatero, l’exvicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega, l’exministre de Justícia Juan Fernández López Aguilar, l’exministre d’Afers Estrangers Miguel Ángel Moratinos, el fiscal general de l’Estat, Cándido Conde-Pumpido i el fiscal en cap de l’Audiència Nacional, Javier Zaragoza.

Sí, tots ells van conspirar per sepultar el cas Couso sota un vel de silenci. Penso en paraules molt dures per denominar aquests comportaments. Però l’elegància d’un acte com aquest només em permet cridar «covards». Això sí, COVARDS amb majúscules.

Senyores i senyors.

Podríem repassar el món des de fa mil o cent anys perquè els éssers humans estem emparentats amb la guerra, la violència i la mort des de temps immemorials. Però n’hi ha prou de reflexionar sobre tot allò que ha passat en les dues últimes dècades.

A finals dels anys vuitanta vam viure un ideal: el fantasma d’una guerra nuclear començava a esvair-se mentre els descobriments mèdics i tecnològics permetien salvar milions d’éssers humans.

Els europeus, els grans inventors i exportadors de monstruositats com l’esclavitud i el genocidi, superaven les dramàtiques diferències del passat que havien provocat guerres permanents i es dedicaven a crear un gran paradís econòmic.

La cursa armamentística es va frenar en sec i es van començar a solucionar els conflictes armats vinculats a la Guerra Freda. Les guerres llargues i sagnants, com la d’El Salvador, la d’Angola o la de Cambodja donaven pas a processos de pau molt dinàmics que aconseguien en dies i setmanes el que havia estat impossible en mesos i anys de negociacions.

Era el temps de posar fi als règims dictatorials i corruptes i exportar la democràcia entre els nostres excedents. Era el temps d’establir regles justes en els nostres intercanvis comercials.

Però els esdeveniments es van precipitar. Les armes ja no obeïen els seus antics amos, vinculats als governs dels Estats Units, de l’ex Unió Soviètica, de França, de Gran Bretanya o de la Xina, els més poderosos.

Ara defensaven interessos de ‘jefecillos’ locals afavorits per les antigues potències colonials i molts països es dessagnaven davant la inoperància i la hipocresia dels governants més poderosos als Balcans, Orient Mitjà i Llunyà i, sobretot, a l’Àfrica.

Els periodistes estem obligats a documentar els drames humans. Hem de sentir el dolor de les víctimes si volem transmetre amb decència.

Ryszard Kapuscinski va escriure que «el reporter ho ha de viure tot en la seva pròpia carn» a Els cínics no serveixen per a aquest ofici, un dels millors manuals que existeixen sobre periodisme. També afirmava que «és erroni escriure sobre algú amb qui no s’ha compartit almenys una mica de la seva vida».

En un altre dels seus grans llibres, Ébano, que transcorre a l’Àfrica, va reflexionar sobre el costum dels mitjans de comunicació d’amuntegar els morts en xifres anodines i de parlar de «morir en massa» quan «l’home sempre mor sol».

A vegades em pregunten per la meva fotografia preferida. Podria triar-ne una que mostra les runes de la biblioteca de Sarajevo atravessada per un feix de llum que es cola per una escletxa del sostre derruït.

Podria triar una que representa dues mutilacions al mateix temps, la del nen a qui li falta una cama i un ull per culpa de l’explosió d’una mina antipersona amb la seva mare tapada de cap a peus amb el tradicional burca afganès.

Podria triar la d’una nena sudanesa que mira a la meva càmera i a la meva consciència amb una calma que dol, mentre agonitza en un camp de desplaçats al sud del Sudan.

Podria triar centenars d’imatges.

Però crec que la meva millor fotografia encara no l’he feta. No penso en una sorprenent imatge que doni la volta al món. M’agradaria mostrar la dignitat, més un concepte que una situació, una cosa molt difícil de resumir en una imatge.

Quan algú pateix o agonitza és molt fàcil fotografiar. Resulta fins i tot fotogènic. I hi ha recursos retòrics que s’utilitzen sovint: nens envoltats de mosques, homes amb mirades perdudes mentre moren, éssers humans reconvertits en esquelets errants.

Crec que els que pateixen i els que moren tenen dret al nostre respecte. Han pogut perdre-ho tot, inclosa la vida, però ningú té dret a arrencar la dignitat.

Ser capaç de mostrar-se, de fixar l’emoció d’un instant límit i, alhora, documentar-ho s’ha convertit en la meva assignatura pendent.

L’única veritat inqüestionable de les guerres són les víctimes. El món del Dolor s’assembla a un oceà sense límits. Els seus protagonistes formen un interminable exèrcit de molts zeros condemnats a l’anonimat.

Per què els països més rics són els més pobres? La resposta és freda com el gel: voltors carronyers, que es presenten davant les seves societats opulentes com decents homes de negocis, roben les seves riqueses i corrompen els seus governs.

S’enduen els diamants, el petroli i el coltan i deixen armes perquè els més petits juguin a matar-se.

Si la corrupció és perseguida en les nostres societats, per què permetem que les nostres multinacionals utilitzin la corrupció per treure més beneficis. Si busquem pal·liar el sofriment en els nostres hospitals, per què no impedim el genocidi o la persecució ètnica.

Els senyors de la guerra protegeixen els seus interessos mentre els soldats estrangers apuntalen el seu poder. Tot segueix igual des de fa 30 anys a països com l’Iraq, Colòmbia, República Democràtica del Congo o l’Afganistan, tal com han explicat Eman Ahmad, Eduardo Márquez, Caddy Adzuba i Mónica Bernabé, els meus predecessors a la llista de guanyadors del Premi Internacional Julio Anguita Parrado.

Les armes són cada vegada més lleugeres. Els fabricants tenen interès a abaratir costos i reduir l’edat dels combatents. Els comandants saben que els nens s’entusiasmen amb els jocs bèl·lics. Els soldats infantils no repliquen quan se’ls dóna una ordre i són fàcilment substituïbles.
Els nostres fills de 13 anys serien combatents en molts països africans. Actuarien com a homes i matarien pel control d’una cantonada. Encara que no sabrien respondre a una pregunta simple: Per què el meu país està en guerra?

Els homes són privilegiats. Les nenes de les seves mateixes edats són violades pels seus caps, utilitzades com a esclaves sexuals, marcades per sempre per a l’odi i la malaltia.

Si tenen sort moriran molt joves. Si no, la sida els estendrà la mà durant alguns anys. La ignomínia total: són esclaves sexuals durant la guerra i prostitutes quan s’arriba a la pau i es produeix el desembarcament massiu dels estrangers. Els països afectats per la violència dels blancs gairebé sempre fan olor de dòlars i colònia de luxe.

Poden ser iraquians, colombians, congolesos, afganesos, somalis, de Costa d’Ivori, libis. Van ser, abans, guatemalencs, exiugoslaus, cambodjans, angolesos…

Totes les guerres obeeixen a causes importades. Hi ha guerres perquè la voracitat i la depredació estan presents en totes les transaccions econòmiques entre les grans multinacionals i els petits països del Tercer Món.

Hi ha guerres perquè els mateixos governs que patrocinen la Declaració universal dels Drets Humans al seu territori nacional els violen sistemàticament quan es tracta de defensar els seus interessos estratègics.

Hi ha guerres perquè la venda d’armes és un negoci amb grans marges de beneficis. Hi ha guerres perquè Espanya ha exportat armes a països víctimes de conflictes eterns durant tots els governs des de l’inici de la transició el 1977.

I aquest vergonyós negoci s’ha quadruplicat des de 2004, des de l’arribada al poder de José Luis Rodríguez Zapatero, el governant que més ha instrumentalitzat i trepitjat la paraula pau, que, fins i tot, va guanyar les eleccions gràcies a l’estat d’opinió creat contra la guerra d’Iraq i els errors comesos per José María Aznar.

Tant de bo fos una broma el que estic dient però no ho és: s’han quadruplicat les vendes d’armes en sis anys i no els ha caigut la cara de vergonya.

Fem un gran llibre dels morts, de les víctimes de tantes guerres inútils i inacabades. Un llibre tan pesat com els pressupostos de tots els estats junts i presentem-lo a la humanitat.

A partir d’aquest dia el món començarà a canviar perquè la visió total de totes aquestes biografies inacabades ens obligarà a donar un crit definitiu contra el cinisme de les nostres institucions governamentals, l’obscè maneig dels assumptes internacionals i el vergonyós comportament dels nostres polítics i diplomàtics quan es tracta de pal·liar el sofriment.

Moltes gràcies

Publicat a la web de l’ SPA

Etiquetes: , , , ,