Durant uns anys ha semblat un tema menor, limitat a les inquietuds de professionals de mitjans públics, sense sintonia amb la resta de periodistes i menys amb les preocupacions de la societat. Però set anys després de les primeres protestes s’està posant al descobert el que hi ha al darrera de la imposició anticonstitucional, sense base legislativa, d’un règim d’excepció en els informatius dels mitjans públics durant les campanyes electorals.

Des de les darreres eleccions, hi ha hagut l’intent d’imposar per llei aquests blocs electorals cronometrats i ordenats en funció dels darrers resultats electorals de cada grup parlamentari. Primer, en la fracassada ponència d’una nova Llei Electoral per a Catalunya, que de tota manera es pot reprendre a través de la ILP presentada al respecte. Segon, al Congrés dels Diputats, amb l’aprovació d’una proposta de Llei Electoral que vol estendre aquesta imposició a les televisions privades (i per què no a les ràdios, o a la premsa?). I que també, sense cap derivació lògica, tradueix la necessitat de pluralisme i imparcialitat, obligatòries als mitjans públics, per proporcionalitat en temps desiguals i ordres arbitraris, que d’altra banda no s’apliquen als debats ni a les entrevistes electorals, o bé s’apliquen al revés, com l’ordre.

També s’ha produït la sentència del Tribunal Suprem que desestimava la demanda de diverses organitzacions professionals contra una resolució de la Junta Electoral Central que revocava un pla de cobertura informativa electoral que, tot i respectar uns certs criteris de proporcionalitat, els ponderava i atenuava en funció dels principis periodístics que han de regir l’actuació professional dels informatius. Una sentència, per cert, recorreguda al Tribunal Constitucional, que és el més legitimat per resoldre si els blocs electorals minutats són contraris a la llibertat d’informació contemplada a l’article 20 de la Constitució.

Tot plegat sembla haver augmentat la suficiència d’una majoria de grups polítics, que per primer cop en molts anys, han aconseguit fer aprovar per alguns consells d’administració de mitjans públics, com el Consell de Govern de la CCMA, un pla de cobertura informativa que consagra la versió més estricta de la doctrina dels blocs, iniciada un bon dia per la JEC per analogia amb els criteris de la LOREG sobre els espais gratuïts de propaganda electoral. Una assimilació aquesta, la de propaganda i la d’informació, que demostra la confusió conceptual d’alguns organismes.

Aquest cop, per tant, és poc probable que en alguns mitjans públics s’acordin plans de campanya amb criteris flexibles, que permetin canviar l’ordre i el minutatge estrictes en funció de criteris d’actualitat informativa. Tips potser alguns partits, i pel que es veu, també alguns consellers, del joc d’aprovar plans de cobertura després desautoritzats per Juntes Electorals a petició, ara d’uns, ara dels altres, s’ha volgut anar per feina i imposar directament els criteris que des de fa uns anys van acordar els grups polítics per presumptament garantir-se tots una aparició equitativa en els informatius dels mitjans públics.

Des de l’SPC, que ha denunciat des del principi aquesta mesura falsament garantista, seguirem criticant aquest encotillament de la irrenunciable llibertat informativa, bàsica per a la conformació d’una opinió pública ben informada, i en darrera instància per a la consolidació dels valors democràtics. I donarem suport a les accions de protesta que decideixin els professionals dels diferents mitjans, en el ben entès que no estem defensant privilegis ni capricis corporatius, sinó el dret de la ciutadania a una informació veraç, rigorosa i contrastada. I això no té res a veure amb els criteris legals establerts per a la propaganda electoral, que és una cosa ben diferent.

Barcelona, 8 de novembre de 2010