Article publicat per Agustín Yanel (*) a DiarioCritico.com el 13 de desembre passat

Trenta-cinc anys després d’haver estat aprovada la Constitució Espanyola, els successius governs de la democràcia encara no han complert alguns dels seus mandats. I no ha estat per falta de temps, perquè 35 anys són molts anys, sinó per falta de voluntat política i pels seus interessos partidistes. Un d’aquests incompliments afecta directament els periodistes i, com a conseqüència, a la ciutadania: el dret a la llibertat d’expressió i d’informació està reconegut i protegit en l’article 20 de la Carta Magna, però encara falten per aprovar normes legals que ho desenvolupin i cal millorar-ne unes altres ja en vigor.

Quan llegim, a l’article 47 de la Constitució, que «tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat», immediatament diem: «Aquest article no es compleix». Això mateix afirmem els periodistes en llegir a l’article 20.d) que es garanteix el dret de la ciutadania «a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió» i que «la llei regularà el dret a la clàusula de consciència i al secret professional en l’exercici d’aquestes llibertats».

La clàusula de consciència va ser regulada per llei fa 16 anys, però el dret al secret professional dels periodistes encara no ha estat desenvolupat. Aquesta és una de les moltes mancances que pateixen a Espanya els informadors, que es troben en una situació molt pitjor que la dels seus col·legues en d’altres països europeus, llatinoamericans i d’altres parts del món per exercir la seva feina.

Des que la Constitució va ser ratificada en referèndum pel poble espanyol, el 6 de desembre de 1978, ha canviat molt la situació en allò que es refereix al dret fonamental a la llibertat d’expressió i informació. Per bé, afortunadament. Però falten moltes coses per fer, entre elles la regulació per llei del secret professional. És un mandat constitucional de fa tres dècades i mig, però cap govern ho ha complert i, pel que sembla, el que presideix Mariano Rajoy tampoc té cap interès a fer-ho.

Si als Executius anteriors i a l’actual no els ha preocupat no complir de manera plena l’article referit a l’habitatge, que estableix que els poders públics adoptaran les mesures necessàries «per fer efectiu» una cosa tan elemental com el dret a viure en una casa digna, com s’interessaran per desenvolupar un article que afecta els professionals de la informació quan el seu principal interès cap a ells, quan no l’únic, és controlar-los tot el que sigui possible?

En perjudici d’un dret de la ciutadania
Però la falta d’una norma legal que reguli el secret professional no és el més greu de la professió periodística, perquè aquest dret és reconegut en la pràctica pels jutges i hi ha sobrada jurisprudència sobre aquest tema. El realment greu és la situació actual del periodisme i les seves nefastes repercussions en perjudici del dret constitucional de la ciutadania a rebre informació veraç.

Què es pot fer per sortir d’aquesta situació? Per començar, el Govern hauria d’elaborar i presentar al Parlament un projecte de llei que reguli la professió periodística i el dret a la informació de la ciutadania, definint clarament els deures i els drets dels informadors. Aquest dret a la informació dels ciutadans –que els pares de la Constitució van situar en el Títol primer de la Carta Magna, el dels drets i deures fonamentals– no es pot considerar complert únicament perquè qualsevol té la possibilitat de comprar un o altre diari, de visitar diferents mitjans digitals o de triar entre diverses cadenes de ràdio o de televisió. No. Aquest dret només serà una realitat plena el dia que estigui garantit que la informació que rep la ciutadania els la faciliten periodistes professionals independents, que treballen en condicions laborals dignes i amb salaris decents, perquè solament si es troben en aquestes condicions podran fer front a les pressions, ja siguin de la seva mateixa empresa o externes –polítiques, econòmiques, de grups de poder…– i oferir als ciutadans el que és un dret d’ells: la informació.

Fa 10 anys, al 2003, el grup parlamentari d’Esquerra Unida-Iniciativa per Catalunya Verds es va fer ressò de l’esborrany de l’anomenat Estatut del periodista professional (EPP) que havia elaborat el Fòrum d’Organitzacions de Periodistes (FOP), i el va presentar com a proposició de llei. El Ple del Congrés va rebutjar tramitar-ho perquè el PSOE, que tenia majoria, va votar en contra. Els diputats socialistes tampoc van acceptar una proposició de Llei de Reconeixement dels Drets Laborals dels Periodistes, al·legant raons de tècnica legislativa.

Un any abans, quan era líder de l’oposició, José Luis Rodríguez Zapatero s’havia compromès en un acte públic a regular la professió periodística per llei, si arribava al Govern, per millorar la seva situació. També es va comprometre a això per escrit, en una carta dirigida al llavors secretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), Enric Bastardes. Però de la dita al fet hi ha un gran tros: mentre va estar a La Moncloa no va complir aquesta promesa perquè no va voler enfrontar-se als grans grups de comunicació, que rebutgen aquesta regulació legal perquè per a ells suposaria alguns controls que mentre no existeixi podran seguir cometent abusos, irregularitats i fins i tot il·legalitats amb els seus treballadors i col·laboradors, salvant les excepcions.

El FOP –una organització unitària que integra a les agrupacions de periodistes de CCOO i UGT, la FeSP, els Col·legis de Periodistes de Catalunya i Galícia i altres associacions– va elaborar i va presentar públicament al 2010 un esborrany de Llei Orgànica de Garanties del Dret a la Informació de la Ciutadania (LOGDIC). És similar a l’Estatut del Periodista Professional, però millorat i més complet. En ell s’estableixen unes garanties perquè els informadors puguin exercir la seva professió amb independència i es fixen els seus deures i drets; s’empara als anomenats periodistes a la peça i els freelance; es reconeix el dret a la clàusula de consciència i al secret professional; es garanteix l’accés a les fonts informatives, i es proposa crear un Consell Corregulador del Periodisme, amb capacitat per sancionar, que vetlli per garantir que tots els mitjans de comunicació –amb independència del suport en què arriben al ciutadà– compleixen els principis ètics recollits en el Codi Deontològic de la Federació Internacional de Periodistes (FIP).

Falta d’interès del Parlament
Els grups parlamentaris coneixen aquest text, perquè el FOP es va reunir amb ells per presentar-li-ho. Pràcticament tots reconeixen que no té cap sentit que la professió periodística no estigui regulada per llei a Espanya, perquè això incideix en el dret a la informació. Però no han fet res per fer possible que aquest debat parlamentari se celebri, excepte la citada proposició de llei d’IU-ICV quan va acceptar la iniciativa del FOP.

L’elaboració d’un projecte de llei sobre aquesta matèria per part del Govern –l’esborrany del FOP podria servir com a model per millorar-lo– hauria de ser el primer pas per completar el desenvolupament de l’article 20 de la Constitució. Però, a més, la profunda crisi econòmica que encara pateix Espanya, i que els mitjans de comunicació pateixen amb especial intensitat, fa necessari adoptar altres mesures per evitar que continuï la sagnia d’acomiadaments en el sector –se’n calculen prop d’11.000 en els últims cinc anys– i el tancament de publicacions i emissores de ràdio i de televisió. La pèrdua de mitjans de comunicació i de llocs de treball, convé no oblidar-ho, minva el dret a la informació de la ciutadania i disminueix la qualitat de la democràcia.

El Govern de Mariano Rajoy sap que els mitjans de comunicació passen per una situació crítica i que molts no podran sobreviure a la crisi. El que no saben els mitjans és si l’Executiu vol una solució per a aquest problema i si està disposat a buscar-la, en benefici de la democràcia. Però, pel que s’ha vist fins ara, hi ha motius sobrats per pensar que li preocupa molt poc que el periodisme estigui cada vegada pitjor. Tal vegada perquè els mitjans febles són més fàcils de controlar i dominar? El greu, i el Govern hauria de ser conscient d’això, és que si el periodisme està en tan mala situació i no pot exercir de manera correcta la seva funció social, el sistema democràtic també se’n ressent. I l’article 20 de la Constitució continua sense complir-se plenament.

Acomiadaments massius i tancament de mitjans
Però el Govern, si s’ha de jutjar per la seva actitud i pel que no fa en aquest terreny, està demostrant no tenir cap interès a ajudar al fet que els periodistes espanyols puguin treballar en condicions que garanteixin la seva independència i al fet que els mitjans puguin afrontar la crisi sense haver d’acomiadar massivament o, en el pitjor dels casos, tancar. Serveixin aquests tres exemples com a mostra d’aquest desinterès:

• El 28 de maig passat, el PP va votar al Congrés dels Diputats contra una proposició no de llei del PSOE que instava el Govern a adoptar diverses mesures d’ajuda a la premsa. El partit de Rajoy va anunciar que després presentaria una iniciativa pròpia en aquest sentit: han transcorregut més de sis mesos i no ho ha fet.
• Al juny últim, la FAPE i el FOP –en una iniciativa conjunta que representa la gran majoria dels treballadors dels mitjans de comunicació– van sol·licitar una entrevista a la vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, per plantejar-li la necessitat de constituir una taula de diàleg davant la gravetat de la situació. Es tracta de buscar possibles solucions entre el propi Govern, la patronal, els sindicats, les associacions de la premsa i altres col·lectius representatius del sector: ha trigat cinc mesos a respondre i no ha estat ella qui ha rebut a aquests col·lectius, sinó que ha delegat en la directora general de Comunicació.
• El Govern autonòmic del País Valencià, del PP, després d’haver estat durant anys manipulant i utilitzant de manera partidista i vergonyosa la televisió autonòmica, ha decidit no complir la sentència del Tribunal Superior de Justícia –que anul·la l’Expedient de Regulació d’Ocupació de la Radiotelevisió Valenciana (RTVV), perquè s’ha dut a terme amb moltes irregularitats, i obliga a readmetre els mil treballadors acomiadats– i l’ha tancat, deixant els seus ciutadans sense un mitjà de comunicació públic que és necessari, en comptes d’haver modificat el que fos necessari, gestionar-la bé i deixar que hagués funcionat amb criteris professionals i no polítics.

Amb aquest panorama, és obligat concloure que a Espanya no existeix llibertat d’expressió i informació com hauria de ser en una democràcia, que l’article 20 de la Constitució és encara una assignatura pendent de desenvolupar i que aquest Govern i els anteriors són, en gran part, responsables d’això. El dret a la informació de la ciutadania és un dels drets humans, que garanteix la Constitució, i els periodistes són els intermediaris perquè es compleixi. L’única manera de poder aconseguir que això sigui una realitat és que els treballadors dels mitjans de comunicació ho reclamin, a través de totes les seves organitzacions professionals i sindicals de manera conjunta, amb el suport de la ciutadania en defensa del seu dret constitucional a rebre informació veraç i plural.

* Agustín Yanel és Secretari General de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP)