Els i les periodistes, investigadors i acadèmics vinculats a l’àmbit de la comunicació i la informació van arribar a un consens interessant el cap de setmana passat en mantenir que l’Estat bolivià ha de respectar, garantir i ampliar els drets socials i individuals que comprenen, entre d’altres, el dret de totes les persones a la comunicació, a la informació, l’expressió i l’opinió, a més de la llibertat de premsa relacionada amb l’exercici periodístic responsable al servei de la societat. Un esborrany d’aquesta proposta ja circula entre les associacions departamentals perquè s’enriqueixi i posteriorment sigui presentat a l’Assemblea constituent, a mitjan setembre.

Cal destacar l’avanç aconseguit fins ara en aquestes jornades de reflexió, que van ser convocades fa més de dos mesos per l’Associació Nacional de Periodistes de Bolívia, la Confederació Sindical de Treballadors de la Premsa de Bolívia, l’Associació de Periodistes de La Paz i l’Associació Boliviana d’Investigadors de la Comunicació, entre d’altres. Per primera vegada en l’àmbit públic es comença a plantejar la comunicació com a dret humà i la necessitat de reconèixer-la i protegir-la com a tal en el flamant text constitucional, més enllà del dret a la llibertat d’expressió (CPE, art.7, inc. C), la llibertat de premsa (Llei d’impremta, 1925) o l’accés a la informació pública (D.S. 28168, 2005). Recordem que tota llibertat té un caràcter individual i una connotació limitada, en tant que implica l’opció del subjecte entre exercir-la o no; en canvi, tot dret la transcendeix, ja que expressa una necessitat permanent, la qual afecta l’ésser mateix de l’individu com a integrant de la societat si se li nega o se li restringeix, a més que el fet de reconèixer-lo deriva en l’existència correlativa de responsabilitats.

Comunicació com a dret humà

Sens dubte, tenim davant una oportunitat històrica al voltant del procés constituent per tal de plantejar i garantir al país la vigència i el respecte del dret humà a la comunicació. Aquest engloba l’exercici ple i integral d’un conjunt d’altres drets entre els quals podem esmentar els següents:
– el dret a la llibertat d’opinió (potestat de les persones de formular i emetre judicis propis sobre qualsevol assumpte públic o privat),
– el dret a la llibertat d’expressió (ús de qualsevol mitjà, canal, forma o estil per exterioritzar idees, sense que s’exerceixin formes de control o censura),
– el dret a la llibertat de difusió (realització d’activitats de comunicació en igualtat de condicions jurídiques, a més de la possibilitat de constitució d’empreses o entitats dedicades a la comunicació),
– el dret a la informació (potestat de totes les persones per accedir, produir, investigar, fer circular, intercanviar i rebre tota mena d’informació, llevat que afecti el dret a la intimitat de les persones o que estigui protegida per una clàusula de reserva estipulada en l’ordenament jurídic),
– el dret a l’accés i ús dels mitjans i les tecnologies de la informació i comunicació (potestat per accedir i usar lliurement els mitjans i tecnologies de la informació i la comunicació en la producció i per a la circulació i recepció de continguts).

Aleshores, l’objecte del dret a la comunicació l’integren no només pensaments, idees i opinions, sinó també la informació, matèria primera per a la formació i exercici d’enfortiment de ciutadanies responsables dels subjectes i grups, i per a la construcció del desenvolupament humà basat en la participació activa a través del diàleg i el debat democràtics i plurals, amb capacitat d’incidir en la presa de decisions públiques.
Per això, són indissociables el dret a la comunicació ˜com a postulat de la sociabilitat humana˜ i el dret a la informació. Aquest darrer és resultat d’un esdevenir històric que va començar amb el reconeixement de drets als propietaris dels mitjans d’informació, després als que hi treballen amb una relació de dependència (periodistes) i, finalment, a totes les persones mitjançant la Declaració Universal dels Drets Humans (1948).

I la Llei d’impremta?

En conseqüència, quan parlem de comunicació i informació no només fem referència a les llibertats d’expressió i de premsa, o als periodistes que en gaudeixen, sinó a un conjunt de drets humans que fan possible la condició humana i la vida democràtica en societat. La Llei d’impremta de fa 81 anys, centrada en el dret de tota persona de publicar els seus pensaments mitjançant la premsa, sense censura prèvia, no respon a les exigències tecnològiques i professionals d’aquesta època ni planteja les bases per a una comprensió més àmplia dels drets aquí tractats. Per això, esdevé ineludible incorporar a la nostra constitució política de l’Estat un dret social més extensiu: el dret a la comunicació.

* Carlos A. Camacho A. és comunicador social bolivià

Septembre 2006

Traducció: Traduït traduit.com