La nova correlació de les forces polítiques al Parlament espanyol que va sorgir de les urnes el passat 14 de març haurà de modificar la gestió en diverses àrees de la societat espanyola, però pel que fa als mitjans de comunicació i tractament de la informació els canvis poden ser importants. Això pot produir-se en part perquè la majoria dels partits polítics que han augmentat la seva presència parlamentària tenen assumit el compromís programátic de modificar diversos aspectes d’aquesta àrea. Una altra raó a tenir en compte és que la política dirigista de la informació desenvolupada pel govern sortint ha provocat una reacció mai produïda abans en la ciutadania. El nou govern, per poc que actuï de forma assenyada, ha de satisfer aquesta necessitat manifestada pels ciutadans de rebre informació veraç, encara que en alguns potser hagi estat una necessitat no sentida.

Les promeses són un deute
En l’últim tram de la passada legislatura el grup parlamentari socialista va presentar una proposició no de llei per debatre al Congrés dels Diputats un estatut necessari que reguli la professió periodística i, de forma paral·lela, un projecte de la seva regulació laboral per llei. Poques setmanes més tard, els grups parlamentaris d’Izquierda Unida i d’Iniciativa per Catalunya-Verds presentaven sengles projectes de llei amb els mateixos propòsits. Aquests últims van presentar dos textos pràcticament idèntics a la proposta d’Estatut del Periodista Professional i de Llei de Regulació Laboral dels Periodistes, elaborats pel Fòrum d’Organitzacions de Periodistes (FOP), que van ser aprovats per la Convenció de Periodistes d’Espanya el maig del 2000 a Valladolid. Les organitzacions membres del Fòrum s’havien ocupat en el seu moment de fer arribar aquests projectes a tots els grups parlamentaris, en una ronda que va obtenir com a resultat directe que la gairebé totalitat dels partits polítics amb representació parlamentària consideraven necessàries aquestes lleis; CiU va apuntar que convenia una consulta amb els empresaris de mitjans per arribar a un consens i el PP no es va pronunciar.

Al Parlament, les propostes van ser totalment rebutjades pel PP, que en aquest moment comptava amb majoria absoluta, però els partits proponents van assegurar que les tornarien a presentar en l’actual legislatura. De fet, les han incloses en els seus programes electorals i el candidat del PSOE es va dirigir per escrit a la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP) comprometent-se amb aquests reclams a més del de democratització dels mitjans públics (www.fesp.org). Hi ha la possibilitat que el PP canviï la seva actitud davant d’aquests temes en la legislatura que s’inicia; ja que en l’anterior, els parlamentaris del partit en el govern rebutjaven gairebé sistemàticament les propostes de l’oposició.

Els lleugers arguments dels legisladors del llavors partit del Govern per justificar el seu rebuig a aquestes propostes semblen dictats pel prejudici que la proposta de l’oposició suposava una crítica a mitjans afins al govern o que denunciava l’existència d’una manipulació informativa en la qual intuïen que es pretenia involucrar al govern. Sens dubte, ara aquesta actitud haurà de canviar i els parlamentaris del PP haurien d’assumir una actitud més flexible enfront de les demandes dels informadors per regular la seva professió. Aquesta nova situació ens duu a un moderat optimisme; de fet, hem de creure que tots compliran els seus compromisos i que hi haurà debat al Parlament sobre les nostres propostes; però no hi ha més garantia que aquesta…

Hi ha forts poders fàctics que pressionaran i de manera molt intensa perquè els polítics no compleixin els compromisos adquirits amb la nostra professió o que ho facin rebaixant molt l’abast d’aquesta regulació. La tasca de les organitzacions de periodistes haurà d’estar dirigida en els pròxims mesos a recordar als polítics que “les promeses són un deute”, més que més si es fan en període electoral. Sense urgències, però amb presència.

De forma paral·lela, caldrà fer pedagogia entre la professió que començarà a ser intoxicada des de la cúpula dels seus mitjans i també per molts col·legues; sobretot des de les files professionalistes que, amb arguments de màscara progressista, defensaran els interessos neoliberals de les seves empreses. Aquesta tasca d’informació és importantísima ja que no s’ha de descartar la necessitat de mobilitzar les redaccions per protegir als polítics que es sentin compromesos de debò amb la paraula donada als ciutadans.

No hem d’estar sols
Al principi assenyalava que el nou govern no pot menysprear els reclams populars dels últims mesos del govern sortint i que van tenir la seva expressió més clara en la tarda del 13 de març. En la successió de fets que van arrencar amb la vaga general del 20 de juny de 2002 i que van culminar en la vigília electoral, a més de la denúncia de les seves causes i responsables, va haver-hi de manera permanent un reclam d’informació veraç. Les denúncies contra la seva ocultació o la seva distorsió van estar presents en tot moment.
Aquest reclam o necessitat d’informació pot ser que no hagi estat conscient en molts que ho van expressar; però podríem dir el mateix d’altres drets fonamentals. És obligació dels polítics i també dels periodistes saber llegir els missatges i interpretar-los.

Prenguem un eslògan dels més repetits el 13M: “abans de votar volem la veritat”, és clar que les persones estaven donant a aquesta informació un valor estratègic per decidir el seu vot. Aquest és un fet nou que no es pot desatendre; per la mateixa raó ha de ser part de la nostra tasca de reivindicació fer arribar les nostres raons a les organitzacions ciutadanes que ja han demostrat la seva preocupació per la informació. Davant de la previsible campanya dels mitjans contra el nostre projecte hem de fer arribar a la ciutadania que, a més de la defensa de l’exercici digne de la nostra professió, està en joc la supervivència dels valors democràtics.

Per què cal regular
Durant la transició política ni en els anys posteriors, no va haver-hi des de les organitzacions de periodistes la suficient lucidesa per mirar al nostre entorn i comparar la nostra situació amb la dels col·legues a la resta d’Europa. Amb una sola mirada n’hi hagués hagut prou per a entendre que sense una regulació, tant els periodistes com la informació, quedaven lliurats sense cap fre a les apetències de les empreses de mitjans. Resulta sorprenent, però, que en el moment de sortir del desert preconstitucional ningú va semblar interessar-se per saber com funcionaven els periodistes en altres països ni que es preguntessin, els qui ho coneixien, per què s’havien dotat d’algunes normes que aquí semblaven extravagants. Per simple miopía es va pensar que després de la llei Fraga, el millor era cap llei; a això hi van contribuir certs personatges de la nostra professió que, bé per malaptesa o per proximitat als interessos dels seus amos, van proclamar que tota regulació de la professió anava contra la llibertat dels periodistes. No és necessari abundar en comentaris, els resultats són a la vista.

El 1993, l’aparició dels sindicats de periodistes en el panorama espanyol va introduir en el discurs reivindicatiu de la professió la necessitat de mesures reguladores per emparar l’exercici independent de la professió, entenent que aquesta regulació havia d’incloure un ampli arc de seguretats i que l’estabilitat laboral era imprescindible perquè aquestes seguretats, en el moment que s’assolissin, tinguessin vigència real . Coincident en el temps, l’1 de juliol de 1993, l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa va aprovar per unanimitat el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme; que està recomanat als governs de tots els països membres i que recull moltes de les reivindicacions que introduïen les noves organitzacions d’informadors:

– Els editors, propietaris i periodistes no han de considerar-se amos de la informació.
– El periodisme es basa en els mitjans de comunicació, que se sustenten en una estructura empresarial; en ella cal distingir entre editors, propietaris i periodistes.
– El respecte legítim de l’orientació ideològica dels editors o dels propietaris queda limitat per les exigències inexorables de la veracitat de les notícies i de la rectitud ètica de les opinions, exigides pel dret fonamental dels ciutadans a la informació.
– Les empreses d’informació han de ser considerades com a empreses socioeconòmiques que facin possible la prestació d’un dret fonamental.
– En funció d’aquestes exigències, és necessari reforçar les garanties de llibertat d’expressió dels periodistes, a qui correspon, en última instància, transmetre la informació.
– És necessària l’elaboració d’estatuts de la redacció periodística amb la finalitat d’ordenar les relacions professionals dels periodistes amb els propietaris i editors a l’interior dels mitjans de comunicació, amb independència de les obligacions laborals. Dintre d’aquests estatuts es preveu l’existència de comitès de redacció.
– Per assegurar la qualitat de treball del periodisme i independència dels periodistes és necessari garantir un salari digne i unes condicions, mitjans de treball i instruments adequats.

La correspondència entre precarietat professional i precarietat laboral les ben condensa Enric Bastardes, secretari general de la FeSP, en assenyalar que periodistes tan fràgils com els espanyols no poden sortejar les pressions polítiques, econòmiques, ni menys encara les de la seva pròpia empresa a la qual, moltes vegades, no els uneix ni un simple contracte laboral. Una societat democràtica madura amb periodistes en precari no pot estar informada ni amb rigor ni amb serietat. Potser a alguns la millora de les condicions no els seria suficient per treballar amb major consciència, però per a la majoria són condició indispensable per a convertir-los en veritables periodistes; quan avui són simples proveïdors de continguts, que no s’atreveixen a córrer el risc de perdre el seu treball o fan mèrits perquè algun dia, cada vegada més improbable, accedeixin a un lloc fix.

Pals a les rodes
A l’octubre passat vam considerar que, encara que s’havia avortat la primera proposta de la nostra regulació, ja era positiu que hagués entrat a debat al Parlament; és innegable que ara s’obren vies més amples i que hi ha raons per a un moderat optimisme. Això no obstant, seria d’una gran ingenuïtat no preveure que la pressió dels mitjans sobre el Parlament i sobre els sindicats generalistes per frenar la regulació que reclamem serà fortíssima. No oblidem pas que els uns i els altres els necessiten per divulgar els seus projectes; els mitjans prou que ho saben i també saben com pressionar-los.

La reacció ultramuntana no només utilitzarà totes les seves bateries sinó que actuarà unida davant nostre; els sindicats de periodistes ja sabem que entre els empresaris dels mitjans regeix el precepte ca no menja ca. Amb solidaritat digna de més alta destinació, les empreses oculten sistemàticament els nostres conflictes laborals, les nostres reivindicacions, i posen sordina a les sentències judicials favorables a les nostres demandes. Tan sols la tenacitat dels nostres militants ha aconseguit que la ciutadania anés adquirint consciència de la situació humiliant de molts professionals de la informació.

No hi haurà diferències entre els mitjans conservadors de sempre i els que presumeixen de progressistes, i per a la tasca comptaran amb alguns dels nostres col·legues que els faran el joc sumant a la seva vocació professionalista la seva devoció empresarial. En aquestes files s’alinearan alguns dels notables que ja durant la transició estaven en contra de tota regulació i que ara seran capaços de defensar una desregulació que permet que prop del 40% de la informació que es consumeix a Espanya sigui realitzada per treballadors sense relació laboral reconeguda. No hi faltaran els que s’obstinaran a sostenir amb supina ingenuïtat que el periodisme és una professió liberal, uns altres continuaran confonent llibertat d’empresa amb llibertat de premsa i no faltaran els que sostinguin que la pluralitat de mitjans és prou garantia de pluralitat informativa.

Les experiències viscudes a Espanya i la qualitat informativa de les seves pròpies empreses són el millor argument al nostre favor. És a la vista de tots que no hi ha pluralitat informativa si aquesta pluralitat no es dóna a l’interior de les redaccions, que la llibertat de les empreses per informar sense censura no és garantia d’informació veraç i que és necessari dotar els professionals de la informació de recursos i protecció legals que els permetin preservar la qualitat de la informació dels interessos dels seus empresaris sense posar en perill els seus llocs de treball. L’existència d’estatuts i comitès de redacció no afecta a les llibertats d’empresa i de premsa dels editors; simplement salvaguarda la independència professional per protegir el dret fonamental de la ciutadania a rebre informació de bona qualitat.

Una informació de la qual la ciutadania n’és la legítima propietària. De la mateixa forma que la salut no és propietat de les clíniques ni dels metges i que l’educació no ho és dels centres d’ensenyament ni dels mestres, la informació no és propietat dels editors ni dels periodistes.

La sostenibilitat de les empreses
Tampoc faltarà en el discurs involucionista, l’apel·lació a la sostenibilitat de les empreses i al perill que suposaria per a la continuïtat de moltes d’elles la regulació laboral de la nostra professió. Si això fos cert, caldria informar a l’opinió pública que a Espanya hi ha mitjans en mans d’empreses insolvents, d’aventurers que només poden desenvolupar els seus projectes empresarials si l’Estat els permet operar amb plantilles encobertes al marge de la llei, si poden comptar amb milers de periodistes a la peça sense protecció social i sense drets laborals, si se’ls consenteix el frau de llei de contractar com a autònoms a treballadors dependents, si poden continuar vulnerant mitjançant extorsió els drets d’autoria dels seus treballadors i si se’ls deixa continuar utilitzant els estudiants en pràctiques com a mà d’obra gratuïta. Si això fos cert, que sàpiguen els parlamentaris que la nostra informació està segrestada per mans poc fiables.

Tampoc faltarà l’acusació de suposat corporativisme i també diran que en la nostra reivindicació s’oculta l’afany de guanyar privilegis que restringirien la llibertat d’expressió dels ciutadans. Res menys cert. El tipus de regulació professional que nosaltres proposem estén la seva protecció a tots els que de forma professional exerceixin el periodisme i el reconeixement de drets específics per garantir la independència d’aquests informadors no interfereix en el dret dels ciutadans a expressar-se, opinar o informar amb tota la llibertat que li garanteix la Constitució Espanyola.

L’estatut proposat tampoc estableix requisits de titulació per a l’exercici professional del periodisme, encara que entenem que si aquests requisits existeixen als convenis o en la normativa laboral no suposarien pas cap atemptat a la llibertat d’expressió i informació.

No a una regulació qualsevol
A Malgrat totes aquestes pedres que ens trobarem pel camí i dels senyals equívocs que pretendran enganyar als legisladors hi ha raons per a un optimisme no ingenu. Hem de confiar en els polítics que s’han compromès al canvi, i ells, si saben llegir el missatge de la ciutadania, hauran entès que no se’ls ha donat cap xec en blanc. Això no obstant, res no ens assegura que la futura llei de regulació professional i laboral dels periodistes que surti del Parlament vagi a estar dissenyada a imatge i semblança del nostre projecte.

Al contrari, molt em temo que hi haurà variades retallades per arribar a l’imprescindible consens parlamentari que faci possible la sanció de les lleis de regulació de la nostra professió. També em temo que el redactat final d’elles no acabarà d’agradar-nos, però amb tot caldrà reconèixer que hem fet un pas immens i que podrem començar a treballar per millorar quelcom que ja existeix. Tanmateix, hem de fer saber als legisladors que no acceptarem una regulació qualsevol; que estarem molt atents per denunciar una cirurgia parlamentària de retoc que acabi anunciant a so de bombo i platerets una regulació descolorida que deixi tot més o menys tal com està i a més ho legalitzi.

La regulació laboral i professional que defensem es planteja des de la necessitat de recuperar la dignitat del nostre treball i ha de fixar les bases per garantir a la ciutadania que els mitjans informatius són al seu servei. Tot el que no vagi en aquesta direcció seria un engany tant als professionals de la informació com a la ciutadania i un parany a la democràcia.

Traducció: Traduït traduit.com