L’exportaveu del Govern, Miquel àngel Rodríguez, s’ha integrat en Secuoya. Aquest és el grup de comunicació més ben situat davant les privatitzacions de mitjans públics que preconitza el Partit Popular.

El passat 27 de juliol els dos principals accionistes del Grup Secuoya de Comunicació tocaven contents la campana del parquet de la borsa de Madrid. Després s’abraçaven emocionats, com si els hagués tocat la loteria. Acabaven d’accedir al mercat alternatiu borsari (MAB).

La notícia, succeïda en període estival, va tenir una certa repercussió en els mitjans de comunicació. Res de particular si no fos perquè el seu president i accionista majoritari, Raúl Berdonés, declarava poc després que havien sortit a borsa no per problemes de tresoreria (en l’últim any van facturar 21 milions d’euros, amb un benefici de 2,5 en l’últim exercici) sinó “per presentar-nos en els propers dotze mesos a aquestes privatitzacions que estan en el discurs polític”.

Cobraven així major sentit les declaracions recents d’alguns líders polítics de la dreta demanant la privatització de les televisions autonòmiques, Maria Dolores de Cospedal i Esperanza Aguirre (“no crec en els mitjans de comunicació públics”, ha dit aquesta recentment) són l’avançada d’aquest pensament. Totes dues han anunciat que privatitzaran les seves respectives radiotelevisions autonòmiques. Però aquest missatge no està només en el discurs polític del Partit Popular.

L’associació de televisions comercials (UTECA) i els grans grups de comunicació encoratgen constantment en els mitjans la privatització de les cadenes autonòmiques. Secuoya és ara el més ben situat per competir davant el previsible desballestament d’un sector que mou prop de dos mil milions d’euros anuals, deu mil llocs de treball i una potent, variada i dinàmica indústria audiovisual a través de centenars de productores en tot el territori nacional.

Però qui està darrere de Secuoya? Creat fa tres anys, el Grup Secuoya Comunicación engloba vuit empreses amb 449 treballadors en les divisions de continguts, serveis i màrqueting. El seu president, Raúl Berdonés, és propietari del 80 per cent del grup, però no està sol. L’acompanyen en el consell d’administració Pau Jimeno, David Folgado i el que apareix com a home clau en tota aquesta operació: l’inefable Miguel Ángel Rodríguez. El que va ser portaveu i després assessor de comunicació de José María Aznar s’ha incorporat al grup poc abans de la seva sortida a borsa.

Un moviment estratègic sens dubte tenint en compte com està el pati polític. Si bé proclama a la seva pàgina web que “som independents”, Berdonés i el seu equip es mouen millor en els mitjans públics d’institucions on governa el Partit Popular: així, en l’actualitat gestiona el servei de notícies de la IB3 balear, aporta equips d’ENG per als informatius de Telemadrid i per a informatius i programes a la TG7, la televisió municipal de Granada.

Però tota aquesta operació privatitzadora no es podrà dur a terme si abans no s’aclareix el camí. D’una banda, no tot el discurs és uniforme en el Partit Popular. Així, mentre que Cospedal ha anunciat que privatitzarà la Televisió de Castella-la Manxa, a Galícia i Balears els seus governants s’han desmarcat dient que no tenen intenció de privatitzar, com tampoc ho farà, assegura, Javier Arenas a Andalusia amb Canal Sur.

Clar que també hi ha el camí del mig, el de l’externalització de programes, que és on realment hi ha el negoci, mentre que el costós, les despeses d’infraestructura, es poden deixar en mans del sector públic.

D’altra banda, la privatització no és possible amb l’actual legislació. Per fer-la serà necessari canviar la Llei General Audiovisual, la qual cosa obliga a esperar fins a les pròximes eleccions, ja a la volta de la cantonada. Una i altra vegada s’insisteix des de diferents àmbits en què els mitjans de comunicació públics són costosos.

I mentre l’Estat gasta sumes ingents d’euros dels diners de tots en “salvar” a la Banca, es prepara l’opinió pública per al desballestament dels mitjans de comunicació públics argumentant que els diners que s’hi gasten són un luxe que no espot assumir. El més curiós és que qui ho diu són aquells que més han contribuït a convertir els mitjans de comunicació públics en un fangar (vegeu Telemadrid o Canal 9) de manipulació informativa.

Avui és més necessari que mai apostar per uns mitjans de comunicació públics de qualitat, al servei dels ciutadans i no dels seus governs. El camí a seguir és el de Ràdio Televisió Espanyola i no el que apunten altres, el de les televisions privades, subjectes als vaivens del mercat i on tot s’hi val si hi ha negoci, en què s’han instal•lat les televisions privades.

Francisco Terrón és membre de la Junta directiva del SPA. Article publicat en l’edició 38 de Luz y Taquígrafos del Sindicat de Periodistes de Madrid (SPM)