La compareixença ahir del director general de la CCRTV, Joan Majó, a la comissió de control del Parlament va ser clarificadora d’una manera de fer i de pensar continuïsta pel que fa a l’herència del passat, i frívola en relació a alguns projectes de futur.

Interpel·lat pels informes escrits amb acusacions contra professionals de TV3 que eren en mans del govern de CiU en els quals s’implicava com a informadora l’actual Cap de selecció de personal, el director general ho va qualificar tot de “insinuacions anònimes”, que feien impossible un cara a cara per contrastar la negativa de l’implicada, però no va explicar per què no es feia una investigació per esbrinar l’autoria dels informes, que és possible i viable, sempre que es vulgui. Potser perquè destapar les misèries del passat, que l’SPC va denunciar reiteradament, quan era norma de la casa que “qui paga, mana”, posaria massa en evidència el continuïsme en un seguit d’àrees de gestió de TV3 i d’altres empreses de la Corporació. Per nosaltres, aclarir els fets no és fer una cacera de bruixes, sinó posar les coses al seu lloc per poder bastir un projecte de futur no contaminat de les lacres passades, de les quals s’abomina formalment però se’n subestima les conseqüències.

I parlant de futur, va ser sorprenent també l’interès demostrat pel director general per la proposta de la SEPI de desestructuració d’RTVE, de la qual va afirmar que no hi havia moltes coses a aplicar a la CCRTV , perquè algunes ja s’havien dut endavant, però sí que en altres podria inspirar-s’hi, com és la proposta d’aplicar sinergies entre les redaccions de TV3 i de Catalunya Ràdio. Idea aquesta que ja van llençar altres directors generals, enlluernats potser pel miratge d’unificar feines i rendibilitzar polivalències, però que com acostuma a passar amb alguns gestors poc informats, ignora criteris bàsics de la comunicació i la necessària diversificació de missatges segons el mitjà. Missatges que no es poden unificar per a audiències, ritmes i temps diferents. I enlluernament que acostuma a estar guiat només per criteris econòmics d’abaratiment de despeses, que no paren atenció a la qualitat de la informació.

Faria més bé el director general de rendibilitzar el sou i la feina d’antics comissaris polítics, resituats cap amunt i fins i tot intercanviats entre TV3 i Catalunya Ràdio, i amb més responsabilitats passades que la cap de selecció.

En tot cas, sorprén tanta prospectiva de futur quan és pròxima l’aprovació de la reforma de la Llei de la CCRTV, que ha d’acordar nous criteris d’elecció del director general, per consens o per majoria, d’acord amb el nou model que ha de definir el Parlament, i no pas la SEPI ni cap comissió que s’hi inspiri.

Barcelona, 18 de març de 2006