Aquest article ha estat publicat a “Le Monde diplomatique”, en un número extraordinari sobre comunicació editat recentment

El canvi polític resultant de les eleccions del 14 de març de 2004 es va dur a terme sota els ecos d’una cridòria indignada que demanava «volem saber la veritat». No va ser un fet inesperat. La societat espanyola s’havia estat indignant per l’ocultació, en els mitjans de comunicació oficials, de l’existència i l’abast de l’última vaga general de feia dos anys; de la dimensió de la marea negra del Prestige; dels defectes de construcció de l’AVE; de la catàstrofe del Jakoleff; de les mentides sobre la guerra de l’Iraq i, com a punt culminant, de l’autoria de l’atemptat de l’11-M. Del «Nunca máis» al «Volem saber» transcorren molts mesos de presa de consciència i respostes ciutadanes en les quals no van faltar reflexions sintetitzades en un eslògan que va fer fortuna entre milions de manifestants: “La manipulació informativa també és una arma de destrucció massiva”.

Amb la nova majoria política resultant es debat actualment a les Corts Generals un projecte de llei que pretén, després de 25 anys de democràcia, donar garanties per primera vegada del dret a la informació. Tots menys el Partit Popular van acceptar a tràmit el projecte de llei de l’Estatut del periodista professional (EPP), proposat pel grup d’Esquerra Unida-Iniciativa per Catalunya-Verds (IU-ICV). És ara una oportunitat política amb els equilibris parlamentaris adequats per a la seva aprovació. Però les adhesions al text proposat, per part dels grups parlamentaris que ho han acceptat a tràmit, són molt desiguals. L’articulat és sens dubte millorable, però moltes reticències no ho són tant a la forma com al fons. D’aquí que el tràmit parlamentari resulti molt més que un mer tràmit i pel camí de les esmenes i d’un torn de compareixences diverses, el text legislatiu pot quedar buit de contingut si s’imposen les reserves més directament neoliberals o desreguladores.

L’EPP va néixer del consens llargament latent en el si del Fòrum d’Organitzacions de Periodistes (FOP) que engloba el conjunt d’organitzacions sindicals i professionals de periodistes d’Espanya. En concret, les agrupacions de periodistes de CCOO i UGT, la Federació de Sindicats de Periodistes, els Col·legis de Periodistes de Catalunya i Galícia i la Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya. IU en la legislatura anterior es va comprometre a traslladar-lo com a projecte de llei i no va prosperar davant la majoria absoluta del PP. El PSOE va instar el Govern Aznar que proposés una llei en el mateix sentit i també va ser rebutjat. En l’actual legislatura s’ha repetit l’operació amb l’acceptació unànime de tot l’arc parlamentari menys del PP. El text continua sent l’elaborat pel FOP.

Però una vegada ha prosperat la iniciativa, una de les organitzacions integrants del FOP, i redactora durant anys del text consensuat, ha manifestat la seva desvinculació del projecte i presenta fora de lloc i termini una espècie de vot particular alternatiu que, aparentant estar d’acord a legislar el dret a la informació, nega tot el substancial del que s’ha requerit. Aquesta organització discrepant és la Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya (FAPE), liderada ara per Fernando González Urbaneja, que finalment fins i tot va decidir la seva sortida unilateral del FOP i sense explicacions.

Urbaneja és alhora el vot discrepant de l’informe de la comissió d’experts per a un nou model dels Mitjans Públics. En aquest altre cas també, després de reconèixer les excel·lències de l’informe oficial de la comissió, discrepa en allò fonamental volent reduir els mitjans de titularitat pública a la mínima expressió, proposant la privatització d’una de les cadenes de TVE, impedint a la supervivent compaginar publicitat i pressupost públic i posant com a condició prèvia al nou model una dràstica disminució de plantilles. Tot això sent president d’una organització de periodistes.

Però vegem en què discrepa Urbaneja i veurem que és el més fonamental de l’EPP. Discrepa en el fet que existeixi un Consell de la Informació, com a autoritat pública, que atorgui el carnet als professionals (pretén atorgar-los des de la FAPE). Discrepa que aquest organisme tingui potestat per fer complir la llei, és a dir, capacitat sancionadora, amb la qual cosa una llei sense organisme responsable per fer-la complir queda en poc més que una declaració de bones intencions. Discrepa que el Codi deontològic dels periodistes, aquell que creiem que són les nostres normes d’obligat compliment, tinguin un òrgan de seguiment institucional amb capacitat sancionadora (pretén que aquest òrgan també el detecti la FAPE i només amb autoritat moral), amb la qual cosa les normes deontològiques deixarien de ser de compliment obligat i el seu incompliment, impune. Pretén consagrar els col·laboradors, fins i tot els que treballen sota mandat dels mitjans, i que engloba en el concepte genèric de «periodistes per compte propi», com a treballadors autònoms sense vincle laboral, que és tant com consagrar legislativament el motor de la precarietat del sector. I tot això una vegada més en nom dels periodistes.

Però tot i que això és greu, no és el pitjor. És pitjor que introdueixi, un cop passat, la falsa creença de la desunió entre la professió, servint d’excusa a aquells que sense voler contreure compromisos en la matèria, entre altres coses pel que pugui suposar de dificultat amb els editors, anteposen a qualsevol decisió política la falsa premissa de «primer posin-se d’acord vostès», com si fos obligació d’algú posar-se d’acord amb segons qui, disposat per endavant a reafirmar la seva vocació persistent de vot discrepant amb allò raonable i amb arguments sempre a favor que «la millor llei de premsa és la que no existeix».

Però això últim encara no és el pitjor, perquè finalment qui li fes cas només estaria buscant-se el pretext per sortejar la seva responsabilitat legisladora. El pitjor és que l’alternativa discrepant perd de vista que la informació és un dret ciutadà consagrat a la Constitució. Que no es legisla per als periodistes, ni pels periodistes. Que no es pot ser, des d’una organització privada de periodistes, jutge i part en la gestió de drets públics de la totalitat de la ciutadania. Les seves alternatives són, després de tant soroll, redaccions diverses i contradictòries, simplement inconstitucionals.

Per si no fos poc, entre els escrits alternatius mostrats als grups parlamentaris perquè els tinguin com a punt de referència quan existeix ja un projecte de llei admès a tràmit i les seves declaracions públiques i persistents hi ha un abisme de continguts i despropòsits. Mentre per escrit només s’atreveix a redactar un text alternatiu però al cap i a la fi un estatut per a la professió periodística, en les seves manifestacions declara la guerra total a qualsevol estatut, qualifica el del FOP de franquista, corporativista, contrari a la llibertat d’expressió i fins i tot de voler sovietitzar les redaccions. Tot això junt i regirat i amplificat pels mitjans que, sense haver explicat els continguts de l’EPP, editorialitzen dimonitzant-lo amb els seus mateixos arguments. És clar que els mitjans d’aquesta campanya són els grans defensors dels valors democràtics, de les llibertats i del rigor informatiu: ABC, La Razón, El Mundo i les cadenes radiofòniques del mateix entorn en les quals participa de «tertulià».

Però els legisladors s’hauran pres un temps per poder comparar el dret consagrat en el nostre entorn democràtic. Veuran la similitud de lleis que regulen els mateixos deures i drets que els proposats. Que finalment Espanya pot deixar de ser diferent i legislar com van fer tots aquells que van patir les dues grans guerres del segle XX i van veure el rostre del totalitarisme a Europa. Veuran també que Espanya va signar el Codi deontològic del periodisme del Consell d’Europa on ja s’insta els Estats a regular aquestes matèries. Codi, per cert, aprovat per unanimitat dels grups parlamentaris europeus. Veuran també que queda pendent el mandat constitucional de desenvolupament legislatiu del secret professional. Veuran finalment que la informació no és una mercaderia sinó un dret ciutadà, que va pel camí de convertir-se en un simple engany. Veuran la necessitat d’enfortir la tèbia democràcia espanyola en la qual encara continua l’anomenada «llei Fraga», últim vestigi del franquisme en matèria informativa. Veuran tot això i decidiran. I tenim l’esperança que no decidiran debades.

Traducció: Traduït traduit.com